L’ou de la serp, i 9 -Què s’ha fet d’aquella esquerra d’abans? i b)

 

Amigues i amics:
i ja per acabar aquest seguit de cartes fet a partir d’una dita que va donar títol a un film del gran Bergman. I preneu paciència, que és un final llarg.
És indiscutible que les coses han arribat a un moment en el qual el govern espanyol, menyspreant i saltant-se de manera descarada una Constitució que tan cínicament diu defensar, i amb la força que li està donant aquesta mena de ménage à trois que formen PP, PSOE i Ciudadanos està duent a terme un atac frontal a tot allò que representi no solament plantejaments independentistes, sinó que simple catalanitat no submisa davant l’Espanya confosa amb Castella. Penso que no cal explicar casos ni donar exemples concrets.
I és que tant en el govern espanyol com els seus rodals, hi ha massa gent descendent –uns ideològicament, altres a més familiarment– d’aquells cafres que el 1936 es va rebel·lar contra un govern legítim, i que llistes en mà van començar a afusellar gent la mateixa nit del 17 al 18 de juliol, van seguir així durant tres anys i que després, inventant-se una paròdia de legalitat i sota l’acusació de “auxilio a la rebelión”, va seguir afusellant o condemnant a llargues penes de presó gent que el que havia fet havia estat tot just defensar el govern legítim.
Sí, amics i amigues, és ben cert que la situació és ben fotuda, i també com diu la cínica dita, que no hi ha res que estigui tan malament que no pugui empitjorar, per la qual cosa soc conscient que tot el que segueix pot semblar com pixar fora de test. O pitjor encara, tirar pilotes fora. Però no. És simplement intentar fer una petita aproximació a què està passant més enllà de les nostres fronteres, més enllà del nostre entorn polític més immediat. Polític i també econòmic, com diré al final, per més que gens aliè respecte de la nostra situació, i que per tant no podem ignorar.

Enllaçant amb la carta anterior
En ella, i partint de la pregunta, retòrica, sobre què s’ha fet d’aquella esquerra que havia existit –i no parlo evidentment de cantants, actors, periodistes i coses semblants, cada vegada més dependents dels diners públics– apuntava que en l’àmbit europeu, malgrat totes les seves mancances, debilitats, i també contradiccions entre el seu discurs i la seva realitat, un conjunt de partits d’inspiració socialdemòcrata havia fet, o aconseguit gràcies a les seves pressions, que a una gran part dels països europeus hi hagués una onada de prosperitat generalitzada com mai a la història s’havia conegut. Unes societats avançades, equilibrades, amb perspectives i convenciment que aquell progrés seria continuat i per a sempre més. I també vaig recordar que el 1989 la Unió Soviètica i la resta d’estats dits del socialisme real, van fer aquella seva espectacular fallida. I amb ella, els partits dels països occidentals que es definien com a comunistes, van acabar com han acabat. És un fet objectiu.
I heus aquí la gran contradicció. Davant l’ensulsiada dels partits descendents de la Revolució d’Octubre, la sòlida posició dels partits socialistes europeus permetia arribar a la conclusió que en el llarg debat entre –per simplificar– socialdemocràcia i comunisme, la primera demostrava tenir la raó històrica en el procés d’avenç cap a una societat superior sense necessitat d’un capitalisme d’estat, a més obertament dictatorial. Objectivament, la cosa era així. Però no ho va ser. Perquè el que es va demostrar és que desaparegut el fantasma del comunisme, la socialdemocràcia –en el sentit pur del terme– havia deixat de ser útil als veritables poders socials i econòmics. I per tant polítics. Amb la qual cosa aquesta va entrar en una crisi que l’ha dut a la misèria conceptual, ideològica i política actual.
Tot això que he intentat resumir en uns pocs paràgrafs –i per tant amb més que excessiva superficialitat– podria donar peu a un interessant, dens i analític estudi en dotze volums més un extens pròleg, però, i per contradictori que sembli, no té res a veure amb aquesta carta.
I és que personalment, i encara més veient l’ascens de Ciudadanos als barris i espais habitats bàsicament pels qui no fa pas massa temps votaven quasi que massivament opcions d’esquerra, el que considero que de debò ha de ser preocupant no és tant la desaparició de la socialdemocràcia –amb les tesis de la qual confesso que mai no he combregat–, com la desaparició en amples sectors de la ciutadania dels conceptes bàsics de què és esquerra. Que no tenen per què ser radicals, però sí que han de ser coherents. Partidaris com a mínim de canvis favorables a un millor equilibri i justícia social, a avançar en l’estat del benestar, a més llibertats ciutadanes davant els poders de l’estat, a respectar la voluntat dels pobles davant els interessos dels poderosos, i un llarg etcètera que, indefectiblement, du a plantejar-se si el model econòmic capitalista, i el social que d’ell es desprèn, ja no dona per més. Ja no té possibilitat ni capacitat de sortida… per més que en aquest moment s’ha quedat sense enemics que li disputin l’hegemonia social.
Per entendre que intento dir, penso que les eleccions parlamentàries celebrades a Itàlia el proppassat cap de setmana, van d’allò més bé.

