Francesc Vila i Femenia
Un saforenc a Barcelona
Com han canviat les coses en sis o set anys. Com sempre, per poder-ho apreciar cal mirar enrere, quan l’independentisme català era poc més que una proclama de carrer, festejada únicament en dates molt assenyalades. L’entrada d’Esquerra al Govern de Catalunya va marcar un punt d’inflexió, perquè va portar el sobiranisme a dins de la Generalitat i l’ha anat traslladant des del Govern al Parlament. Les diferents onades de consultes organitzades per la societat civil als municipis catalans han estat un altre punt d’inflexió, perquè demostren que l’independentisme va més enllà del desig d’uns quants i, el més important, que té camí per recórrer. Hi ha hagut altres elements que han influït a l’hora de situar l’independentisme en la centralitat de l’opinió pública, com ara: el posicionament clarament independentista del president del Barça o les múltiples i diferents reaccions provocades pels capítols de la sèrie de l’Estatut al Tribunal Constitucional. [+]
Un dels últims fets que demostra aquest recorregut de l’independentisme fins a situar-se al centre del gran debat polític -amb el permís de la crisi econòmica i al costat de la nova crisi d’Israel i Palestina-, ha estat l’emissió del documental “Adéu Espanya?” a TV3, dijous passat. Aquest treball, dirigit per M. Dolors Genovès, que va aconseguir el lideratge d’audiència amb 733.000 espectadors, una xifra comparable a la dels millors partits de futbol televisats a Catalunya, exposa la realitat de Groenlàndia, Escòcia i el Quebec i la posa al costat de la de Catalunya.
A la premsa d’avui diumenge encara es poden llegir opinions contràries a la independència i crítiques al documental. Hi ha qui parla d'”inflexió neoliberal del nacionalisme català”, perquè els arguments independentistes ara són econòmics; que les tesis independentistes són poc democràtiques perquè van contra l'”Espanya plural”; que es van trobar a faltar veus que qüestionen aquesta ideologia; que cal un altre documental per donar veu a les tesis federalistes; que només es tracta d’un “documental-propaganda”; que el documental no aporta dades noves d’investigació o de confrontació d’idees…
La gran reacció que ha motivat aquest documental, a través de l’audiència que va tenir i les crítiques que ha suscitat, és el resultat d’haver situat l’independentisme al bell mig del debat polític. Les agendes dels mitjans de comunicació han estat condicionades des de fa uns anys per aquesta revitalització del discurs independentista dins de la política catalana. I no només a Catalunya, Espanya en va plena i a Europa mai se n’havia parlat tant com ara. No hi ha res pitjor que el silenci, per això totes les crítiques han de ser benvingudes i escoltades, per després rebatre-les, com correspon als grans debats que omplin les pàgines dels diaris, les tertúlies radiofòniques i les converses dels bars.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quin gran post Francesc.
Estic totalment d’acord amb tu.
Però crec que t’has deixat la feina constant que ha fet el psoe per segar l’herba dels vots del psc. Han deixat orfes de referents a un munt de votants que no poden explicar-se el que està passant entre catalunya i espanya, ara que justament hi havia el mateix color ‘plural’ als dos governs…
Si tot el que podem caminar és el que el psoe ‘del talante’ ha avançat… no queda sinó tallar la corda!
Mai no m’hauria pensat que ens ajudarien tant i tant.