9 de novembre de 2017
0 comentaris

i 93a carta. Reflexions finals. Ara sí

Amigues i amics:
fa molts anys enrere, quan malgrat totes les persecucions i marginacions oficials es parlava amb tota, i segons com es miri paradoxal, normalitat un català viu, davant una situació com la de dimecres, 8 de novembre a les 0 hores i un minut, s’hauria dit allò de: Que Déu ens en guard d’un ja està fet. I sí, ara ja està fet. Sí. Malgrat les demandes, opinions, recollida de signatures… i bandejant de manera suïcida l’avantatge que la llei D’Hondt dona a les opcions electorals més votades, i per tant castigant les que menys, el sobiranisme, l’independentisme, anirà dividit. Una oportunitat perduda. Un greu error dels responsables. I també una fosca intrahistòria que espero que algun dia es conegui.
Dit això, també vull dir que bona part del que va en aquesta darrera carta no ha estat escrit com a conseqüència d’aquest darrer esdeveniment, sinó ja fa temps. A inicis del mes de setembre. Va passar, però, que vaig pensar que estant a portes del referèndum, podria passar que el seu contingut s’entengués malament. Quasi que com un boicot carregat de fàcil esquerranisme. I ho vaig desar a l’espera que passés l’1 d’octubre.
Passat aquell diumenge, amb tot l’element emocional causat pels diferents esdeveniments que van succeir-se aquell dia i els tres següents, van ser fets pública per la Generalitat els resultats oficials, concrets, del referèndum. Els quals em van confirmar algunes de les coses que ja havia apuntat en cartes anteriors. I que aquí reproduiré a fi que no se’m titlli d’oportunista. De fer crítiques fàcils després. Quan ja la cosa ha estat feta i beneïda.
Dit això, i com que aquesta carta serà llarga, les seves diferents parts les presento numerades, quasi que a tall de capítols, a fi de facilitar la seva lectura. I aquí va el primer.

1. De quina societat parlem, quan parlem de República Catalana?
En aquesta batalla nostra, està bé que posem damunt la taula tot el que vulguem respecte del govern espanyol. Sí. Podem blasmar, i és just fer-ho, de la seva deriva totalitària –entre neofranquista i característic de l’Espanya eterna– que a més s’incrementa dia a dia fins a extrems ridículs, però no per això menys perillosos… De la seva obsessió per la recentralització… Sí. Hi ha raons més que sobrades i és just que ho fem. Però no ens hauríem d’haver quedat aquí, com al capdavall han fet les entitats i partits sobiranistes –des de la dreta del PDeCAT, liberal però de caràcter democràtic, fins a la suposada esquerra anticapitalista de la CUP–, sinó que s’hauria d’haver anat més enllà. Més a fons. En els greuges nacionals, sí, però també en les qüestions socials, estant com estem en una societat amb tantes desigualtats com ha esdevingut l’espanyola ran de la crisi del 2008. No amb grans declaracions, sinó que amb dades i fets concrets. Que les hi ha per donar i vendre.
Dit això, recordem que al gener de l’any passat, Carles Puigdemont llançava aquell desafiant “Referèndum o referèndum”. Amb el que vaig estar d’acord aleshores, i ho segueixo estant ara, que quedi clar. Ara bé, vistos els resultats reals, objectius, del referèndum –qüestió que abordaré en l’apartat o capítol 3–, i tenint com a punt de partida que em sembla un mal mètode d’entendre qualsevol cosa o fet succeït i que no s’ajusta a les nostres esperances, llançant les culpes a les accions de l’altre, de l’enemic… I així estalviar-nos de fer una mirada crítica a les nostres pròpies accions. Pitjor encara, a les nostres no accions. A les nostres omissions.
Perquè, ¿què es va fer al llarg de quasi vint mesos un cop llançada aquella desafiant consigna? Dic això, perquè hi havia raons més que sobrades per iniciar una gran campanya pro República Catalana. No com una gran abstracció. No pas com la gran panacea per tots els nostres mals. No pas presentant-la com revolucionària en el sentit clàssic del terme pel sol fet de proclamar-la. En aquest punt no somiem truites que la realitat nacional i internacional és la que és. Però sí una república que establís distàncies respecte del model social i laboral espanyol. Un dels més injustos d’aquesta Europa que ara tant enlluerna els sectors més reaccionaris i nacionalistes de l’Espanya eterna. I fer-ho no a través de grans declaracions de principis abstractes, menys encara fent grans promeses, sinó que a partir de qüestions reals, objectives. Que estan a la vista de qualsevol qui amb poder d’acció els vulgui mirar. I veure.