Eleccions italianes
Cal recordar que Itàlia va sortir de la guerra amb un potent Partit Comunista. Un partit que havia encapçalat i dirigit forces antifeixistes d’alliberament intern en diferents regions d’Itàlia. Un partit amb prestigi que anava creixent fins a arribar a assolir veritables cotes de poder social i cultural. En l’espai del cinema, posem per cas, directors com Visconti, Bellocchio, Passolini, Bertolucci, Rossi, etcètera, van crear una filmografia crítica alhora que de gran qualitat cinematogràfica.
Tant va ser així que el 1982, i davant el perill que el PCI esdevingués la primera força al Parlament i la por –infundada, dic jo– que arribés a declarara Itàlia com a estat socialista, es va arribar a fer un curiós invent: una coalició de cinc partits, dita irònicament el pentapartito. Un invent que va durar nou anys fins que va acabar saltant pels aires perquè era un niu de corrupció amb clars i descarats lligams amb la Màfia i altres organitzacions no menys criminals com són la Camorra o la ‘Ndrangheta. La qüestió, però, és que en aquests nou anys i elecció rere elecció –nacionals, regionals i municipals– malgrat no haver estat mai vinculat als molts escàndols que se succeïen, el PCI va anar diluint-se fins en la pràctica saltar a trossos i desaparèixer. Alhora que, també elecció rere elecció creixia la Forza Itàlia de Berlusconi i posteriorment el 5 Stele de Beppe Grillo.
Però anem a les eleccions del diumenge. En elles el Partit Demòcrata, el de Matteo Renzi, centreesquerra, sí, en comparança amb la resta, però, s’ha ensorrat en obtenir el 18,7% de vots davant el 32,6 del 5 Stele. Ara bé, no és aquesta la qüestió, sinó que la resta de partits que entraran al Parlament italià van des de la dreta-dreta a la ultradreta nua i crua. I aquest èxit s’ha produït a les urnes. De manera democràticament indiscutible.
I a més amb un tret molt indicatiu, com és que la dita “Itàlia pobra”, la del sud, antic viver de vots dels avui desapareguts partits d’esquerra, ha votat majoritàriament el descarat populisme de 5 Stele, mentre que la “Itàlia rica”, amb una forta població obrera, s’ha decantat per l’obertament neofeixista Lliga del Nord, seguida de molt a prop per la Forza Italia de Berlusconi.

Fem un passeig pels parlaments europeus
Esclar que això ho podríem veure com una història molt italiana. Però si anem més enllà, començant per aquells un dia mítics països escandinaus, és fàcil adonar-se’n que partits i moviments que van des de l’ultranacionalisme amb trets xenòfobs fins a elements que enllacen amb posicions obertament feixistoides: ÖVP austríac, FINSS finlandès, DF danès, SD suec, PVV holandès, SVP suïs, XA, FN francès, Alba Daurada grega, ara l’AfD alemany, estan en constant i pel que sembla imparable creixement. Havent esdevingut partits que a banda del seu veritable poder parlamentari, nombre de diputats, estan condicionant les polítiques internes i externes dels diferents parlaments. La dels partits tradicionals, les dretes i esquerres de sempre per a entendre’ns, els quals veuen com elecció rere elecció perden vots en favor dels diferents radicalismes d’ultradreta. El cas del Partit Socialista francès, que ha acabat en la més absoluta misèria i donat pas al muntatge Macron a fi de fer front al l’FN amb una política encara més de dretes que la d’Hollande, n’és un bon exemple.
Dit això permeteu, dins del meu costum, fer una breu incursió a un passat força recent.

