Vicenç Batalla
Des de París
Un cabdill al Llenguadoc-Rosselló
L’únic racó que s’escapa a l’hegemonia dels grans partits francesos i el possible monopoli socialista a les regions és el Llenguadoc-Rosselló. Deixant apart Còrsega on les variables són més obertes. Es podria pensar que el Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló, del qual forma part la Catalunya del Nord (departament dels Pirineus Orientals), té una identitat pròpia i revela unes aspiracions i consciència de minoria respecte el centralisme parisenc. Però, malauradament, no és així. El president sortint i més que probable president reelegit diumenge que ve a la segona volta d’aquests comicis és el populista Georges Frêche. Una mena de José Bono o, pitjor, Rodríguez Ibarra a la francesa.
Un sud més rural i sovint amb complexe de París ha estat capaç de generar un personatge com aquest ex alcalde de Montpeller, que és veritat que va modernitzar aquesta ciutat mediterrània, però que ara juga a rebel·lar-se a les elits republicanes i treure pit localista. Perquè el seu combat té més a veure amb la utilització d’una colla de símbols anacrònics i risibles que a una veritable marca de territori amb una projecció cap enfora. Quan va arribar a la presidència regional fa sis anys, no se li va ocórrer altra cosa que teoritzar el canvi de nom del Llenguadoc-Rosselló cap a Septimània, de quan els romans colonitzaven la zona. I, durant una temporada, les telefonistes contestaven així les trucades.
Després, van començar a proliferar les seves incontinències verbals fins el dia que va afirmar que, a la selecció francesa de futbol, hi havia “massa negres”. Per això, va ser expulsat del Partit Socialista. Però la seva escalada xenòfoba i racista va anar a més i, a principis d’any, va fer una broma sobre l’origen jueu de Laurent Fabius. Finalment, la direcció socialista va decidir presentar una llista alternativa amb l’actual alcaldessa de Montpeller, Hèlène Mandroux, que s’acaba d’estrellar a la primera volta d’aquest diumenge amb només el 7 per cent dels vots. Entremig, Frêche també ha tingut temps de bramar que “els catalans m’emprenyen” (me font chier).
Aquest és l’home que els llenguadocs-rossellonesos estan a punt de reelegir com a nou president. Amb els únics contrincants, a la segona volta, del partit de Sarkozy, la Unió per un Moviment Popular, i ni més ni menys que l’extrema dreta del Front Nacional. Ni socialistes ni ecologistes han superat la barrera del 10 per cent que dóna dret a continuar la cursa. I, a la Catalunya Nord, Frêche s’ha quedat en el 30 per cent (la seva mitja és de més de 34), però la llista ultradretana s’ha aproximat al 14 per cent. Les opcions del director de Radio Arrels, Pere Manzanares, d’entrar al Consell Regional pels ecologistes s’han esfumat per menys d’una dècima.
Tant el director de la històrica emissora en català de Perpinyà com la militant d’Esquerra Republicana de Catalunya Alícia Ey Nomdedeu, també a les llistes ecologistes, com el president de Convergència Democràtica de Catalunya, Jordi Vera, que tancava la llista socialista departamental, han sucumbit a la tempesta Frêche. I la militant d’Unitat Catalana Virginie Barre, que va de número vuit a les llistes departamentals de la UMP, ho té molt difícil per ser escollida davant l’èxit anunciat de l’home que reivindica una personalitat pròpia del seu territori però que mai es posarà a parlar en occità o provençal. Amb ell, s’haurà de continuar entenent la Generalitat per avançar amb l’Eurodistricte. I també amb el president del Consell General dels Pirineus Occidentals, Christian Bourquin, que és un dels socialistes suspesos temporalment per la direcció per haver-se aliat amb Frêche. El que es diria un bon exemple de poder feudal a França.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja m’agradaria a mi “patir” el poder feudal de França… Sóc dels que pensen que el timbaler del Bruch podria haver tingut les mans “ocupades” en fer altre cosa que tocar el bombo, que ara als catalans “centrals i del sud” ens aniria millor. Sols cal comparar la qualitat de vida d’un estat i de l’altre. I referent a les “boutades”, els polítics d’aqui també en saben un toll (començant pels Maragall(s) i acabant amb el Saura). Atentament