Fer-ho amb capacitat d’engrescar una majoria de ciutadans a partir no de prometre futurs radiants, sinó que posant damunt la taula quins són els problemes existents i que una majoria de catalans està patint. Reconeixent que no es té la solució màgica per a tots els problemes, però sí demostrant que se sap que estan, que existeixen. Presentant un punt de partida dinàmic, per a una República Catalana que intenta ser una mica més justa, però molt especialment menys injusta, que el Regne d’Espanya
Dissortadament, al llarg d’aquests vint mesos els problemes reals, en alguns casos dramàtics, de bona part de la societat catalana han estat del tot absents –a l’inici vaig assistir a alguna reunió de l’ANC a Sants, i vaig poder comprovar-ho–, de la que hauria d’haver estat una campanya a fons. Una campanya que no hauria d’haver-se centrat quasi que exclusivament en una nova versió d’aquell històric Memorial de greuges. El d’autodeterminació és un dret inqüestionable, absolutament d’acord, però en cap moment no s’ha posat damunt de la taula per a què ha de servir aquesta autodeterminació a una majoria de catalans. Incloent-hi els qui mai no s’han manifestat cap 11 de Setembre. Separar-se, marxar d’aquesta Espanya impossible de reformar, és un dret democràtic, sí, però també una necessitat imperiosa per a moltíssima gent que aquest 1 d’octubre, i per les raons que sigui, es va quedar a casa.
I és que cap dels partits i organitzacions sobiranistes, inclòs la CUP tan teòricament anticapitalista, ha plantejat que República Catalana ha de significar també canvis socials en profunditat. No la simple eliminació de la inútil, i a més nefasta, monarquia espanyola. Si no que també, posem per cas, introduir canvis en aquesta llei de la selva basada en el poder del més fort –que ja sabem qui és–, i que domina i preval en el món laboral, el del treball. I és per això que dins d’un clímax d’optimisme, imprescindible davant del que estàvem embarcats, calia també ser conscients que hi ha un conjunt de fets, de problemes que afecten amples sectors de la població. I que no he vist recollits, reflectits, en el moviment pro referèndum.
És ben cert que quan ja està en temps passats, és d’allò més fàcil donar respostes sense haver de fer-se primer les preguntes. I també donar lliçonetes. Però, amics i amigues, tot el que seguirà parteix de coses ja escrites a cartes anteriors, algunes de les quals reproduiré a fi d’evitar males interpretacions. Així, a la 85a carta, immediatament posterior al tens i dens debat al Parlament de setembre, vaig escriure respecte a una intervenció que va fer Junqueres responent a la intervenció de Sergi Saladié.
“En una mena de rèplica, Junqueras va dir a Saladié que no tot anava tan malament a Catalunya, ja que a ella estaven creixent tant les exportacions com el PIB. Cosa objectivament certa. És veritat. El que possiblement ignora el senyor Junqueres és que si per una banda ha crescut el PIB, o sigui la producció, per altra segueixen abaixant-se tant els salaris com les condicions de treball d’una bona part dels que abans deien treballadors i ara en diuen assalariats”. Els quals, per cert, són tot just els qui produeixen el PIB, afegeixo ara.
Que algú que es presenta amb l’etiqueta d’esquerres ignori aquesta realitat, després parlaré del Departament de Treball, un feu d’ERC en la darrera legislatura, és d’allò més expressiu.

2. Problemes que caldria haver tractat, però dels quals no s’ha parlat
Cap a un mes abans del referèndum tenia fet un llistat, que cal dir que no és pas exhaustiu d’alguns problemes dels que ningú no parlava. Que com ja he dit abans, no vaig incorporar a cap carta a fi d’evitar mals entesos. En aquest llistat no hi ha cap mena d’intent d’explicar orígens o raons. Molt menys de donar solucions. Simplement i quasi que a manera d’enunciats, posaré dades objectives. Algunes fins i tot oficials.
