Vicenç Batalla

No és casualitat que, a França, els articles dedicats a la última manifestació de l’Onze de Setembre i el procés sobiranista iniciat pel president de la Generalitat, Artur Mas, estiguin sent més tebis que a la premsa anglosaxona. La tradició jacobina d’aquest país, amb un territori on una part de la població encara parla català malgrat la uniformització militant de l’administració de París, fa més difícil entendre per què, una mica més al sud, una part de l’Estat espanyol opta pel dret a decidir. I no només per qüestions econòmiques.
La delegació de la Generalitat a París és un exemple de desventures, contradiccions i canvis constants que no ajuden en absolut a donar una imatge coherent de la política internacional catalana al país veí. L’últim delegat en saltar ha estat, el mes de setembre, Miquel Vila Regard, sense cap explicació oficial. El reemplaça la fins ara adjunta i ex directora de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Maryse Olivé. La raó del cessament ha estat les seves males relacions amb l’actual secretari general d’Afers Exteriors, Senén Florensa, depenent de la conselleria de Governació de Josep Antoni Duran i Lleida i sota la línia de perfil baix per acontentar en un pacte no escrit el Partit Popular de Catalunya que fins ara havia aprovat els pressupostos. Vila havia estat nomenat el març del 2011, en substitució d’Apel·les Carod-Rovira, que tant desgast polític va suposar per a Esquerra Republicana de Catalunya al ser el germà del llavors vicepresident del Govern.
Apel·les Carod-Rovira, malgrat això, disposava de millors relacions amb l’aleshores ambaixador espanyol a París, Francisco Villar. No ha estat el cas de Vila amb el seu successor, Carlos Bastarreche. I l’espurna ha provingut de la capitalització de l’exposició ‘La persistència de la memòria’ sobre Salvador Dalí, al Centre Pompidou de la capital francesa, que s’inaugura el 21 de novembre. La mostra és una iniciativa del Pompidou, coproduïda amb el museu Reina Sofía de Madrid i la participació de la Fundació Gala-Dalí de Figueres i el Salvador Dalí Museum de Florida. A la inauguració, hi assistirà el rei Joan Carles i entre els suports no s’hi recull actualment cap organisme català. Això sí, el grup Abertis depenent de La Caixa és un dels patrocinadors a través de la seva concessionària d’autopistes franceses Sanef. Els altres mecenes són l’empresa de serveis professionals PricewaterhouseCoopers (PwC) i ERDF, la xarxa de distribució d’electricitat francesa.
L’Institut Ramon Llull hi serà present amb un col·loqui internacional sobre les noves mirades entorn la figura de Dalí, el gener, i l’intercanvi de correspondència de dues parelles de cineastes i que s’ha exhibit abans al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB): José Luis Guerín-Jonas Mekas i Albert Serra-Lisandro Alonso, el desembre i abril. El banyolí Serra, a més, tindrà carta blanca en un espai del Pompidou per fer una programació temporal. Simultàniament, l’Agència Catalana de Turisme organitzarà un viatge al triangle dalinià amb periodistes francesos i una degustació gastronòmica empordanesa el març, a l’esplanada de Beaubourg davant del museu.
Vila pretenia que, aquesta mostra gastronòmica catalana, es fes el primer dia i a través d’un àpat amb totes les autoritats i personatges de la vida cultural en col·laboració amb la UNESCO. Però l’ambaixador Bastarreche s’hi va oposar i l’àpat amb el rei Joan Carles es farà únicament sota el paraigües del govern central. Aquesta baralla diplomàtica i de protocol no deixaria de ser anecdòtica si no fos perquè, darrera, hi ha un doble pols entre les representacions catalana i espanyola i de prioritats internacionals al si de la federació de Convergència i Unió. Tot i que les eleccions anticipades del 25 de novembre ho poden tornar a capgirar tot.
De fet, Convergència Democràtica de Catalunya ha rescatat l’ex delegat a Berlín fins desembre, el periodista Martí Estruch, per coordinar una campanya internacional de comunicació del Govern pel seu gir sobiranista. I el major ressò a la premsa anglosaxona del debat a Catalunya no es deu només al voluntarista esforç del col·lectiu Emma contrarestant en anglès algunes de les idees fixes sobre la realitat de l’Estat espanyol, sinó als propis contactes del conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell.
Oficialment, es pot adduir que a París s’ha aprimat l’estructura directiva per qüestions d’estalvi. Però el cessament de Vila, abans de l’Onze de Setembre, es fa en sentit invers d’aquesta simplificació prescindint del cap i ascendint al segon, Maryse Olivé, de perfil més cultural. Vila, advocat, empresari editorial i immobiliari i membre del Cercle d’Estudis Sobiranistes, a més d’ex cònsol honorari de Lituània a Catalunya i Aragó, preparava una possible visita de Mas a l’Elisi que el seu cessament i els comicis avançats han aplaçat sine die.
Mas s’ha desplaçat com a president en diverses ocasions a Brusel·les i ho tornarà a fer el 7 de novembre abans que no comenci la campanya electoral. Però no ha anat mai a París. Tampoc ho podrà fer el 21 de novembre, quatre dies abans dels comicis, quan al Pompidou es pugui contemplar el quadre cedit pel museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) ‘La persistència de la memòria’, que el controvertit Dalí va pintar el 1931 i es coneix popularment com ‘Els rellotges tous’.

