18 de febrer de 2018
0 comentaris

L’ou de la serp 5 – i c De la contradicció a la incongruència

Amics i amigues:
a la carta anterior em referia al fet que dels 73 barris en què està dividida Barcelona, a 35 d’ells Ciudadanos havia estat la candidatura més votada. Amb un ben contradictori tret. D’aquests trenta-cinc, trenta-un, tot just els de més baix índex de renda familiar de Barcelona, tot just els normalment definits com barris a populars, com a barris obrers, havien coincidit en aquesta preferència envers el partit encapçalat per la Inés Arrimadas, amb els quatre barris de més alt nivell de renda. Amb els tòpicament considerats com hàbitat quasi que natural de l’essència de la burgesia catalana.
És per això que abans de seguir amb el meu discurs, penso que per entendre on vull anar a parar, val la pena aturar-se una mica a fi de parlar de números. Números concrets. Avisant que els que aquí presento no provenen de cap ONG, grup o entitat més o menys progre, més o menys radical, més o menys esquerranós, més o menys sectari, sinó que són dades oficials. De l’Ajuntament de Barcelona. Totes ells trobables a internet.
I també dient com a prèvia –aquella divertida i característica “prèvia“ de les assemblees acrato-anarquistes–, que centro l’exposició en Barcelona perquè és l’únic lloc de qui he trobat a internet dades. Tant electorals com socials. No globals sinó que concretes i definides per barris. I també perquè noms com Torre Baró, la Guineueta o el Carmel no són solament noms de lloc, sinó que també espais un dia força coneguts per mi. Ara bé, tot el que segueix, avui i a la propera carta, cal no reduir-lo a “fenomen barceloní”, sinó que cal estendre-ho a totes aquelles poblacions en les quals havent-hi un ample sector de pencaires, d’obrers amb més menys consciència de classe: Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet del Llobregat, Granollers, Tarragona, Constantí i un llarg etcètera, ha passat que un partit socialment tan reaccionari, en tots els sentits d’aquest terme, i amb tan sospitosos lligams, hagi estat el més votat. En algun cas amb resultat d’escàndol. I ara, anem per feina.

Fem una mica de números
La renda. Partint de l’índex 100 com a mitjana, la renda familiar disponible a Pedralbes –el barri de renda més alta i amb el 41,3% de vots a Ciudadanos–, és 240,7, 2,4 vegades més alta que l’índex de referència, mentre que el de la Trinitat Vella –amb un 36,4 de vots a C’s– és de 52,2. La meitat del de referència i cinc vegades menys que Pedralbes. Els altres tres barris rics “ciudadaneros”: les Tres Torres i les dues Bonanoves, estan a l’altura del Pedralbes en la qüestió de la renda, mentre que a la resta de barris germans de votació, sí. però en situació social i econòmica a l’altre extrem, en cap d’ells l’índex de renda passa de 70.
La cosa, però, no acaba aquí. Resulta que mentre que el 2008, moment d’esclat de la crisi, els quatre barris de més elevada renda estaven al voltant d’un índex 190, índex que malgrat la crisi –o gràcies a la crisi?–, no va deixar de créixer any rere any fins a assolir l’actual. Mentre que la renda dels altres trenta-un barris, companys de preferències polítiques, però situats a la part més baixa de l’índex –i que el 2008 estaven entre 70, la Trinitat Vella, i 83 Can Baró–, van començar a retrocedir. Dramàticament. Fins que ara, i gràcies al gran creixement econòmic tan cantat pel govern de Rajoy, han aconseguit tornar a estar pràcticament igual que fa deu anys. Però com que la vida s’ha incrementat, el fet objectiu és que mentre que uns han crescut més d’un 66 per cent, pels de l’altra banda de l’espectre social en realitat el poder adquisitiu ha baixat. I força.
Esperança de vida. Però encara hi ha altra dada força més inquietant que aquesta, la de l’esperança de vida. Començo per dir que malgrat les dificultats actuals, que tot apunta que poden acabar sent agreujades, tant la Mercè com jo, que ja som grandets, hem pogut comprovar en el darrer any, i per dus vegades cadascun, el més que excel·lent funcionament de la sanitat pública, amb dos ingressos i tres passades pel quiròfan, a l’Hospital Clínic.
Malgrat això, i deixant de banda aquesta opinió personal que és de justícia que la doni, i tornant a les dades, als números freds, el que es defineix com esperança de vida dels barcelonins, sumant el de les dones i els homes, que com ja sabeu és diferent, i dividint-los per dos, dona el resultat d’una esperança de vida 83,6 anys. Una xifra que ens posa entre els dos o tres primers del món, i del que és just estar-ne orgullosos. Sí. Però, no sempre les dades numèriques reflecteixen la realitat, ja que si bé als barris d’alta renda aquesta esperança de vida puja fins als 86,5 anys, a l’altra punta de l’espectre social cau fins els 75,2 anys. 11 anys de diferència. Sobre les causes hi ha diversos estudis força interessants, però aquí sols hi cap que els resultat concret. A una banda i altra de l’espectre social de la mateixa ciutat, l’esperança de vida té una diferència d’onze anys.
I no parlem ja d’alguns altres problemes socials, i ben greus, com el dels desnonaments. En la seva més gran part causada tot just per causa d’un baix índex de renda familiar. Per la qual cosa, i malgrat no haver trobat cap índex de comparança, penso que no és cap demagògia barata dir que són abundosos a una banda, i més aviat inexistents a l’altra.
O sigui, que la clara coincidència a l’hora de donar de manera majoritària el vot a una mateixa candidatura entre dos conjunts de barris social i també culturalment tan radicalment diferents: a una banda els de més baix índex de renda i més alt índex d’atur, de més alt índex de precarietat social i personal i més baix índex d’esperança de vida, hagin coincidit en la seva preferència política tot just que amb els de més alt índex de renda, de vida, etcètera, etcètera, sembla incongruent si ens atenim a la vella definició dels interessos de classe. I, si més no per a mi, sols s’explica que per motius o causes en absolut reduïbles a una simple coincidència. Apunta cap a un problema molt més de fons del que pugui semblar.
I permeteu-me que pensi, i que ho escrigui, que allò que vol dir, que assenyala la metàfora de l’ou de la serp, podria començar a estar present a casa nostra. De la mateixa manera que no és que comenci a estar present, sinó que ja està vigent a a massa països, europeus. Cosa que deixaré per la darrera d’aquest petit seguit de cartes
Ara, per avui, rebeu com sempre una forta i cordial salutació.
Francesc Font
Pròxima carta: I què s’ha votat votant Ciutadans?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!