Amigues i amics. El proppassat 9 de novembre, i per motivacions estrictament personals, donava per acabada –per més que provisionalment– aquestes cartes. Però l’actitud i acció d’Esquerra Republicana de Catalunya, i sota l’impuls de la Mercè, que ja sabeu qui és, m’han motivat a fer una carta oberta, de la que els he tramès còpia i ara penjo aquí. És aquesta:
Dirigents d’ERC, Ja amb els resultats electorals definitius a la vista, i davant certes actituds d’ERC, vull fer-vos arribar tres reflexions. Argumentades, i no en forma de breu i incoherent piulada. Suposo que ja m’enteneu.
Primera reflexió. Parlem de números
Aquesta primera reflexió és sobre el plantejament estrictament de partit que vau fer davant unes eleccions que malgrat el seu origen espuri, eren més que importants. I ho eren perquè en l’espai de l’independentisme, no es tractava simplement del nombre de diputats propis aconseguits davant cap altra candidatura pertanyent al mateix espai, candidatura aleshores vista com a rival, sinó que de crear un front tant davant del 155 com del govern espanyol i els seus aliats, PSOE i Ciudadanos. I no sols ells vistes algunes declaracions de Pablo Iglesias, Monedero, Errejón, Echenique… i també també Podemos. O sigui Domènech molt d’esquerres ell. I en aquest punt, molt temo que a ERC més d’un veia la franquícia catalana de Podemos com possible aliat, ¿contra qui?, a l’hora de formar nou govern. Quan tant Podemos Espanya com aquest magma d’aquí que es coneix com Comuns –nom que vaig atorgar-lis jo al meu bloc abans que ningú altre– entenen Catalunya sols que com una autonomia “singular”, per no dir rareta. I prou.
Faig aquests apunts previs, perquè veient com vau concebre aquestes espúries –i aconstitucionals si ens posem seriosos– eleccions, molt temo que els arbres –la possibilitat de superar en diputats el rival un dia convergent, una vella obsessió– us va impedir veure el bosc –la necessitat primordial que l’independentisme, i no sols aquest en el sentit absolut, formant unitat tingués un gruix de diputats suficientment ample per fer-lo ser el grup parlamentari no sols majoritari, sinó que hegemònic–, deixant segons quins debats per a un futur. Un futur que ara heu aconseguit fer més aviat llunyà. Ja veieu que això no us ho dic pas amb exabruptes ni amb tuits insultants com aquell més que desafortunat i injust, per dir-ho suaument i no posar-me a l’alçada del seu autor, de les 155 monedes, sinó que fent una reflexió amb números. Que és el que compta. Anem per aquests números.
A la legislatura liquidada pel govern espanyol –el 155 no ha estat més que un instrument, una arma, i en la guerra no es lluita tant contra les armes de l’enemic com contra els qui les menen– el bloc JxSí i la CUP, va sumar el 47,6% dels vots, i en aquesta nova, a falta aquest mateix bloc, Junts per Catalunya, ERC i CUP sumen 47,52%. Malgrat tots els esdeveniments s’ha mantingut, per tant, el percentatge de votants de propostes declaradament independentistes. Sí, però…
La contradicció és que a la legislatura liquidada l’independentisme tenia 72 diputats, i ara en té 70. Una reedició de Junts pel Sí (posant-li el nom que vulguem), amb el mateix nombre de vots i gràcies a la llei D’Hondt, els 66 diputats de JunstxCat i ERC, s’haurien incrementat ben bé en tres o quatre com a mínim –qui tingui curiositat que faci els comptes–, amb la qual cosa en segons quines votacions de simple governabilitat no caldria confiar en l’erràtic, i no sempre gaire racional, vot de la CUP.
A més s’hauria evitat el cop d’efecte moral que en uns moments d’indiscutible consolidació de l’opció independentista, i en oberta batalla contra una acció cada cop més agressiva del govern espanyol i els seus palmeros, tot just per primer cop en eleccions al nostre Parlament el partit més votat, i per tant el guanyador agradi o no –i us ho haureu de sentir dia sí dia també–, ha estat un partit no simplement d’opció espanyola, sinó que amb una acció oberta i descaradament anticatalana.
Segona reflexió: fets objectius
Gran sorpresa. El dia 21, a mesura que avança el compte de vots, ERC donada fins feia una setmana com a indiscutible guanyadora per totes les enquestes, si més no de l’opció independentista, ocupa el tercer lloc quant a vots i nombre de diputats. El segon és de Junts per Catalunya. Una formació improvisada en pràcticament quatre dies per causa de la vostra negativa a formar una coalició. I que malgrat la improvisació, ha obtingut més vots, més confiança dels ciutadans, que ERC.
