Vicenç Batalla

Els militants del recentment creat moviment ‘En marxe!’ (En marxa) d’Emmanuel Macron es poden sentir satisfets d’haver aconseguit d’entrada una cosa que no es produïa a França des de feia quatre dècades. Des de la victòria de Valéry Giscard d’Estaing el 1974, a qui se’l podia considerar també un centrista de l’època. De centra dreta, segurament. Com a Macron, que encara no fa un any era ministre d’Economia del president socialista sortint François Hollande, se’l pot titllar de centre esquerra. Perquè, tenint com a rival l’ultradretana Marine Le Pen a la segona volta del 7 de maig, és com haver guanyat ja. I en això, l’escenari s’assembla al del 21 de abril de 2002 quan el seu pare Jean-Marie va passar ronda juntament amb Jacques Chirac però no hi va haver color. Aquesta vegada, els eliminats de totes maneres són tan els socialistes (Benoît Hamon) com la dreta d’Els Republicans (François Fillon). I la remuntada de l’exsocialista, ara amb els comunistes, Jean-Luc Mélenchon no és suficient per a modificar aquesta dinàmica.

Però amb l’equiparació de quinquenat de la presidència amb les eleccions legislatives, l’interrogant sobre qui governarà realment a França encara no s’ha resolt. Els nous comicis de juny a dos voltes estan plens d’incògnites. Potser els seguidors, en gran part joves (Macron, és una revolució al país pequè només té 39 anys) amb els quals ahir ens barrejàvem els periodistes en una de les naus del Parc d’Exposicions de la Porta de Versalles de París, encara no en són conscients. El seu moviment En marxa! s’ha de transformar ara en un partit polític preparat per a aconseguir una majoria suficient a l’Assemblea Nacional. Els francesos ja van imposar una cohabitació de dretes al socialista François Mitterrand i una cohabitació d’esquerres al consevador Jacques Chirac. Ara, hauran de decidir si donen vida a un nou partit centrista majoritari o prefereixen noves cohabitacions amb partits clàssics això sí exhaustes.

La sociologia d’aquesta nova joventut macroniana, en oposició a la joventut identitaria que representa l’extrema dreta del Front Nacional, és la cara amable de la França que no té por i no utilitza Europa com a víctima expiatòria. És la joventut que canta ‘La marsellesa’ quan apareix en pantalla gran les imatges de la nit electoral de Le Pen al municipi de Hénin-Beaumont, al Nord-Pas de Calais. Que xiula quan l’altra finalista afirma: “Sóc la candidata del poble!”. Que aplaudeix quan Fillon i Hamon anuncien en directe que demanaran el vot per al Macron. Que no es poden encara manifestar sobre l’aplaçament de la decisió del Melénchon que ho farà votar als seus militants de ‘La França insubmissa’. Perquè, durant gaire bé una hora, els presents a la Porta de Versalles vam estar esperant sense noves imatges de televisió l’arribada del candidat finalista sota una atronadora sessió de música disco de la dolenta com si la marxa fos més aviat la d’un dissabte a la nit de disbauxa.

“Vull ser el president de tot el poble francès, dels patritotes davant la menaça nacionalista!”, va llançar un cop a l’escenari referint-se a Le Pen i davant un públic majoritàriament amb banderes franceses però també europees. Durant el seu discurs d’un quart d’hora, no va es va estar diverses vegades d’enunciar la seva voluntat de rellançar una Unió Europea en franca regressió. Entre aquest públic, una diversitat d’orígens però sense ser tan mestissa i inconoclasta com ho són els moviments de defensa dels drets de les minories. Just en el punt mig de la tolerància i les bones formes. Com el candidat, que no aixeca mai una paraula més forta que l’altra. Que no parla malament dels seus rivals. Que vol ajuntar tot el país mirant cap al futur i és un optimista de les noves tecnologies. Com un Albert Rivera, però amb un bagatge a la banca i en estudis de lletres que deixen molt enrere la comparacio amb el líder de Ciutadans. I sense el pòsit de nacionalisme d’Estat.

Ha arribat en el moment oportú, ni massa aviat ni massa tard. Fa deu anys, vaig seguir la campanya del també centrista François Bayrou que va estar a punt d’infiltrar-se entre el dretà Nicolas Sarkozy i l’esquerrana Ségolène Royal i ser president si es qualificava per a la segona volta. Aleshores, els fantasmes de la globalització encara no estaven tan escampats com ara com per a estructurar un debat món obert-món tancat. Fa dos mesos, vaig assistir al primer gran míting de Macron a Lió apadrinat per un dels seus mecenes i alcalde de la ciutat Gérard Collomb. La meva ciutat actual. Una ciutat econòmicament pròspera i que representa la part de França que se’n surt i on els candidats, siguin d’esquerres o de dretes, tendeixen al centre. Perquè hi ha menys desigualtats socials que, per exemple, al nord-est del país.

Ara, els votants, s’han de preguntar si és el millor antídot contra la bèstia populista que guanya als deserts industrials i els territoris rurals mediterranis. Si, per lluitar contra el totalitarisme gihadista, és millor un Estat de dret que un Estat policial. Quan tornava del míting, a l’entrada del metro, una treballadora em va abordar i em pensava que em demanava que li enseyès el billet de transport. No, era per a preguntar-me quin era el programa del Macron. No sabia com contestar-li, en aquell moment. Li vaig recomanar que, aquest dilluns, es comprès tots els diaris possibles i els llegís.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!