• Des del 2008, data d’esclat de la crisi, fins avui, el nombre de milionaris ha crescut a Espanya un 59%, i és de suposar que la situació del creixement de milionaris a Catalunya és força semblant, però…
En el mateix període, i malgrat que l’IPC, o cost de la vida, ha anat pujant –l’11,2% entre gener 2009 i setembre 2017 segons el Instituto Nacional de Estadística, per més que en productes bàsics es l’IPC es queda curt–, un bon gruix dels salaris antics signats en contracte s’ha estancat, quan no ha anat baixant. Alhora que els salaris dels nous contractes a temps complet és un 12% més baix respecte dels del 2008. En els joves la davallada és del 14%. Sí. Hi ha més milionaris, però també més empobriment de la massa salarial. O sigui, de la massa treballadora. O sigui, d’una part important de la població. Tot just la que produeix el PIB del qual presumia Junqueras.
Diguem de pas que en aquesta Europa tan invocada pel govern espanyol, l’any passat els salaris van pujar cap a un 1,8%.
• El 25% dels contractes de treball, és de sols que una setmana. Molts es van renovant, però en tots ells hi ha l’espasa de Dàmocles de la no renovació d’acord amb els interessos o necessitats de l’empresa. I també de la submissió o no del treballador a allò que mani qui mana. També hi ha contractes d’encara menor durada. De dos o tres dies, posem per cas. Tot plegat fa que la inseguretat en el treball –incloent-hi els qui tenint un contracte teòricament fix saben que pot esdevenir paper mullat sota qualsevol excusa–, té una repercussió que comença a estar present en les consultes mèdiques i en l’increment d’ús tant d’ansiolítics, per mantenir el ritme de treball, com d’antiansiolítics a fi de combatre els estres que causen aquests ritmes.
Altra modalitat és la de Contracte a Temps Parcial. De sols que unes hores diàries. Amb aquesta modalitat es produeix una suma de trampes. L’habitual és que al contracte hi figuren entre quatre i sis hores diàries, per més que en realitat s’hi treballen vuit o més hores. Com que el conjunt de cotitzacions que es deriven dels salaris es fa d’acord amb el que hi figura al contracte, que és menor que si fos normal. es cotitza menys del que pertoca, perjudicant el sistema públic de pensions, seguretat social, etcètera, i també al treballador –al que se li presenta com un avantatge: pagarà menys a Hisenda– el qual presenta unes cotitzacions baixes tant si ha de cobrar prestacions d’atur, com en les baixes per malaltia, com en futures pensions. Si és que en tindrà.
Per altra banda, en moltes àrees aquests contractes no els fan els treballadors amb l’empresa a la qual treballarà, sinó que aquesta subcontracta, externalitza, un conjunt de serveis a altra empresa més o menys fantasma que d’una forma o altra depèn o està lligada a alguna ETT. Amb la qual cosa l’empresa per la qual es treballa físicament, no té cap lligam legal ni amb el treballador ni amb les condicions del seu contracte, i els treballadors no troben al seu lloc de treball cap interlocutor vàlid en les seves reclamacions. En aquesta mena de contractes, sovint els treballadors han de fer no unes determinades hores de contracte, sinó que tenen alguna mena d’objectius a complir. Objectius que poden dur-los a haver de fer fins a deu o dotze hores diàries en cops de les que assenyala el contracte. Hores que no es cobren –d’aquí les reivindicacions de les “kelly” (las que límpian) de les que ja en parlaré al final.
La gran majoria de contractes més o menys en precari són sovint perillosos físicament, ja que per una banda són fets per gent sense preparació professional, i també sense capacitat ni possibilitat d’oposar-se a les exigències o demandes de l’empresa. Fa pocs dies, la Fiscalia de l’Estat ha reconegut oficialment que mentre que en els darrers cinc anys l’afiliació a la Seguretat Social sols s’ha incrementat que en el 4,7%, el nombre d’accidents de treball ho ha fet en un 22%. I el de morts per causes laborals, en un 11,7%.