Arribat aquí, val la pena parar compte que un dels elements clau de la participació del moviment independentista en aquestes eleccions espúries era, i així ha estat entès per una bona part de votants de molt diversa filiació política, recuperar la legalitat enderrocada pel govern espanyol i el seu aparell judicial a través del 155 i el Tribunal Constitucional. Fins i tot un element central de la campanya electoral de Ciutadans, PP i PSOE-PSC, i també Podem-Comú, també, era fer tornar el seny a la societat catalana i gràcies a ell corregir i no repetir, “el gran error dels darrers temps”. Els electors els han respost de manera clara. Són fets objectius que haurien de fer-vos reflexionar. I cal saber respectar el que ha expressat amb el seu vot el
Però tornem a l’element clau: la legitimitat del Parlament de Catalunya violada per una decisió personal del president del govern espanyol que no has dubtat en esdevenir l’Erdogan del sud. I cal dir-ho així perquè la seva acció ha estat obertament assumida, a més vantant-se d’haver-ho fet, per Rajoy i el seu combo. Doncs bé, parlem clar. Recuperar aquella legalitat significa recuperar un govern format per les mateixes persones –sempre que ho acceptin, esclar–, estiguin on estiguin, a una presó espanyola o a un exili belga, amb les mateixes responsabilitat que tenien el dia 27 d’octubre.
Fer-ne un nou govern a partir d’aquestes eleccions, és assumir la legalitat de la dissolució del Parlament, del govern de la Generalitat, assumir el control fins i tot de les despeses en llapis i paquets de DIN-A4 de tots dos i també la persecució de qualsevol informació que no agradi, de qualsevol opinió no submisa titllant-les com d’incitació a l’odi.
I aquí està el quid de la qüestió. Us agradi o no, així ha estat entès pels ciutadans que han votat la candidatura encapçalada pel president destituït il·legalment a banda d’altres consideracions que es poguessin tenir. I un detall respecte d’allò que estic dient. JuntsxCat malgrat tenir majoria parlamentària, ja han dit que la presidenta del Parlament ha de seguir sent la Carme Forcadell. O sigui, cal recuperar la legalitat. Esteu d’acord amb seguir aquesta línia?
I així entro en la darrera part d’aquesta carta oberta.
Tercera reflexió: Elecció de president de la Generalitat
El més probable és que Ciudadanos, malgrat ser el grup parlamentari majoritari –i insisteixo en què us ho sentireu dir dia sí dia també pels energúmens de sempre– no presenti candidatura a la presidència. I és ben segur, i lògic, que Junts per Catalunya, segon grup, sí que ho faci sí s’assumeixen les regles del joc parlamentari. En aquest cas, ¿quina serà l’actitud d’ERC? ¿S’abstindrà –no vull pensar que voti en contra– junt amb la CUP… i també Podem-Comuns? Si no és que aquest darrer vota en contra. ¿Sereu conscients que aquesta abstenció vostra seria fatal i donaríeu la raó a Aznar? ¿O bé votareu a favor, però el fareu governar en minoria fent el mateix paper que va fer la CUP en l’anterior legislatura? Tant l’abstenció com el vot condicionat, insisteixo, són dues opcions fatals.
La lògica, seria un pacte, un acord si voleu, sobre una possible futura alternança, però sense imposar res, i sempre i com a punt de partida, recuperant la legalitat existent abans de la dissolució com a punt de partida.
Amistosa, però críticament
Francesc Font
PD. Fins aquí he presentat unes opinions que intenten ser objectives. Però en política també hi ha fets que s’escapen a qualsevol objectivitat. I us diré un parell que em preocupen. En els tensos debats de setembre i octubre al Parlament, tant Junqueres com Rovira van demostrar a bastament la seva incapacitat a enfrontar-se als energúmens que es dedicaven sistemàticament a boicotejar els debats al més pur estil de filibusterisme parlamentari. Que ara s’incrementarà i de quina manera. I a més, del primer, em queda la imatge del dia 29 de setembre fent aquella evangèlica, i també increïble, crida: “Compañeros guardia civiles. Nosotros somos gente honesta…”. Ho recordeu…? I recordeu, també, quina va estar, i segueix sent, la resposta dels “compañeros”? En quina mena d’estrany de món hi viu? Si almenys hagués reconegut el seu error… I ho deixo aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!