Francesc Vila i Femenia
Un saforenc a Barcelona
Aquests dies estic descobrint la força de Joan Laporta com a president del FC Barcelona. Aquesta persona, també coneguda per les seues pròpies expressions “m’estic fotent com un bacó” o “al loro, que no estamos tan mal“, ha centrat converses de tota mena aquests dies de Nadal a la Safor. A mi mateix m’han fet preguntes com ara: què li passava al president del Barça? Per què feia política des del futbol? I he escoltat explicacions de tot tipus sobre les seues declaracions independentistes i les seues pressumptes aspiracions polítiques. [+]
No sóc ni un bon seguidor del futbol ni de les notícies que en parlen. Esportivament parlant, a mi m’agrada anar en bicicleta per les ciutats, nadar a la mar a l’estiu i pujar muntanyes i fer camins amb els amics qualsevol dia de l’any. Aquesta és la meua afició esportiva més destacada. Ara, si em pregunten de quin equip sóc, no amague la meua admiració pel Barça, perquè és més que un club, amb capacitat de cohesionar nouvinguts, la millor carta de presentació que pot tenir una ciutat, una bona referència internacional per a un país…
Mai havia pensat tant tot això com aquests dies a la Safor parlant de Joan Laporta i la seua inclinació independentista. Però, el remat ha estat avui, l’últim dia de l’any, a la carnisseria de tota la vida, on he acudit amb el meu sogre Juan a per la carn i les llonganisses i les botifarres que ens farem a la brasa per celebrar la nit de Cap d’Any. Un jove dels que despatxava em devia veure cara de barcelonista quan m’ha preguntat si estava content pels títols del Barça. Tot guanyat! Qui no ho estaria? Li he dit. Però, tot seguit m’ha preguntat que si era del Laporta. I, sense poder ni respondre, ha continuat dient que, m’hi assemblava molt, físicament i tot!
Estic segur que entre jo i Laporta hi ha tantes coincidències com entre Laporta i el carnisser saforenc. El que m’agrada observar i tracte d’evidenciar és que parlar d’independència no pot ser més radical o ofensiu que parlar d’espanyolisme i unitat d’espanya. En aquest sentit, benvinguda la fal·lera independentista de Laporta, perquè fer-la evident i explicitar-la està servint per parlar-ne a tot arreu. I parlar és sa, molt sa, encara que siga per dir barbaritats.
Respon a Juli Capilla Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Paco,
El que passa és que vivim en un estat -l’espanyol- que no vol aprofundir en costums tan saludables com són els del diàleg i l’intercanvi d’opinions. Un estat al qual li fa por la democràcia, perquè no li convé. I si es tracta de parlar de sobirania i d’independència, menys encara. Per als espanyols Espanya és un ens indiscutible i indivisible, una qüestió de fe.
A poc a poc, les coses canvien. Jo crec que més tard o d’hora Catalunya s’independitzarà, o aconseguirà alguna mena de situació política difrent a la resta d’Espanya. És el millor que li podria passar, a Catalunya, i segurament també a Espanya. Fora embolics i discussions. Quant al País Valencià, no hi ha res a fer: vivim en una agonia política i en una gran mediocritat social covada i fomentada des de fa molts anys pels espanyolistes de dintre i de fora del País, i ara la metàstasi ja està tan avançada que morirem algun dia: ens diluirem com a poble. Encara cuejarem unes quantes dècades, qui sap si fis i tot durant aquest segle. I seguirem exportant gent vàlida cap a Catalunya, o projectant-nos des del País Valencià envers Catalunya, perquè ací no ens fan ni cas; més encara, ens fant la guitza.
Si s’ha de salvar algú, Catalunya serà l’únic territori que ho aconseguirà, trobe. Tant de bo m’equivoque…