Cavall de bastos

Repartint bastó: El bloq de Francesc Miralles

27 de desembre de 2010
General
5 comentaris

Lluna fosca sobre Gaugamela

Corria el 20 de setembre
de l’any 331 abans de la nostra era, i a la planura de Gaugamela, a
la vora del riu Tigris, dos exèrcits immensos es preparaven per
iniciar una d’aquelles batalles que havien de canviar la Història.
Un, Alexandre de Macedònia, comandant 40.000 soldats grecs i
macedonis, que havia encadenat algunes victòries però que
s’enfrontava al repte més gran de sa vida; a l’altre Dario de
Pèrsia, amb un exèrcit de cinc a deu vegades superior al del
macedoni, que jugava a casa i estava disposat a fer pagar a
Alexandre el preu d’haver arribat tan lluny. Tot era pla, sense
trucs, sense sorpreses. Tanmateix, la nit abans tots es van emportar
un bon esglai. La lluna plena va enfosquir-se durant algun temps, era
un eclipsi total. Uns hi veieren el senyal que l’estel brillant
d’Alexandre de Macedònia s’havia apagat; d’altres, que la lluna,
símbol dels perses, s’enfosquia en el seu zènit per indicar el
final del seu imperi. Tot estava subjecte a interpretacions.

La nit de Nadal passada,
el gran estendard de la coalició Compromís, en forma de foto
gegantina d’Enric Morera i Mónica Oltra a la seua seu de la ciutat
de València, va rebre un eclipsi total per la via expeditiva. Alguns
vàndals, probablement situats en les files del nacionalisme
conservador i españatarra
tan comú al País Valencià, esperonats des de certa premsa sempre
fidel al règim i protegits per la policia, semblen ser els
responsables. La destitució de l’infame Ricardo Peralta no sembla
haver resolt el problema: sembla que la nova governadora civil, de
nom Ana Botella (ironia soles comparable al fitxatge de Ricardo Costa
pel València CF) no actuarà de forma gaire diferent. La que tampoc
sembla que actuarà de forma diferent és la tan repetitiva esquerra
local, començant pels atacats. Estem en les mateixes de sempre.

Quan parlem d’agressions
i dreta, sempre acabem en una línia discursiva un tant
esquizofrènica. D’un costat manté un discurs suposadament
antifeixista que converteix els tristos sicaris de la Levantina de
Seguridad en hereus dels falangistes de José Antonio, i l’esquerra
en milicians republicans fusell al llom. De l’altre, com
presentant-se com a bons ciutadans víctimes del terrorisme, com si
foren regidors del PP i el PSOE al País Basc, demanant contundència
policial i il·legalitzacions sense mirar pèl. El diputat Josep
Maria Pañella va dir, en la processó cívica de
l’any passat, que la policia tractava el Bloc com a “delinqüents
de la kale borroka”. Calen més comentaris al respecte? De quin
costat estan?

El gran públic, però,
no s’ha engolit cap dels dos discursos. Ni tan sols els propis
militants i simpatitzants. No estem als anys 30: ni el feixisme
assassina dia a dia persones pels carrers ni existeix una
conflictivitat social suficient al servei d’un projecte socialista o
llibertari. Simplement la història no qualla i més enllà de petits
sectors d’indubtable valor i compromís, la retòrica de la guerra de
bandes als carrers queda en no res. Parole, parole, parole, com deia
la cançó.

L’altre discurs resulta
encara més lamentable. Que des de posicions nacionalistes i
progressistes es pretenga comparar la cruesa del conflicte basc-
milers de morts i empresonats, estat d’excepció permanent i dèficit
de llibertats bàsiques- amb el cas valencià és directament
ridícul, i més perquè es posa al costat del PP i del PSOE. És
impropi reconèixer com a lícit
l’ús de la justícia penal i la policia com a instruments polítics,
tot posant-nos al costat dels repressors. Si l’extrema esquerra-
l’esquerra abertzale, però també el moviment okupa, el sindicalisme
combatiu o l’ecologisme- és perillosa quan abandona la senda marcada
pel
mainstream
democràtic també ha de ser-ho l’extrema dreta, és tal el raonament
que volem induïr al gran públic. Víctimes de llibre de la Síndrome
d’Estocolm a base d’amagar el cap quan el sistema colpeja,
justifiquem i fins i tot convidem les clavegueres de l’Estat a actuar
contra altres- té igual qui siguen- per la via expeditiva.
L’assemblea de les ovelles demana solemnement al sindicat de llops
que les defense… dels mateixos llops. Sap l’esquerra valenciana de
quin costat està? Sap tan sols si sols aspira a ser ovella o vol
arribar a pastor?

