Vicenç Batalla

Des de París

24 de febrer de 2010
Sense categoria
2 comentaris

Pedralbes i el Mediterrani

Fa uns dies el ministre espanyol d’Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, va anunciar a la capital francesa que l’encara abstracta Unió per al Mediterrani (UpM) inauguraria oficialment la seu del seu Secretariat el proper 4 de març, al Palau de Pedralbes de Barcelona. L’anunci el va en una compareixença a l’Assemblea Nacional francesa presentant la presidència semestral de la Unió Europea. I la notícia va passar més aviat desapercebuda, com si la constitució d’aquest Secretariat hagués estat una cosa fàcil, no s’hagués retardat més d’un any i, a Barcelona, el tema només depengués de fora. És a dir, de les diplomàcies francesa i espanyola. De fet, donat el desconeixement que es té de la UpM, encara per embastar, es diria que aquesta qüestió no interessa els catalans tot i que teòricament aspirem a una diplomàcia pròpia. I malgrat que, el 4 de novembre del 2008, l’alcalde Hereu no va desaprofitar l’ocasió per organitzar una festa per rebre l’adjudicació d’aquesta seu a Barcelona.
Des de llavors, s’han produït molts contratemps: hi ha hagut una guerra a Gaza, els àrabs no s’han volgut asseure a la mateixa taula que el nou govern israelià, els tunisians han renunciat a la secretaria general, Argèlia i el Marroc segueixen sense obrir la seva frontera i el finalment secretari general, el jordà Ahmad Jalaf Massadeh, ha hagut de mediar entre Grècia i Turquia pel repartiment de competències de les sis secretaries adjuntes (Itàlia, Malta, Grècia, Turquia, Israel i l’Autoritat Palestina). Però això pertany, sobretot, a les diplomàcies francesa i espanyola perquè l’únic que sembla clar és que el Palau de Pedralbes lluirà molt amb l’arribada de tot aquest personal de tres continents diferents. La major preocupació segueix sent el calendari electoral de casa.
Durant mesos, el projecte de la Unió per al Mediterrani ha estat encallat a les cancelleries de París i El Caire, les dues capitals que copresideixen, a les ribes nord i sud, aquest nou intent de crear un club on s’asseguin gent tant distant com el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, el president palestí, Mahmud Abbas, el primer ministre libanès, Saad Hariri, el president sirià, Bashar al-Assad, el rei marroquí, Mohamed VI, el president argelià, Abdelaziz Buteflika, o el president turc, Recep Tayyip Erdogan. Tots ells -menys el president libi Muammar el Gadafi que ja va desertar el primer dia del projecte- han de ser entre el 5 i el 7 de juny de Barcelona per celebrar la segona cimera dels 43 caps d’Estat i de govern, després de la inaugural a París el juliol del 2008. Encara que els comentaristes potser preferiran parlar del catering, la roba dels estadistes o les esposes que els acompanyin.
I és veritat que aquesta unió és fonamentalment una cosa volguda pel president francès, Nicolas Sarkozy, per mantenir la influència francòfona en tots aquests països. Però també que l’anomenat Procés de Barcelona, iniciat als anys noranta entre el president Felipe González i l’alcalde Pasqual Maragall, estava més mort que viu. I que no servia per arreglar els conflictes del Mediterrani.
Per exemple, la immigració que ja no ha parat des de les costes del sud, provinent de països encara més pobres que els del Magrib. O la qüestió del Sahara Occidental, que compta amb estratègies diferents als Estats espanyol o francès. O el creixement dels grups islamistes que segresten turistes i cooperants al desert i que responen a una situació econòmica propícia per convertir aquestes accions en un prosper mercat negre barrejat amb integrisme. Com els pirates somalis, que operen en costes africanes igual de pobres. La guerra entre palestins i israelians, mentrestant, serveix per picabaralles locals i exhibicionismes bastant estèrils. Perquè se sospita d’aquesta UpM, que la gent del carrer gaire bé ignora.
A l’Assemblea Nacional francesa, una bona part de les preguntes a Moratinos procedien de diputats de dreta o esquerra que s’interessaven força per si aquest procés s’havia desencallat. I, un gran nombre d’ells, eren del Llenguadoc-Rosselló. A la tribuna, hi havia un periodista libanès que em preguntava si, a Barcelona, aquest tema era important. Fins i tot, em va demanar l’enregistrament de la sessió, que va durar gaire bé dues hores. La resposta seria que, si a Barcelona tothom hi desconfia, aquesta Unió per al Mediterrani probablement tampoc no funcionarà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!