Per cert, tot això és, era en aquest moment, sobradament conegut al departament de Treball de la Generalitat, fins ara un petit feu d’ERC i de la senyora Dolors Bassa, però no es feia res per intentar talar-ho. Més aviat el contrari.
• Altra qüestió social. Allò tan sovint utilitzat de la “pobresa infantil”, és una forma ben hipòcrita d’amagar la veritat. No hi ha pobresa infantil, és a dir, no hi ha nens pobres de famílies benestants. El que hi ha són famílies pobres amb nens. És a dir, una societat amb capes de pobresa entre gent jove.
I aquí tenim una paradoxa. Abunden els Bancs d’Aliments, vull recordar que hi ha diversos, incloent-hi els d’algunes parròquies. En ells es dona la paradoxa que molta gent que hi acut té alguna mena de treball… Però els ingressos que tenen, més encara si han de pagar lloguer, tenen fills petits, són famílies monoparentals, vídues amb una pensió pràcticament de misèria i moltes altres circumstàncies, els obliga a recórrer a aquesta nova modalitat de la caritat pública. Adonem-nos que una família amb un sol salari, de 1.000 euros posem per cas, hi ha de més baixos, que hagi de pagar un lloguer de 600 o 800, no es pot considerar oficialment com a pobre, però l’és imprescindible la caritat a fi de subsistir.
• I per acabar parlem del sistema públic de pensions. D’entrada ja ben baixes a Espanya, però que ara i per llei!, no poden incrementar-se més d’un 0,25% anual. O sigui que els pensionistes espanyols, amb una pensió ja baixa, estan sotmesos a una sistemàtica pèrdua de poder adquisitiu any rere any. Sobre aquesta qüestió hi ha una llarga, campanya iniciada tot just a Catalunya pels dits iaioflauta. ¿Algú del bloc sobiranista s’ha posat alguna vegada en contacte amb ells?

3. La participació
A partir d’aquestes qüestions, el 17 de març d’aquest any a la 62a carta, em demanava:
“Com i en quines condicions objectives internes arribarem al referèndum? Perquè ara mateix, ¿quin percentatge dels ciutadans nostres, de les Corts o Gràcia, sí, però també de Ciutat Meridiana i Bellvitge a Barcelona, del Xup a Manresa, del Campclar a Tarragona, de la Font de la Pólvora o Salt a Girona, de Badia al Vallès Occidental… veu la independència com un instrument d’alliberament no sols nacional sinó que també social? ¿O és que en aquesta batalla no contemplem, no es para compte, en aquells ciutadans amb problemes i circumstàncies ben concretes i específiques, de vegades dramàtiques, com a participants actius?”.
Vet aquí una qüestió que potser aixecarà butllofes, però que és imprescindible afrontar de cara, sense amagar el cap sota l’ala. En una de les cartes anteriors també havia escrit que possiblement seria millor perdre el referèndum per una diferència mínima, però amb una ben alta participació, la qual cosa deixava les espases en alt i obria un camí a seguir, que guanyar-lo, però amb una participació baixa. O sigui, amb una ampla indiferència d’una gran majoria.
Doncs bé, en teoria és veritat que s’ha guanyat amplament, pel 90,2 per cent de vots de , però… amb sols que una participació del 43,03% del cos electoral. Podem al·legar tot el que vulguem: boicot digital, segrestament d’urnes (per més que els vots quedaven enregistrats digitalment) brutalitat policial (acabada cap a les 11 del matí, quan algú que manava es va adonar de les imatges que estaven sortint per les televisions fins i tot estrangeres), etcètera. Però els números són el que són i mirant-los cara a cara, és fàcil veure que presenten alguna cosa que hauria de fer pensar. No sols els números pelats, sinó que plantejar-nos també on s’han produït les més baixes participacions. Vet aquí algunes dades.
