Francesc Vila i Femenia
Un saforenc a Barcelona
Això mateix m’ha exclamat un que anava en ciclomotor pel carrer de sant Pau. Un estret carrer de vianants del Raval de Barcelona que anava ple de gent aquesta mateixa vesprada. Jo sentia la moto al darrere, amb un soroll nerviós, impacient per avançar. Però, la mateixa gentada impedia que m’apartara per deixar-lo passar. Tampoc ho hauria fet. Per què ho havia de fer? Per algun motiu, el ciclomotorista no volia seguir el ritme d’una bicicleta, i tampoc reconeixia que transitava per un carrer ple de vianants amb preferència.
El ciclomotorista ha forçat la situació i ha intentat avançar obrint-se pas entre els vianants fent soroll de motor. Finalment, m’ha avançat donant-me un cop al braç amb el retrovisor. Uns metres més endavant, s’ha aturat, m’ha mirat i m’ha preguntat si volia que l’atropellara. Oh! He deixat de pedalejar davant d’ell i he intentat fer-li entendre que no tenia preferència, que aquelles no eren maneres, que ni ell ni jo teníem prioritat en aquell carrer.
El ciclomotorista, que no escoltava res de tot això, m’ha dit que en aquell carrer no hi havia carril bici! I ha decidit acabar amb un insult. Ha donat gas i se n’ha anat. Però, me l’he tornat a trobar al semàfor de la cantonada de la ronda de sant Pau i el Paral·lel, i m’he aturat just al darrere seu. Em mirava pels retrovisors. Potser esperava alguna rèplica del seu insult. Però, m’he limitat a observar-lo per dins del casc negre que portava. Era més jovenet del que em pensava, una poca cosa mal educada dalt d’un ciclomotor sorollós.
En això, mentre ens observem i ens mesurem les forces sense decidir que fem, dos ciclistes del Bicing de Barcelona ens han avançat, un per la dreta i l’altre per l’esquerra, i botant-se el semàfor que encara estava en roig de prohibit passar. I… no, ni els atropellen ni atropellen ningú! Uns moments després el semàfor s’ha posat en verd, els del Bicing ja havien desaparegut, el ciclomotor ha girat cap a la dreta i jo he tirat recte cap al Paral·lel pensant que un altre dia serà.
Respon a Raquel Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A banda de la mala educació d’alguna gent, Francesc, trobo que a Barcelona hi falten carrils bicis i aparcaments de bici. No és una ciutat pensada per a les bicis i em sembla que un canvi en aquest sentit ens aniria a tots millor: més salut i menys contaminació.
Una abraçada!
Aquest motocicletero “capullo”, a mi, m’hagués alegrat el dia. Li hauria mesurat les forces, l’altura del cap i seguidament li hagués fotut una patada en tot el cas que l’hagués deixat sentat a terra.
És increïble, la gent es torna tant incívica quan agafa qualsevol artilugi autopropulsat!!
Recorde un dia que anavem Saleta i jo pel Racó del Duc amb les nostres bicis i ens passaren com a esperitats un vintena de quads, tirant-nos gairebé de la pista. De seguida baixarem de les bicis i ens posarem a dir-los les “mil perreries”. Afortunadament, ells no sentiren res del que vam dir-los degut al soroll infernal d’aquelles máquines. Aquell dia les forces si que estaven desequilibrades, i no precisament al nostre favor!!
En tot cas, em de recapacitar tots, ja que cotxes, motos, bicis i vianants compartim un únic espai.