Cavall de bastos

Repartint bastó: El bloq de Francesc Miralles

5 de novembre de 2010
Sense categoria
4 comentaris

Tea Party i Farlopa Party

A penes fa dos anys que
els il·luminats d’este país celebràvem entre xampany, cava i
dolços d’encàrrec l’imminent caiguda del capitalisme, dels
republicans nord-americans i ja de pas del Reial Madrid
, que a tots
els efectes són el mateix. L’esperança Obama transformava de dalt a
baix el centre del món occidental posterior a la fi de la Història
del mestre Fukuyama. Al cor de l’imperi del Mal podia guanyar un home
culte i intel·ligent, de maneres europees, un programa transformador
i una retòrica brillant en un anglès intel·ligible per qualsevol,
en possessió o no d’un títol de Cambridge, i a sobre negre. Una
marea de dones oblidades, nouvinguts de tota índole, i joves
precaris treballava en xarxa i feia ús d’Internet per canviar la
història del seu país.
Un moviment que superava la figura de Barack
Obama per convertir-se en una esperança que va inflamar els ànims
de l’esquerra i la gent benpensant de bona part del planeta. Més
enllà de l’home, hi ha el símbol, i aquest, el Yes, we can
ha superat totes les barreres.

Ara ens mirem a la cara i
no podem fer més que abaixar el cap. El braç polític dels GAL ens
ha clavat la suprema banderilla de
la reforma laboral, després dels retalls socials per reduir el
dèficit i tantes altres renúncies. Ara falta que a dos anys vista
li done l’alternativa a un altre vell torero perquè ens remate a
plaer, el mateix que fa la tàctica de l’estruç mentre els seus
companys de quadrilla es podreixen als tribunals, a la vista de les
càmeres. A tot això, vam intentar fer una demostració de múscul,
de duel cara a cara de cérvol de grans banyes, miràrem de forçar
un xoc de trens que no vam poder guanyar: la força bruta de les
porres ens va traure del nostre somni humit obrerista d’emular el
maig del 68
. Ara ens trobem en un pantà del qual no ens en sabem
sortir, i una vegada més, el devenir de Nord-Amèrica és bastant
indicatiu de per on van els trets, també per nosaltres. Allà Tea
Party i ací Farlopa Party (per no poder-los presuposar l’elegància dels independentistes de Boston del segle XVIII), però la situació se’n va ben poquet.
Tan fa si són el braç polític de Botín, de Telefónica o dels
GAL, la pols blanca i la poca vergonya són els factors hegemònics
en les seues reunions de prohoms.

Fent
un símil esportiu, l’esquerra sociològica, l’europea i la
nord-americana, s’assembla més a l’equip i l’afició del Barça més
que a altra cosa
. A l’esquerra no li val guanyar de penalti en el
darrer minut, no; ha de fer joc bonic i les coses ben fetes, en equip
i il·lusionant l’afició, i llavors aconsegueix les victòries més
ressonants de totes, fa possibles els miracles més insospitats
. Quan
afluixa el ritme, quan hi ha victòries però aquestes no transmeten
espectacularitat, molts dels aficionats deixen de freqüentar
l’estadi, en malparlen i aprofiten qualsevol encadenament de derrotes
per demanar el cap de l’entrenador. Alguns en diuen ser uns
permanents insatisfets, altres ser crítics. En tot cas, i per molt
que els incondicionals protesten, és la marca de la casa: o es
guanya amb excel·lència o no val la pena parlar-ne. La base social
no es pot canviar, i es difícil que entenga de paciència i de
gestió dels temps. Cal fer un joc excel·lent, quadrat, sincronitzat
com un rellotge, que inspire temor en l’adversari, i sols així podrà
lluir el talent
. L’èpica acompanya aquesta percepció. Coneixeu res
més nostrat i paregut al “Yes, we can” que el vídeo de la final
de Roma amb la temàtica de Gladiator?

