Vicenç Batalla

La campanya per les eleccions regionals franceses va començar aquesta setmana passada per aigua. El temporal Xynthia havia submergit de dissabte a diumenge les estacions balneàries de Faute-sur-Mer i Aiguillon-sur-Mer i, en altres punts de la costa atlàntica francesa, també se seguien efectuant tasques de rescat per saber si encara hi havien més víctimes sota l’aigua. Evidentment, en aquest primer dilluns de març la campanya en aquestes regions es va suspendre. Va ser el cas al País del Loire, on hi ha aquestes estacions balneàries, i també a Poiteau-Charentes.
En aquestes dues regions governa el Partit Socialista, com a la resta de 22 regions metropolitantes franceses, excepte Còrsega i Alsàcia. Però els qui sobrevolaven aquelles hores les zones afectades eren els presidents dels Consells Generals (diputacions) de Vendée i Charente Marítim: Philippe de Villiers (cabdill d’aquesta zona rural i ara proper al president, Nicolas Sarkoy), i Dominique Bussereau (secretari d’Estat de Transports). Durant el cap de setmana, s’havien succeït les reaccions del mateix Sarzkoy, del primer ministre François Fillon (que és del Loire) i d’altres membres del govern. Jo no vaig escoltar cap representant socialista fins dilluns al matí.
En aquell moment, va aparèixer per primera vegada la presidenta de Poiteau-Charentes, Ségolène Royal, ex candidata socialista derrotada per Sarkozy. No sabem si tornava de cap de setmana de París, tot i que fa dies que està en precampanya per la seva reelecció. En aquesta ocasió, en les seves declaracions, no va buscar cap enfrontament amb el president de la República. Però el que semblava, com en d’altres moments de mobilització general, és que els Consells Regionals serveixen de ben poca cosa més enllà de les seves competències sobre transports públics, instituts, equipaments esportius i dinamització econòmica. Qui decideix els mitjans i la seva utilització en situacions d’urgència són els prefectes, nomenats pel ministeri de l’Interior. I, qui s’encarrega d’autoritzar i vetllar pels plans d’urbanització, és la prefectura.
A partir d’aquí, els socialistes poden acusar el govern d’haver actuat amb màniga ampla per l’excessiva construcció del litoral en els últims anys, però ells també hi tenen ajuntaments del seu partit interessats. El resultat ha estat que, després del pas del Xynthia, s’han de lamentar almenys 53 morts i una desena de desapareguts, la majoria d’ells ofegats per uns dics vells i mal conservats (en alguns casos, napoleònics) i unes cases construïdes massa vora del mar.
En tot cas, el que sorprèn es la manca de ressò que això té en la mateixa campanya electoral d’aquestes regions. I la poca incidència que mostren els governs regionals en la solució de drames com aquest, fora de l’ajuda material i humana puntual. I és que potser l’únic objectiu de Partit Socialista francès és aconseguir, entre la primera i la segona volta del 14 i 21 de març, un ple a les 22 regions per encarar ja les eleccions presidencials del 2012. O sigui, París. Aquests comicis representen, més aviat, una oportunitat per la seva primera secretària, Martine Aubry, d’afirmar-se com a presidenciable. I, per Ségolène Royal, el recordatori que encara està en vida i li vol tornar a disputar la cadira a Sarkozy.
Entremig, hi ha una reforma territorial volguda per Sarkozy que significa unificar en una sola elecció els Consells Generals i Regionals, els quals s’escollirien a partir dels cantons, a una sola volta i amb un mandat limitat a quatre anys (ara els consellers ho són per sis). Aquesta pròxima reforma s’ha de posar en marxa en unes properes eleccions regionals el 2014, amb la confiança per part del partit del govern de contrarestar el poder socialista a nivell local. Aquest nou sistema només deixaria un 20 per cent a la proporcionalitat. El 80 per cent restant ho seria per sistema majoritari als cantons. I, a una sola volta, l’esquerra apareix més dispersada que la dreta.
Segons les últimes enquestes, els socialistes estarien en condicions de vèncer aquest mes de març en gaire bé totes les regions. A la primera volta, es troben frec a frec entorn el 30 per cent amb la Unió per un Moviment Popular de Sarkozy que paga el desgast de la presidència i la crisi econòmica. Però, a la segona, amb la suma d’ecologistes, comunistes i trotskistes, l’esquerra és majoritària a tot arreu, traient el Llenguadoc-Rosselló i el contenciós amb el president sortint Georges Frêche que mereix un comentari apart. L’alta abstenció prevista, al voltant del 50 per cent, també perjudica Sarkozy. I és alhora un mal símptoma sobre l’interès a França d’una elecció com aquesta. En seguirem parlant.