Vicenç Batalla

Des de París

8 de maig de 2017
1 comentari

La piràmide de Macron

La imatge d’Emmanuel Macron fent el seu discurs de victòria com a nou president francès davant de la Piràmide del Louvre il·luminada es deu més a l’atzar que a una altra cosa. Tot i que tot es pot intepretar metafòricament. I el misteri d’aquest inspector de finances, i estudiant de filosofia, ara encara serà més gran quan el món tot just el comença a descobrir. I, quan a França fa cinc anys era simplement un conseller del flamant president socialista caigut en desgràcia François Hollande.

De fet, els seus responsables de campanya volien organitzar la nit de la segona volta de les presidencials al Camp de Mars, els jardins de la Torre Eiffel. Però, aquesta setmana els membres del Comitè Olímpic Internacional visiten París per a la candidatura de la capital per als JJOO de 2024. I no volien que es malmetès la gespa. El Camp de Mars és més gran que no pas l’esplanada del Louvre. Però així com la Torre Eiffel representa el París cosmopolita de finals del segle XIX, el Museu del Louvre significa la història mil·lenària de la ciutat i alhora la modernitat de finals del segle XX com a un dels llegats de la presidència del primer president socialista de la V República, François Mitterrand. Amb aquesta al·legoria arquitectònica, Macron aconsegueix ser tant de dretes com d’esquerres: la tradició patrimonial de la ciutat de les llums amb el disseny futurista que escandalitzava els guardians del bon gust. I el seu dissenyador, M.Pei, acaba de complir els cent anys!

Així com Jacques Chirac, el 2002, va voler celebrar el seu triomf cantat (82 per cent) sobre Jean-Marie Le Pen a una plaça de la República desangelada per a gent progressista que s’havia vist obligada a votar per a ell a contracor. Així com Nicolas Sarkozy va escollir el 2007 la plaça de la Concòrdia, massa gran i freda, per a la seva arribada al poder encara més dretana. I així com François Hollande va aparèixer el 2012 a la plaça de la Bastilla per a voler encarnar el paladí dels països del sud escanyats per l’austeritat germànica sense aconseguir-ho mai. Macron, amb la sort del que arriba en el moment oportú i el lloc indicat, aprofita aparentment un indret sense ideologia per a convertir-lo en el seu emblema. Tan cabalístic i esotèric com les novel·les que s’hi imaginen amb major o menor fortuna. I tant universal, que es difícil que ningú no s’hi pugui sentir identificat.

De cop i volta, l’entrada al Panteó per a la coronació de Mitterrand el 1981 queda enterrada. Benvingut al socialiberalisme en tres dimensions i relíquies del passat. Amb l’Oda a l’Alegria de Beethoven (l’himne europeu) i la crida a tots els desheredats de la República perquè tornin a creure en la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Perquè, cada cop que els votants ara de la filla Marine Le Pen procedents dels racons més desamparats del país passin per davant de la piràmide, es rendeixen al seu ínflux i el seu resplendor.

El misteri de la piràmide Macron no ha fet res més que començar i amaga una gran quantitat d’incògnites. Ningú no sap cap on ens pot portar. I el mateix protagonista es pregunta quines seran les portes per on es podrà entrar i sortir. La primera de les aventures comença el 11 i 18 de juny, amb les dues voltes de les eleccions legislatives per a intentar enviar el màxim de diputats a una Assemblea Nacional en quarantena. I en aquest nou laberint en què s’han ficat els francesos, aquests disposen de totes les possibilitats per a continuar la jugada. A esquerra, a dreta, més a l’extrema dreta o més a l’extrema esquerra o a un centre que no havia existit mai. I que és del tot desconegut.

  1. “països del sud escanyats per l’austeritat germànica”. Entre aquests països, de segur que no està l’Estat espanyol. A Espanya, i a Catalunya, no se sap que és això de l’austeritat. El que ha existit ha estat el lladrocini de l’Estat en contra dels ciutadans/servs. És el que va dir un eurodiputat: a Espanya els fons que la UE envía a l’Estat són gastats amb festes, drogues i prostitució; les critiques li van caure de totes bandes, començant per un eurodiputat català de CSQP. Qui diu les veritats, hom perd els amics.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!