Obama
ha estat víctima
, ni més ni menys, que del tradicional nivell
d’exigència
de l’afició barcelonista. De voler fer passar bou per
bèstia grossa amb la reforma sanitària o la financera, de voler
exercir de Mourinho i salvar un o dos títols amb gols de sort a
l’últim segon
, sense deixar córrer la pilota. Cal reconèixer que
tampoc va tenir sort. Ted Kennedy, el picapedrer que era el seu
millor aliat en la reforma sanitària, la Champions del seu mandat,
es va morir abans de poder rematar a porta al minut 93 en l’Stamford
Bridge del Senat, en el que era el projecte legislatiu de sa vida. I
està clar que en la via de l’èxit, la sort ha d’acompanyar, però
Obama s’ha oblidat del
jogo bonito
que era just la seua marca característica. I l’afició, fidel a la
seua tradició, ha deixat d’anar a l’estadi
.

Va dir Joan Fuster, en la
seua lucidesa, que quan l’esquerra renuncia a mobilitzar mobilitza la
dreta
. Al respecte veja’s Batalla de València. I tal és el cas que
ens ocupa. Als Estats Units i a Europa, quan davant la crisi
l’esquerra ha renunciat a prémer l’accelerador i posar la cinquena
marxa per arraconar una dreta desmuntada i podrint-se per dins,

aquesta ha renascut i amb la suprema cara dura de culpar l’esquerra
de la seua ineptitud. I l’esquerra, com acostuma, ha abaixat el cap,
deixant als Tea-Farlopa Party, demagogs xenòfobs i altra fauna digna
de zoo ideològic el camp lliure per amollar bilis sobre el públic
en general. Tanmateix, entre un procés i altre, en 2008 i en 2010,
hem assistit a la mort anunciada (i esperada!) del centre polític.
Ja no s’hi valen mitges tintes. Hem vist com suposades minories
ideologitzades i fortament organitzades canviaven la tendència
política en 180 graus acabant per sempre amb el terreny pantanós
del centre,
on tantes i tantes esperances han mort soterrades en el
fang infecte. Alguna cosa n’hem tret, ara podem assumir que la
responsabilitat de propiciar o no els canvis és nostra i sols
nostra.

Un gran mite que cal
desmuntar és el fet de que la comunicació política i en general la
social consisteix en dos (o més) missatges oposats al voltant del
mateix particular, com pensa la gran majoria de la població; són
diversos grups cadascun de les quals usa un ventall de temes
diferent. La lluita, doncs, no és tant per la resposta o solució
als temes sinó per formular (i imposar al debat públic) la pregunta
adequada
. Qui es manté en els seus temes, qui imposa la seua agenda,
és qui guanya la partida
. Per això, abans de plantejar-se cap
resposta hem de començar a pensar en quines són les nostres
preguntes, en ordre de prioritat. Realment ho tenim clar, això? Jo
pense que no.

També se sol comentar
que en política que la dreta fa el paper del pare, autoritari,
estricte, i l’esquerra el de la mare protectora i comprensiva
. Que el
votant busca en l’esquerra la protecció social i la comprensió a
les minories, l’equivalent polític de la sopa calenta, en paraules
de Josh Lyman de The West Wing, la meua sèrie de capçalera. No seré
jo qui menystinga el paper dels rols familiars en l’articulació del
debat polític, fet que exposa de sobres George Lakoff en el seu
bestseller “No penses en un elefant”. El que si que qüestionaria
és, ja que ens ha tocat el paper de mare, quin tipus de mare decidim
ser
. Si la mare condemnada a una vida de parir, fregar el sòl,
guisar i aguantar les hòsties del marit pròpia de la opressió i el
subdesenvolupament, resignada a que els fills busquen en el pare la
solució als temes importants un cop cobertes les necessitats
bàsiques. O la dona moderna i alhora ancestral conscient de si
mateixa, autosuficient i forta en l’adversitat; capaç d’educar i
protegir però també de mostrar els ullals i mossegar quan li toquen
el que no té nom. Ser lloba o ser ovella, aquesta és la qüestió,
parafrasejant Hamlet.

