Vicenç Batalla

Des de París

10 de novembre de 2014
4 comentaris

El meu vot a París

El delegat del govern de la Generalitat a París, Martí Anglada, amb una periodista al 9-N i la cua per votar darrere
El delegat del govern de la Generalitat a París, Martí Anglada, parlant amb una periodista al 9-N i la cua per votar darrere.

Era difícil imaginar que, algun dia, jo aniria a votar a la delegació de la Generalitat a París sobre la independència de Catalunya. Des de que me’n vaig anar a treballar a Lió a la televisió Euronews, aquesta delegació s’ha traslladat del carrer de la Boétie al de Saint Ferdinand, entre l’Arc de Triomf i la Porte Maillot. Que lluny queden els temps de la Maison de la Catalogne quan fèiem el comiat de la corresponsal de ‘La Razón’!

Ara, l’espai és molt més discret (una qüestió econòmica) i es troba al fons d’un pati rodejat d’habitatges on difícilment es pot pensar que hi hagi el que s’aproparia a una ambaixada catalana. La incorporació del periodista Martí Anglada com a delegat faria pensar més a la delegació parisenca de TV3 si no fos perquè la televisió catalana també fa temps que es troba en dependències d’altres productores per estalviar diners (i el Joan Carles Perís ha de fer a més de corresponsal de Catalunya Ràdio).

Aquesta discreció també va en sintonia amb la cobertura gens entusiasta que fan els mitjans francesos del procés català, amb el qual se senten molt més incòmodes que els anglosaxons. No comparteixo amb altres blocaires de Vilaweb la visió positiva d’una França ja comprensiva amb l’autodeterminació catalana. Estic més proper als blocaires nord-catalans que recorden la tradició finisecular centralista del país. I el fet que Manuel Valls sigui ara el primer ministre no hi canvia res. Aquest barceloní de naixement coneix perfectament la qüestió catalana (jo he vist la bandera del Barça al seu despatx d’alcalde d’Évry), però la seva posició actual no li permet mostrar cap mena de simpatia cap a l’independentisme. Immediatament, seria acusat d’alimentar els nacionalismes interns.

I, com a mostra, els titulars i les cròniques a la premsa francesa just abans del 9-N. El seu paternalisme és consternant i denota un desconeixement tant o més alt del que es desprèn dels comentaris de Madrid. El diari de referència ‘Le monde’ (que ja va fer una editorial dient tots els mals d’una independència escocesa) ha tirat dels tòpics confrontant un dia Vic amb un altre dia Santa Coloma de Gramenet. El que haguès pogut ser un treball sociòlogic interessant, es converteix en un dibuix maniqueu d’un fenòmen que cada cop és més transversal. Però el titular global a la web encara és més primari: “Un vote per res” (un vot per a res).

‘Libération’, el diari d’esquerres post-Maig del 68 i que té un acord de col·laboració amb ‘El mundo’, no es queda enrere quan titula en paper “Un vote pour du beurre?” (si no fa o no fa el mateix: un vot per a res). Des de Madrid, el seu corresponsal François Musseau repeteix arguments semblants als de ‘Le monde’ sobre la manca de valor jurídic de la consulta i obviant pràcticament el seu valor polític. De fet, ambdues capçaleres segueixent abonant la teoria de què el nacionalisme (en aquest cas ja independentisme) només pot provenir de la dreta per manipular les classes treballadores. És a dir, ens estan recordant els nacionalismes feixistes d’entreguerres com si això haguès de desembocar en un conflicte bèl·lic.

Molt més barruera com a exemple és la notícia del ‘Journal du dimanche’ (que només surt el cap de setmana), qui amb dos corresponsals a Madrid i Barcelona sembla que informi ja d’una batalla. Els hi agrada molt utilitzar la paraula separatista i la meitat de la informació és sobre si la policia es dedicarà a retirar les urnes.

L’informatiu del vespre de la televisió pública francesa va relegar aquest diumenge la notícia al final de la informació internacional. I ho van aprofitar per parlar de les identitats regionals a França. Però sense anar més lluny precisament de la qüestió identitària i folklòrica. En aquest últims mesos, només he trobat una crònica defensant amb naturalitat la celebració d’un referèndum i sense presuposar necessàriament res de bo ni de dolent. Va ser al setmanari cultural ‘Les inrockuptibles’. Però també haig de dir que altres vegades hi he trobat Pepe per parlar de Pep Guardiola o identificant el Parc del Fòrum on se celebra el Primavera Sound com una obra dels Jocs Olímpics de 1992.

No deixa de ser curiós com un país que fa frontera amb el nostre i, a més, hi té una part de la seva població que encara parla català té tant profundament arrelat l’imaginari purament espanyol. I li resulti més difícil que als nòrdics entendre els canvis que vénen del sud. Jo m’hi esbarallava sempre per a fer comprendre, quan era corresponsal de Catalunya Ràdio, que no treballava per a la delegació regional de Ràdio Nacional d’Espanya com si fos una delegació més de la xarxa France Bleue que depèn de París.

Algú pot dubtar encara, després que hagi escrit tot això, sobre la intenció del meu vot. Ha estat Sí-Sí. Però això no treu que segueixi criticant moltes de les actuacions de la Generalitat a França i segurament de les futures. De totes les disbauixes dels successius governs des dels anys noranta. I els canvis de direcció que acabaven als jutjats o a les pàgines dels diaris. Res, en realitat, per convèncer les autoritats franceses que la diplomàcia catalana era millor que l’espanyola. Ara hi ha una nova oportunitat. I jo ja he arribat, amb el TGV, a Lió després de dues hores de viatge. A veure què diuen els diaris francesos aquest dilluns.

  1. Estic totalment d’acord amb la descripció que fa el Vicenç Batalla en aquest article sobre la percepció esbiaixada i la difusió interessada dels mitjans de comunicació francesos amb el tema català.

    Excepció: mireu aquest reportatge difós a ARTE fa un parell de dies. Es un intent seriós de copsar i donar a conèixer el fons del problema polític català i la força i l’envergadura del moviment social que lluita per la independència:

    https://www.youtube.com/watch?v=ZDlWi-DWP6Q

    Bona visualització.

  2. Estic totalment d’acord amb la descripció que fa el Vicenç Batalla en aquest article sobre la percepció esbiaixada i la difusió interessada dels mitjans de comunicació francesos amb el tema català.

    Excepció: mireu aquest reportatge difós a ARTE fa un parell de dies. Es un intent seriós de copsar i donar a conèixer el fons del problema polític català i la força i l’envergadura del moviment social que lluita per la independència:

    https://www.youtube.com/watch?v=ZDlWi-DWP6Q

    Bona visualització.

  3. Responent-me a mi mateix, quan a l’última frase em pregunto sobre què diran els mitjans francesos el 10-N: puc dir que la seva actitud és diferent. És més positiva. Es nota que alguns s’han desplaçat des de Madrid a Barcelona. Tant ‘Le monde’ com ‘Libération’. Més complerts els segons que els primers. Ara caldrà veure els seus editorials del futur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!