Francesc Vila i Femenia

Un saforenc a Barcelona

18 de novembre de 2009
2 comentaris

“País Valencià o barbàrie”

Aquest és el titular que ha posat Faust Ripoll al seu article sobre els tres “volumets” País Valencià, segle XXI que publica la revista Caràcters, número 49, del mes d’octubre. Diu volumets perquè “davant d’una tasca tan titànica els llibrets semblen, materialment, insuficients per modestos”. Interessant ressenya, com totes les que conté la revista editada per la Universitat de València i dirigida per Juli Capilla, que conclou: “Esperem que aquests llibres també esperonen l’acció política, tal com repetidament demanen els autors convocats”. [+]

Faust Ripoll explica que “els editors han tingut l’encert i la valentia de plantar cara, d’obrir diversos debats alhora, d’arreplegar moltes veus, de fer crítiques però també de fer propostes i de convocar voluntats”. Dit això, a més, repassa les aportacions de cada volum però destaca que el tercer llibre (Reflexions i experiències de la generació que ve) és “un dels grans encerts de la sèrie”. Busqueu la revista, que la trobareu a totes les llibreries importants del país i a internet, busqueu els llibres també, i parlem-ne.

Juli Capilla explica al seu bloc que aquest número de Caràcters és ple de ressenyes i articles dels col·laboradors habituals de la revista: Pere Calonge, Lluís Calvo, Adrià Chavarria, Xènia Dyakonova, Josep Antoni Fluixà, Joan Josep Isern, Isabel Clara Moll, Gustau Muñoz, Francesc Pérez i Moragón, Francesc Viadel… I que “el repte que s’albira en un horitzó ben pròxim: el número 50 de la revista, en la seua segona època. Poca broma, si tenim en compte la situació en què es troba la premsa en la nostra llengua, sobretot al País Valencià”.

  1. Paco,

    Efectivament, els tres volumets publicats per PUV sobre el País Valencià són ben interessants. Qualsevol iniciativa en favor d’un País Valencià més digne del que tenim ara com ara s’ha de saludar amb els braços oberts: n’hi estem tan mancats…

    El panorama és cada vegada més esperpèntic ací baix. Entre la gent progressista amb què convisc -els professors d’institut ho són, majoritàriament- hi predomina el pessimisme, i no ens falten raons per a ser “realistes”.

    La resistència és la nostra última esperança. El futur no és gens afalagador quan tenim un gànster com a Molt Honorable que es passeja pel país en un cotxasso de bracet de la superalcaldessa de València, mentre el dèficit és cada vegada més anguniós i la societat degenera per moments.

    Disculpa que siga tan pessimista…

    Records! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!