Francesc Vila i Femenia
Un saforenc a Barcelona
El consum mediàtic i cultural en català és pràcticament inexistent al País Valencià i les Illes Balears
Fa uns mesos, un dissabte al matí, un enquestador es va presentar a casa. La primera cosa que penses quan obris la porta a una persona que es dedica a fer enquestes a domicili no és mai bona. Però, es va identificar com a treballador de Nielsen, em va demanar uns minuts per passar-me un qüestionari sobre consum mediàtic i cultural… tot això en un català perfecte. El vaig fer passar immediatament a dins de casa i li vaig oferir un cafè o alguna cosa per beure o menjar, que no va acceptar de cap manera. I vaig estar responent i puntuant durant quasi una hora.
El cas és que coneixia perfectament l’existència d’aquest estudi que realitza de manera periòdica la prestigiosa empresa demoscòpica Nielsen per a la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (Fundacc). Fins i tot vaig assisitir a una de les presentacions del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura des d’on es difonen aquestes dades quan encara era un projecte. Una de les coses que recorde d’aquella presentació de fa més d’un any és la gran quantitat d’entrevistes que pretenien fer a cada comarca dels Països Catalans i la rigorosa metodologia que seguirien per dur-les a terme i procesar-les.
De fet, aquest és un ambiciós projecte, indispensable per conèixer la realitat cultural del país i poder prendre decisions. Hi ha d’altres sondejos semblants al món, però aquest és dels que fila més prim. Els responsables del Baròmetre asseguren que dels 130 estudis d’aquest tipus que es fan al món, el de la Fundacc està entre els deu primers, si es té en compte la relació entre l’univers d’estudi i la mostra utilitzada: 48.147 individus majors de 14 anys.
Precisament, aquesta setmana, s’han donat a conèixer les dades de la segona onada de la radiografia de les audiències i els consums culturals als territoris de parla catalana. I les dades no són per tirar cohets, però, la realitat tampoc és tan dolenta com ens podríem imaginar, sobretot en els “ecosistemes comunicatius” locals i comarcals.
Ara, l’evidència més important que s’ha constatat és que el consum cultural i comunicatiu en català és gairebé inexistent al País Valencià i les Illes Balears. Una situació que es correspon amb els territoris en què menys productes i oferta existeix en la llengua pròpia. Però, tambè, que el consum cultural en català a Catalunya és molt inferior al que es fa en castellà.
Tot això ja se sabia, però ara en tenim dades i podem veure com evoluciona. Només ens falten les ganes i la capacitat de reacció per capgirar aquesta situació. Perquè, sense mitjans de comunicació ni productes culturals propis el català es mor.
Respon a Anònim Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És una constatació l’endarreriment social del català a tots els nivells. Al País Valencià i en bona part dels Països Catalans estem sota mínims, i al Principat no és per tirar les campanes al vol. Mentrestant els espanyols ben units i el govern català lliurat a l’amo d’allà. El PSOE és molt més perillós per a l’espanyolització de la nació catalana que el PP.
Salut des de l’Ebre
Doncs el consum mediatic i cultural valencià que fan al Principat de Catalunya encara és infinitament menor.
No consumim cultura, és cert, però en el dia a dia calen coses que consumir, com un diari.
D’altra banda l’altre dia el JV Boira va publicar el passat 5 de març un article a la Vanguardia -ja estem amb el castellà- que comentava algunes dades interessants i paral·leles al que comentes. Comentava que els catalanoparlants del País Valencià consumeixen més cultura que no pas els castellanoparlants, quina història, no?
Hola Francesc, perdó pel retard en respondre. A Gandia ja us ho vaig comentar, només el 5% dels valencians visita webs en valencià. Les dades les vaig traure del Baròmetre, de l’estudi que es va fer públic a finals del 2007 -hi ha un nou estudi, que es fer públic farà un mes i el percentatge del País Valencià, pel que fa al consum d’internet en valencià, era idèntic.
Com passa en estos casos, el peix es mossa la cua. No tenim oferta, no tenim demanda. Un diari en paper és complicat, perquè la premsa de paper va cap arrere -excepte els gratuïts. Ara mateix ja hi ha un diari valencià a internet, http://www.pagina26.com
Fóra bo que durara, no perquè la idea va ser meua, simplement perquè el país i la llengua necessiten projectes d’este tipus -crec jo, vaja. Com vaig comentar a Gandia -i perdó per repetir-me-, hem de tindre paciència -molta-, perquè a poc a poc -espere que ens pocs anys- el nombre valencians que visita webs en valencià augmentarà. No hem d’esperar que un termini de 5 anys arribe al 20%, però si frenguem el 8%, de ben segur que haurem fet un pas avant.
Ara sí, i acabe. No pot haver consum cultural en valencià si els xiquets reben de forma majoritària l’ensenyament en castellà -a l’escola, a l’institut o la univesitat. És important l’oferta, però si la gent domina millor el castellà i el valencià és de l’època de quan feia Primària…. doncs tindrem les xifres que tenim ara.
Hola Francesc. Gràcies. No en sabia res de la Fundació Audiències de la Comunicació i Cultura, ni tampoc de l’estudi de Nielsen. Som lluny d’on voldriem ser. Hem de fer feina. Probablement hi pugi haver prou material d’anàlisi crítica a propòsit de tot plegat, però em permeto recomanar la lectura del llibre El preu de ser catalans de la Patrícia Gabancho, Editorial Meteora 2007. Tot i que no parla estrictament del que ens ocupa, s’hi refereix ampliament.
Una abraçada!