L’error
fonamental, que és el de considerar l’extrema dreta com un element
aliè al sistema i enemic seu, quan l’experiència ens demostra just
el contrari. Julio Anguita, el darrer califa de Córdoba, i
possiblement l’únic polític espanyol viu que mereix el meu respecte
i admiració, ja va parlar de la teoria de les dues vores. Una, la
dels partits dinàstics i nacionalistes espanyols, la Corona i totes
les seues estructures de dominació i repressió, i l’altra, on
s’haurien de situar aquells qui realment cregueren i lluitaren per
una societat diferent, entenent quin era el seu costat, atès que PP
i PSOE saben de sobra on estan i quines són les seues prioritats en
els temes fonamentals. A un costat estan els grecs i els macedonis,
que tot i que venen de diferents àrees i ciutats es reconeixen com a
grecs, amants de la seua cultura i independència. A l’altre, la
formidable constel·lació de sensibilitats de l’Imperi Persa, i al
capdavant el seu despòtic Gran Rei.

En
aquestes dues vores, l’extrema dreta valenciana no dubta gens on
situar-se, i no cal anar-se’n als anys 30 o a la Transició. El cas
d’España 2000, per la seua notorietat i aliances, és paradigmàtic.
Contractes amb les Administracions públiques i diferents
departaments de policia quant a vestimenta i equipament. Relacions
amb empreses de seguretat i armes. Gimnasos i anabolitzants. El seu
president, president de la patronal de la prostitució. I el despatx
de la filla, gestionant els actius immobiliaris de multimilionaris
russos. Ens calen més proves de que ens enfrontem no a un adversari
polític sinó directament al braç polític de la màfia russa? Prou
de retòriques de dreta i esquerra, feixisme i antifeixisme. És un
problema de delinqüència organitzada i possiblement de corrupció a
gran escala, on els diners negres tenen un protagonisme innegable.

Com
comentaven a un capítol de la magistral sèrie nord-americana The
Wire
, que tracta sobre narcotràfic, corrupció i estructura social a
la ciutat de Baltimore, en un cas com aquest el que trobem dependrà
de en què ens fixem i com afrontem l’assumpte. Si, com hem fet fins
ara, hi busquem
nazis
trobarem connexions amb textos hitlerians i hooligans de futbol. Si
seguim la pista als diners, com decidien fer els policies de la
coneguda sèrie en un capítol de la primera temporada, hi trobarem,
ben probablement, un polític d’un partit dinàstic i el seu comitè
de campanya corresponent. Tot depèn de la interpretació, de
l’enfocament que li donem als problemes. Com deia el savi, tot depèn
del color de la lent amb que es mira.

Una
volta tenim clar el front, tornem a Gaugamela. Podem dir que el PP i
el PSOE fan d’infanteria i l’extrema dreta i la policia de
cavalleria, uns d’enclusa i els altres de martell, distreuen la
nostra atenció fent-nos parlar de brutalitat policial i de feixisme,
d’extrema dreta i extrema esquerra, quan hauríem de denunciar la
farsa d’Estat- i de sistema econòmic- en què vivim i dedicar-nos a
construir una alternativa viable. Oblidar els flancs i dedicar-nos al
centre perquè en realitat no som tants ni tenim tant de temps:
potser és hora de dedicar-nos a les coses essencials i evitar les
distraccions i els debats bizantins.


 

El 21
de setembre de l’any 331 abans de Crist els exèrcits d’Alexandre i
Dario estaven situats tal com mostra el diagrama. Alexandre no es va
deixar aclaparar per la superioritat numèrica i per la cavalleria
persa que li queia al damunt pels dos costats, i es va parar a pensar
en fred. Destinant un petit contingent a cada vora, va llençar el
gros de la seua força sobre el centre persa, just on s’amagava el
Gran Rei. Davant l’envit, el centre persa va fugir en desbandada,
entre ells el Gran Rei. Amb ells, l’exèrcit sencer, i queia l’Imperi
Persa. Aquell equinocci de tardor començava una nova era,
l’hel·lenisme. Delimitar els fronts i veure qui està a cada costat,
calibrar quin és el punt feble de l’enemic i envestir amb totes les
nostres forces sense deixar-nos distreure per titelles i ombres a la
paret. Perquè al capdavall la lluna llueix- i s’oculta- igual per a
tots.


 

  1. Ei no ho havia llegit fins ara i t’he de felicitar, dels que més m’han agradat. Ara, si parlem de la teoria de les dues voreres d’Anguita no sé si limitaria la vorera oposada a la nostra exclusivament al nacionalisme espanyol i “constitucionalisme” del PPSOE. Seguint el teu símil alexandrí, partits com Convergència farien un paper proper al de Memnó de Rodes… i és ben sabut que certs certs sectors del nacionalisme valencià suspiren dia sí dia també en Pujol, Mas i tota la colla de botiflers.

  2. I opine that to receive the personal loans from creditors you must present a great reason. However, one time I’ve received a financial loan, because I was willing to buy a bike.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!