Francesc Vila i Femenia

Un saforenc a Barcelona

30 de setembre de 2008
1 comentari

Catalunya-Quebec, dues nacions sense estat cara a cara

Fa pocs dies que he tornat d’un viatge intens i interessant al Quebec, a l’altra banda de l’Atlàntic, a Amèrica del Nord, molt a prop del centre del món. Hi vaig anar com a membre d’una delegació del Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya, delegació que encapçalava el conseller Jordi Ausàs. La primera sensació que vull deixar apuntada és el reconeixement de Catalunya com a nació en totes i cadascuna de les reunions i trobades que hi vam realitzar. Un exemple espectacularment visible d’aquest reconeixement va ser veure la senyera onejar en una de les torres més altes de la seu del parlament quebequès. Un altre exemple de reconeixement ha estat el tracte exquisit que vam rebre tota la delegació per part de totes les persones amb les quals ens vam entrevistar, així com l’interès mutu per esbrinar com es feien i desfeien les coses en cada àmbit que es va abordar.

Tot i això, si entres en els detalls d’aquests àmbits abordats és quan te n’adones que ací estem lluny de moltes de les quotes de sobirania aconseguides al Quebec. El cas del Quebec és, per això, un exemple interessant del qual aprendre a l’hora de reconduir la situació dels Països Catalans.

Per a Catalunya, on hi ha una incidència majoritària del nacionalisme, és interessant la decidida política lingüística aplicada durant anys al Quebec, així com la reivindicació d’una sobirania com a model d’actuació política. Per al País Valencià o les Illes Balears, on el nacionalisme i l’independentisme encara tenen una incidència francament baixa, reduïda a l’àmbit local i comarcal, és interessant el procés de conquesta del poder per part dels partits nacionalistes, sobretot per veure els encerts i aprendre dels errors.

I és que la història més recent del Quebec està marcada per la transformació de dalt a baix de la societat francòfona, per la creació de les condicions per al triomf polític d’un nacionalisme quebequès progressista i adaptat als nous temps. Només per això, la trajectòria política recent del Quebec ofereix una gran quantitat de referències que s’haurien d’aprofitar.

De fet, de literatura en català sobre el tema n’hi ha molta, i d’exemples d’aplicacions pràctiques tots en coneixem: penseu sinó els intents de creació de “blocs”, “plataformes” o “compromisos” arreu del país; penseu també en la política lingüística que, sobretot a Catalunya, s’intenta aplicar; penseu també en les iniciatives legislatives que impulsa el Govern català sobre consultes populars, nova organització territorial o model electoral propi…

Totes aquestes iniciatives ja han estat estudiades i aplicades abans al Quebec. El repte està en adaptar-ho i aplicar-ho a la nostra realitat o projecte nacional, però, sobretot, ser prou valents i conscients per tirar-ho endavant. La diferència és que Catalunya i els Països Catalans estan sols i dividits per fer res. En canvi, al Quebec no parlen català, parlen francès.

  1. Si no fora nacionalista, ni republicana, ni independentista, llegint els teus increïbles artícles m’hi faria de seguida . Visquen els Països Catalans lliures i independents!
    (Per cert el “menú” de Monsieur le Ministre… Chapeau!

    Conxa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!