Francesc Vila i Femenia

Un saforenc a Barcelona

23 de setembre de 2008
7 comentaris

¿Puente aéreo o AVE?

Aquesta setmana, per motius de feina, he anat i tornat el mateix dia des de Barcelona a Madrid. Ja només arribar, però després i durant tot el dia també, en qualsevol lloc i situació, la primera cosa que es comenta gira al voltant del mitjà de transport que has utilitzat per arribar-hi: ¿Puente aéreo o AVE? Independentment del mitjà i els motius que t’han fet escollir, la conversa està plena de significats i elements interessants.

Si vens en avió, amb el servei del Pont Aeri, arribes a la T4, la terminal número quatre de l’aeroport de Madrid, que és infinitament llarga i veritablement bonica. Tot un símbol del potencial aeroportuari de la capital de l’estat, perquè no dir-ho. Si vens en tren, amb el servei de l’AVE, l’Alta Velocitat Espanyola, cal reconèixer l’encert d’habilitar una estació al centre de la ciutat i cal reconèixer també que el viatge és còmode i tan ràpid com l’avió, si es té en compte que no cal fer desplaçaments fins als aeroports.

Si aquests elements es comenten amb madrilenys, o gent que viu i treballa a Madrid, es produeix una sensació d’orgull general: “qué rápido”, “que frequencia”, “te deja en el centro”, “qué bien”… Si la conversa s’estableix entre catalans, ràpidament apareix un sentiment d’impotència crítica però continguda: “això ho paguem entre tots”, “ja ens agradaria tenir una terminal com aquesta a Barcelona”, “ja vorem si cau o no la Sagrada Família quan facin el túnel”… Però, si per casualitat hi ha algun valencià que viu i treballa a Barcelona en la conversa madrilenya, inevitablement apareixen nous elements per al debat i, sobretot, interrogants.

No és res de nou, les preguntes fa anys que continuen sent les mateixes: Per què no es dóna la mateix prioritat a la connexió de Barcelona i València? Per què l’Euromed no ha passat mai de Barcelona cap al nord? Per què una de les línies amb més passatgers de tot el sud d’Eurupa encara no té projectat un AVE? Per què l’Euromed no ha arribat encara a la màxima velocitat per a la qual va ser creat? Per què quan Madrid i Sevilla s’unien amb l’AVE, Barcelona i València s’aconformaven amb una infraestructura menor? Per què cal anar a Madrid per travessar l’Atlàntic? La resposta pot ser tan fàcil que fa vergonya escriure-la.

Foto: El parc del trenet que s’està construint a Almoines, la Safor, i que recrea una altra situació incomprensible, la desapareguda línia ferroviària que unia el Grau de Gandia i Alcoi.

  1. … hui parlaven de blocs a la nova etapa del Matí de Catalunya ràdio (a anys llum de l’anterior)… donaven 4 o 5 raons per no tenir un bloc. Una d’elles era que no et llegeix ningú perquè no sé quants milions de blocs hi ha al món. Jo no en tinc cap perquè tu ja en fas un i m’agrada tant llegir-te… que t’ho he de dir!

    Una abraçada grandíssima!
    Isabel

  2. Alguns pensem que la possibilitat que ens llegira massa gent seria un bon motiu per a NO tindre un blog… Afortunadament, en general es tracta d’una possibilitat remota. Els amics ens llegeixen, els enemics també – i ens basta amb què ni uns ni altres cresquen massa en nombre.

    Quina il·lusió veure una foto del meu poble: eixe trenet passa per davant de ma casa, com qui diu.

    No crec que “reaparega” la línia amb Alcoi – almenys a mig, quasi llarg, termini. I certament, no seria la més sagnant de les deficiències en la nostra articulació del territori: en el primer lloc dels desficacis des de fa ja uns quants anys, està el tren (encara inexistent) fins a Dénia… Una vergonya.

  3. Sí, això del tren a Dénia clama el cel; però en general les infraestructures ferroviàries valencianes són lamentables: fins i tot el tren de Gandia a València, que hauria de tindre doble via de Cullera a Gandia, i no la té. 

    Ah, i també m’ha fet molta gràcia la foto del tren d’Almoines! És el més semblant a un tren que hi ha de Gandia cap avall!
  4. Considero un luxe poder llegir el teu bloc. Hi trobo el que vull i més coses. Està fet amb el cor fins al més petit detall. La foto del trenet d’Almoines n’és un exemple ben clar.  Multipliques afectes i complicitats. En fi, una sort de regal. Gràcies.

    Lluís

  5. El Lluis Montoliu i la Isabel ja m’han passat al davant i han dit tot el que jo et diria després de llegir l’article. Nomes em cal afegir com n’estic d’orgullosa de ser la teua sogra i la seua mare. Del Lluis, a qui no conec, m’han agradat, en extrem, la seua delicadesa i sensibilitat.
    Un besset!

  6. Moltes gràcies pels comentaris. Són lúcids, molt lúcids, i emotius, molt emotius. Em fan pensar molt. De fet, cada dia em fa més respecte escriure coses ací.

  7. Ai Paco…aquestes obvietats ja fa massa que les carreguem. Personalment ja no sé ni on mirar ni com aguantar-me el vòmit (perdoneu-me) cada cop que penso en la nostra ‘deplorable història’.

    I ca! potser que sortim a navegar que almenys ells (els de Madrid!) no en tenen!

Respon a Conxa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!