Una cronologia plena d’ensurts

1998: obertura a l’abril de la Maison de la Catalogne en època de CiU al carrer del Coeur du Commerce Saint André, al barri de Saint Germain, per part del Consorci de Turisme. El gestor és el francès Philippe Laborde. El bistrot-restaurant a la planta baixa s’adjudica en concessió privada a Consulting de Restauración y Hosteleria (CRH), del restaurador Josep Julià.
1999: el maig, CRH fa suspensió de pagaments i assumeix la gestió del restaurant Catalunya Promocions Services, creat pel Consorci de Promoció Turística de París, que acabarà acumulant unes pèrdues d’uns 3,6 milions d’euros i denúncies de malversacions per part de l’oposició. El restaurant tancarà provisionalment el 2001 i, després, serà assumit per la conselleria d’Agricultura.
2002: el febrer, Àngels Garcia és nomenada directora de la Maison de la Catalogne. A l’abril, Garcia acomiada Laborde.
2004: amb l’arribada del primer tripartit Montserrat Casals es converteix a l’agost en directora de l’oficina de la Generalitat a París, amb seu a la Maison de la Catalogne i depenent de la secretaria de Relacions Internacionals de Presidència. Garcia acudirà als jutjats pel trencament del seu contracte laboral.
2007: cessament, el març, de Montserrat Casals amb l’arribada del segon tripartit i Josep Lluís Carod-Rovira com a vicepresident i responsable de política internacional. El secretari d’Afers Exteriors, Albert Royo, assumeix la direcció en funcions de l’oficina, però un mes després Carod-Rovira el substitueix per Roser Clavell. El setembre, Elisabeth Dalmau serà nomenada directora de l’oficina. El desembre, es tanca definitivament la Maison de la Catalogne i el restaurant (un cop acabat el contracte de lloguer de deu anys, a raó de 376.000 euros anuals) per traslladar l’oficina de la Generalitat al carrer de la Boétie, prop dels Camps Elisis, on dos anys abans ja hi havien anat els serveis de comerç, turisme i cultura (lloguer actual de 416.000 euros anuals).
2008: el juliol, el segon tripartit nomena Apel·les Carod-Rovira com a delegat de la Generalitat a França, en virtut del desplegament del nou Estatut.
2011: el març, Miquel Vila Regard substitueix Apel·les Carod-Rovira com a delegat amb l’arribada del nou govern de CiU.
2012: el setembre, Vila és cessat i el substitueix la seva delegada adjunta, Maryse Oliver.