Un possible nou crac?
S’han escrit milers de llibres, anàlisis i articles demostrant que l’ascensió dels moviments totalitaris –que còmodament s’han definit com a feixisme, com un tot homogeni, quan en realitat van ser molt diversos– estava a la vista ja a partir de la meitat dels anys vint del segle passat. I també que el crac de la Borsa de Nova York, el dit “dijous negre”, no sols no va ser inesperat, sinó que hi va haver un bon grapat d’aquell que podríem dir “rics de sempre”, o “rics de debò”, que no sols no van estar massa afectats, sinó que fins i tot força d’ells encara es van enriquir més a costa dels desgraciats que s’havien cregut allò de la prosperitat del model econòmic dominant.
També sabem ara que la gran crisi creada per aquell crac no sols no va servir per ensorrar el seu causant, el capitalisme com alguns van arribar a preveure, sinó que ben al contrari va servir per fer créixer i consolidar-se en els àmbits diguem que populars, formes i partits totalitaris d’ultradreta. Si no és que obertament feixistes.
Ara es veu amb claredat, i és que quan les conseqüències del que sigui, favorables o desfavorables, ja són part del passat, analitzar les causes i conseqüències és fàcil. Atenció, no estic dient que no s’hagin de fer les anàlisis posteriors. En absolut. És més, és imprescindible fer-ho. Però no pas com a exercici historicista, sinó que prenent nota i aprenent, no sigui cas que temps després es produeixin circumstàncies semblants.
I dic això, perquè ara mateix hi ha massa indicadors que assenyalen que estem en un moment de considerables turbulències econòmiques. Al bell mig d’una greu crisi econòmica generalitzada, incloent-hi guerres comercials, en la qual massa coses apunten que no sols no se solucionen els problemes, sinó que possiblement no s’hi poden solucionar. Per la qual cosa tindran, ja les tenen ara mateix, conseqüències socials davant les quals la teòrica esquerra pot semblar haver perdut els papers, quan el que ha passat és que havent-se venut no pel bíblic plat de llenties, sinó que per confortables butaques en ben retribuïts consells d’administració, s’ha anat diluent com un terròs de sucre dins una tassa de cafè. Així de senzill.

I ara, una mica d’autocrítica
I per acabar, aquí va una certa autocrítica per la part que em toca. Abans he parlat, com de passada, de l’ensorrada d’aquells països que es definien, que malgrat tot definíem alguns de nosaltres –i d’aquí l’autocrítica– com de socialisme real malgrat l’evidència si anaves allà, encara que fos de convidat, que allò no s’aguantava. I al primer lliurament d’aquesta sèrie, recollia una cita dels dos barbuts, aquella que afirma que la ideologia dominant en una societat és la ideologia de la classe dominant.
Doncs bé. Aquests països van col·lapsar per ells mateixos. Per implosió, no pas per causa de forces externes, sinó que per l’acció dels seus propis ciutadans. I ara mateix tenim que països com Polònia, Txèquia, Hongria, Eslovàquia, Romania, Bulgària, Rússia… tenen uns governs, elegits a les urnes, cal insistir, d’un reaccionarisme que passa de llarg el que podem dir del dels països de, per usar la terminologia de la guerra freda, més ençà de l’antic teló d’acer.
I aquí, amics i amigues, acaba aquest petit seguit de cartes que intenten dir que l’ou ja s’ha trencat, per la qual cosa podem veure amb força certesa quin és el rèptil que hi havia no era una bonica i innocent serp d’aigua, sinó que un perillós escurço o una mortal cascavell. I sobre això i el possible abast de la seva acció, tot em fa la impressió que el moviment independentista, immers en les seves absurdes i immobilitzadores lluites internes i en la contemplació del seu tan bonic melic, encara no s’ha adonat que el nostre problema no és solament el PP o el PSOE espanyols. Que cal preveure una dura batalla i no somiar truites d’una intervenció de la Unió Europea, ja que en el seu Parlament, el primer partit és el Partit Popular Europeu, i el segon el Partit Socialista Europeu. Així de cru.
I prou per ara, amigues i amics. Amb aquesta carta em retiro. No per sempre més, que això no entra en el meu tarannà, però sí que durant una temporadeta. Amb l’esperança que si un dia torno, no siguipas per causes diguem-ne que externes i alienes a la meva voluntat, sinó que per parlar de coses més aviat frívoles i divertides.
Amb una forta salutació meva, i de la Mercè, la qual sempre em revisa aquestes cartes abans que surtin i acostuma a veure errors i defectes que normalment corregeixo, perquè les seves indicacions són d’allò més assenyades, fins que ens tornem a veure.
Francesc Font

PD. Torno a dir-ho, si heu tingut la paciència d’arribar fins aquí… Gràcies!

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *