Francesc Vila i Femenia

Un saforenc a Barcelona

8 de novembre de 2009
2 comentaris

Apunt per a un guió de pel·lícula

Un dia qualsevol, entre setmana, a les vuit del matí, una hora abans d’acudir a la feina. Afaitant-se, es fa un tall a la barbeta, i comença a eixir sang sense parar. Ha passat la maquineta amb una miqueta més de pressió del que és normal, ha fet un gest que no havia de fer, i s’ha fet un bon tall. En un principi no li dóna massa importància, tot i que l’hemorràgia de sang no para. Ha tocat un cap de vena. Tapa i destapa la ferida que no para de sumar, i acaba d’afaitar-se ràpidament. S’hi posa un altre paperet i, mentrestant, també es renta les dents. Es destapa la ferida veu que encara ix sang, a gotes grosses i vermelles que cauen alarmadament a la pica. [+]

Nota que es mareja un poc i s’asseu al vàter, on es mareja del tot i es desmaia, cau de costat i es pega al cap amb el cantó de la pica del lavabo, es fa un bon tall a la part superior del front i una rascada per dalt del cap. Quan es desperta -no ha passat ni un minut- sent les veus distorsionades de la ràdio, veu la llum blanca i potent del bany, però, no sap on està, ni perquè està de cap per avall, ple de sang, dins de la dutxa. S’aixeca com pot, ix del lavabo com pot, va a l’habitació agafant-se on pot i es deixa caure al llit… amb el cap i les mans plenes de sang, tremolant pel desconcert, marejat pel colp i sense poder parlar. Quan recupera l’alè i deixa de plorar, la seua companya el porta de seguida al centre mèdic que tenen al costat de casa, on li fan preguntes, li netegen i tapen la ferida del cap, el punxen per si de cas, li recepten unes pastilles antiinflamatòries, li posen un paquet fred al cap… Després, cap a casa, i a dormir tot adolorit fins a l’endemà.

Aquesta pel·lícula ja s’ha estrenat i el protagonista he estat jo mateix. Quan ho vaig explicar a la feina i, fins i tot, a casa, em van comentar que semblava un guió per a una pel·lícula, i l’he escrit per si algú el vol aprofitar. El final el pot rematar cadascú com vullga. Jo, ara, ja estic bé del tot, i ho puc explicar. Ahir vaig deixar de prendre’m les pastilles per al mal de cap, ja no em fa mal al costat i, amb la ferida destapada, veig que és realment superficial.

Aneu amb compte amb les fulletes d’afaitar! Per si de cas, ja tinc una màquina d’afaitar elèctrica a casa… ara espere no electrocutar-me…

  1. Francesc,
    Un bon ensurt.  
    L’has escrit i ben escrit, com sempre. He llegit amb angoixa.  El final feliç és el bo, no cal dar-hi més voltes. Ara,  si has d’escriure sobre fets reals, m’estimo més els relats de viatges posem per cas…Si has de tornar per aquesta vía prefereixo que sigui ficció de la bona!
    Convinc que és una sort que hi ha el teu sol. El sol que et fa claror.
    Una abraçada i veigues què fas!!
    Lluís

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!