En definitiva i per anar
resumint cal que recuperem l’espai públic ara en mans dels Tea Party
i Farlopa Party, i això passa per recordar algunes senzilles
lliçons: és amb jogo bonito i
en equip
com es guanyen els partits (sobren els
personalismes), la lluita important és per les preguntes correctes
fins i tot més que per les respostes i, finalment, que s’ha d’eixir
al ring a fer sang quan siga necessari
, que tal i com tenim el país
sol ser en bona part de les ocasions. Per això no cal exaltar-se ni
enfadar-se visiblement, i és ben recomanable fer servir l’humor per
evitar mals d’estómac; això si, a les coses pel seu nom i amb
contundència. No és precís crucificar en fila a la plana major de
l’Opus i els tertulians d’Intereconomía a ambdues vores de
l’autopista d’Albacete; hi ha prou amb que, a part d’odiar-nos, també
tinguen un motiu per témer-nos
. Com deia Bertolt Brecht, quan la
veritat és massa feble per defensar-se, és que ha de passar a
l’atac.

La nostra gent, la
majoria social silenciosa dels valencians que creu en un país
racional i sostenible, està a sa casa sense participar perquè a
hores d’ara no creuen en quasi res. Com a màxim es definiran en
relació al que no els agrada, viure en un abocador nuclear i
geriàtric sense futur com el que el PP i PSOE s’entesten a edificar.
Segurament un projecte il·lusionant, fresc i jove que s’enteste en
generar una identitat positiva
els convença. És ben possible que
una agenda transformadora els faça posar-se en marxa. I que algú
els aporte el radicalisme que les noves generacions demanden, que
algú diga a les coses pel seu nom, que assenyale els culpables i
també oferisca solucions. Convertir eixos somnis en realitat depèn
de nosaltres, i de ningú més. Ací, i ara.

  1. És curiós veure com en la majoria de casos propers en que formacions d’esquerres han aconseguit algun repunt important en el suport popular han estat sempre lligats a episodis bastant èpics, ERC, Batasuna, Bloque o l’Esquerra Unida dels temps d’Anguita, tots van saber ser radicals en el que calia quan calia, una altra cosa han estat les derivacions posteriors. Ara bé ací Mónica es va posar la samarreta i encara li ho estan retraient els seus avui en dia, sembla que el Fukuyama va fer més mal que una pedregà i l’etiqueta de radical continua espantant la massa progre.

    Au salut

  2. “No és precís crucificar en fila a la plana major de
    l’Opus i els tertulians d’Intereconomía a ambdues vores de
    l’autopista d’Albacete”

    Home, precís precís no és. Però igual afavoririem el turisme interior i tal.

  3. Bon article i bones reflexions. La veritat és que estic d’acord tant en l’anàlisi com en la conclusió. Jo, però, a la conclusió li posaria nom i cognoms: Candidatura d’Unitat Popular. Encara que a la gent li sembla que no, deixant de costat la situació d’avanç nacional del Principat respecte a la resta dels Països Catalans (consciència de ser catalans i de què això vol dir ser diferent de ser espanyol), la veritat és que al Principat el dia a dia de la política és exactament igual de trista (salvant alguna que altra distància que només s’hi dóna al circus farloperus valencianus). En aquest sentit la CUP està jugant un paper fonamental en l’àmbit municipal perquè està donant solució directa a molts dels problemes reals i palpables que la gent del carrer té. Crec que el País Valencià necessita una força com la CUP que comence a canviar el discurs i a il·lusionar des del municipalisme, creant xarxa i sinergies amb els diferents col·lectius ara mateix orfes de referents polítics. En fi, ja anirem parlant, però començar a crear assemblees locals de la CUP que tinguem un arrelament real en el poble o ciutat on apareguen i comencen a donar respostes clares i radicals (que vagen a l’arrel dels problemes) crec que pot ser fonamental per a començar a abandonar el rol d’esquerra perduda i de catalanisme/valencianisme sense horitzó que a dia d’avui existeix en terres valencianes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!