Francesc Vila i Femenia

Després de veure el vídeo de la convocatòria unitària de la manifestació del 25 d’Abril a València, em puja la indignació a nivells difícilment suportables. Tamateix, puc entendre que molta gent estiga totalment immunitzada davant tant de despropòsit i tanta barbaritat. També puc entendre que, tocats per una d’aquestes síndromes que et fan negar la realitat més injusta per poder continuar vivint, hi haja molta gent indiferent. Fins i tot puc entendre que, davant les alternatives polítiques tan fluixes i tan contradictòries com les que tenim els valencians, molts hagen perdut la confiança i s’hagen acostumat a conviure amb la mediocritat i la prepotència dels que manen. [+]

Ja fa anys que la manifestació unitària del 25 d’Abril, diada que amb l’excusa de la commemoració de la desfeta del País Valencià el 1707 reivindica un futur millor per a aquest poble, es convoca per dir “ja n’hi ha prou”. La novetat d’enguany és l’aposta per construir majories socials que facen possible un canvi de rumb polític. I aquesta és la via, però això es pot quedar en no res si aquesta majoria no és capaç de fer política unitària i alternativa.

La situació de la llengua i la cultura, la utilització política de l’aigua i el territori, la corrupció, el model econòmic que ha agreujat la crisi econòmica al País Valencià són fets que, sumats, indignen molt. Però la capacitat per indignar-se no és infinita i els anticossos actuen, perquè, malgrat tot, cal continuar vivint. Per això, no hi ha temps per a més provatures ni especulacions polítiques. Una vegada més, la resposta de la societat valenciana ha de ser clara i contundent, però ara ja és l’hora que els canvis vinguen des de dalt. A baix, la indiganció valenciana és la que és, i no és poca cosa per a qui la sàpiga aprofitar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!