Vicenç Batalla
Des de París
L’excepció corsa
Les recents eleccions regionals a França han batut rècords d’abstenció i s’han llegit en clau de política parisenca. A l’excepció de Còrsega. En aquesta illa no sempre fàcil de desxifrar, és cert que també ha guanyat l’esquerra i la dreta ha perdut la seva hegemonia de tres dècades des que se celebren aquests comicis, però la principal força d’oposició a partir d’ara són els nacionalistes. Una cosa que no ocorre en tota la França metropolitana i menys en demarcacions com el Llenguadoc-Rosselló, on no hi ha ni un sol conseller catalanista. Què ha passat a Còrsega?
En primer lloc, fa temps que no hi ha atemptats contra persones que representin els símbols de l’Estat. Els atemptats continuen contra interessos o persones properes a aquests símbols i hi segueixen havent-hi morts, però de caràcter clànic i producte de màfies locals. També hi ha hagut lamentables episodis racistes contra comerços de famílies africanes. Però el clima està més seré per fer audible un discurs de crítica al jacobinisme francès que no accepta la diferència. D’aquí han vingut els excel·lents resultats de la coalició Femu a Corsica, liderada per Gilles Simeoni, fill de l’històric Edmon Simeoni, i que a la primera volta es va col·locar com a segona llista més votada, per darrera de la dreta de la Unió per un Moviment Popular (UMP) de Sarkozy, amb més del divuit per cent de vots.
A la segona volta, Femu a Corsica va ser qui va progressar més, situant-se amb gaire bé el vint-i-sis per cent dels vots. Va ser superada per la fusió dels quatre partits d’esquerra de filiació francesa, encapçalada per Paul Giacobbi, que des de dijous és el nou president del Consell Executiu del govern. Giacobbi i els seus aliats van sumar el 36,82 per cent dels sufragis, però si s’afegeix la llista de Simeoni amb la de l’independentista de Jean-Luc Talamoni el nacionalisme cors va arribar al 35,74. És a dir, només un punt per sota. El sistema de premiar al primer amb un nombre suplementari de diputats fa que, en el repartiment a l’Assemblea de Còrsega, l’esquerra francesa disposi de vint-i-quatre escons sobre cinquanta-u i, els nacionalistes, únicament quinze. Però, d’entrada aquests se situen per davant dels dotze de la UMP i van obligar, aquest dijous, a anar a la tercera volta Giacobbi per ser escollit, així com el president de l’Assemblea, el comunista Dominique Buccini.
Els dies anteriors a la votació a l’Assemblea, es van succeir les maniobres per tractar d’arrencar una majoria de govern. Tant a l’esquerra com a la dreta. A la UMP van començar les dissensions entre la vella guàrdia que ha perdut el poder (el president del Parlament, Camille de Rocca Serra, i el president del Consell Executiu, Ange Santini) i les noves generacions, Marcel Francisci, que propugnaven fins i tot un acord amb els autonomistes de Simeoni per tal de barrar el pas a l’esquerra. De Rocca Serra es va encarregar de parlar amb el seu amic Sarkozy per impedir-ho i no van haver-hi sorpreses d’última hora. Una cosa gens descartable en la imprevisible política insular.
De fet, la llista de Simeoni ja integrava dissidents de l’esquerra. I comptava amb el suport d’Europa Ecologia, que no es presentava a Còrsega. El candidat de la llista socialista, Giacobbi, que és a la vegada un dissident del Partit dels Radicals d’Esquerra (PRE), va intentar també un acord de govern per aconseguir ser escollit a la primera ronda amb majoria absoluta. Però els comunistes, i sobretot la llista oficial del PRE d’Émile Zuccarelli, s’hi van oposar rotundament. Així com De Rocca-Serra, alcalde de Porto-Vecchio, és l’exemple del caciquisme de dreta, Zuccarelli, alcalde de Bàstia, ho és de l’esquerra. Contrari a qualsevol avenç en l’autonomia, en nom d’una visió de la República totalment centralitzada que considera que les competències pròpies trenquen la igualtat respecte a la resta de francesos, Zuccarelli ja se’n va anar del govern estatal del socialista Lionel Jospin, a finals dels noranta, perquè estava en contra de qualsevol negociació per aturar l’activitat armada. Després, el 2003, també va fer campanya pel no al referèndum fracassat per unificar els dos departaments de la illa i que proposava, precisament, el llavors ministre de l’Interior Nicolas Sarkozy.
Aquell cap de setmana del referèndum, Sarkozy exhibia la detenció simultània d’Yvan Colonna, que acabaria sent condemnat per l’assassinat del prefecte Érignac. Se’l buscava des del 1999. El seu advocat al judici va ser ni més ni menys que Gilles Simeoni. A la primera volta d’aquestes regionals, Simeoni va obtenir el 18,40 per cent i, Zuccarelli, el 8,05 per cent. A la segona volta, si se sumen els vots de l’independentista Talamoni, les forces nacionalistes van guanyar a Bàstia (i alguns es van emportar la foto de Sarkozy que hi havia a l’ajuntament), Ajaccio (capital de Còrsega) i Porto-Vecchio.
La unificació electoral no és sinònim de millors resultats perquè, en els comicis de fa sis anys, autonomistes i independentistes anaven junts i es van quedar en el disset per cent. En aquesta ocasió, Talamoni en solitari ha fregat el deu per cent. I, la participació, en total s’ha situat en gaire bé el setanta per cent a la segona volta. O sigui, pràcticament vint punts per sobre que la mitjana estatal. Totes aquestes dades demostren que, a Còrsega, aquestes eleccions sí que es viuen com a pròpies i que, a més de ser els únics amb algunes competències, en els pròxims anys es poden produir noves sorpreses.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Se gaitem las eleccions passadas comuna per comuna podem aisidament notar lo clanisme del nacionalisme francés.
Veirem çò que pòt donar lo nacional-expansionisme d’esquèrra e francés e lo nacionalisme còrs dich moderat en Corsèga. per aiçò lo devís del novèl president del Parlament es interessant, a parlat de ‘far viure la ciutadanetat’… Cornelius Castoriadis en foncionament ?
Per çò qu’es de l’abséncia del catalanisme a Montpelhièr, cal notar que dins la lista Frêche, i a que se díson catalanistas… Benlèu que la designacion del catalanisme a pas la meteissa definicion pertot. Aquí tanben caldrà far foncionar la ciutadanetat, lo juridic contra l’antropologic ? Sabi pas.