Al Barcelonès i Baix Llobregat, la participació ha estat del 36% i 33% respectivament. El Vallès Occidental s’ha acostat a la mitja, 44,82%, com també l’Oriental amb el 46,40%. I recordo que són aquestes les comarques on hi ha el major índex d’industrialització, i també en les que hi viu pràcticament gairebé la meitat de la població de Catalunya. Comarcalment, el cas més flagrant és el del Tarragonès, també molt industrialitzat, amb un trist 28,67%. I si parlem de localitats, ens trobem que a Santa Coloma de Gramenet sols hi va participar que el 21% del cos electoral, a Sant Adrià del Besós el 24%, a Cornellà el 21,7%, a l’Hospitalet del Llobregat el 23%, a Badia un minso 19,47…
Davant d’aquests números, repeteixo que oficials de la Generalitat i trobables a internet, se m’acut que possiblement els qui van pressionar a fi de proclamar tan alegrement la República Catalana no se’ls van mirar massa bé, i van confondre els seus desitjos amb la realitat. No van saber fer allò que tantes vegades he repetit en aquestes cartes, com és intentar fer una anàlisi objectiva de la realitat concreta. ¿També hi va haver un cert menysteniment cap a determinats barris o poblacions que ja es donaven com perduts sense presentar batalla, com ja vaig comentar al març? I aquí ens trobem davant d’una ucronia. Si l’assistència, fins i tot guanyant el No, hagués estat massiva i arreu, ¿el govern espanyol hauria actuat amb el mateix caire totalitari, dictatorial i humiliant, com ha fet? Com en tota ucronia, la resposta objectiva no existeix, malgrat el qual val la pena plantejar-se-la.
El que sí que hi ha, és que ens trobem amb una ràpida i sobtada convocatòria d’eleccions autonòmiques, diguem les coses pel seu nom. Alguns han insinuat que ha estat condicionada per la Unió Europea. No estic d’acord. El que penso és que mentre que nosaltres no vam saber llegir el conjunt dels resultats i ens vam enlluernar davant imatges quasi que heroiques, podria ser que el govern espanyol sí que els hagués analitzat atentament. I d’aquí haver convocat tan ràpidament unes eleccions a celebrar, fixem-nos-hi, no pas en un dia festiu –com és la norma des de fa anys–, sinó que en dia feiner. La qual cosa evitarà abstencions favorables als seus interessos tot just en aquelles àrees més poblades, alhora que menys receptives si no és que contraries, a la instauració d’una República Catalana. I fixem-nos, també, que Rajoy ja ha cridat a una participació massiva.
I si a més els partits sobiranistes faciliten l’operació presentant-se per separat…

4, Consideracions finals
I arribo al final, que enllaça amb la part segona d’aquesta mateixa carta. A banda d’altres mobilitzacions més petites per acomiadaments, reduccions de plantilla o deslocalitzacions –que rees no tenen a veure amb cap qüesió política–, aquest estiu han coincidit quatre grans mobilitzacions per causes laborals. El de la plantilla d’Eulen, al Prat, la dels examinadors de Tràfic, que en realitat porten ja més d’un any en lluita, i altres dues com són els treballadors de diversos museus i institucions culturals i la de les kelly que també ve de lluny. I lligo aquestes dues perquè malgrat l’aparent disparitat entre serveis museístics i neteja de cambres d’hotel, tots dos col·lectius tenen un fet comú. Són feines externalitzades i els seus contractes de treball depenen d’empreses de vegades fantasmes, o fantasmals. Curiós, oi?
En les quatre mobilitzacions mencionades, el Departament de Treball, ha brillat per la seva absència, com si el problema depassés de les seves competències que pel que sembla eren vistes com limitades, regionals. Dels altres dos partits, PDeCAT i la CUP no tinc cap notícia ni en aquests grans mobilitzacions, ni en les altres més petites.
I en aquest repàs, la CUP mereix crítiques molt més dures que el PDaCAT i ERC, els qual són el que són, dos partits que en quan a política econòmica estan en l’espai liberal, mentre que la CUP no es presenta sols com un moviment independentista, sinó que com a anticapitalistes. Ara bé, mai no he pogut llegir ni veure cap treball seu denunciant l’arribada de capital risc o capital especulatiu a Catalunya, una part del quals és el responsable de la barbaritat que està passant en l’àmbit dels lloguers d’habitatges i de botigues. I fer-ho amb dades, perquè estant al Parlament, tenen possibilitats, no sé si capacitat, d’obtenir-les i processar-les.
Tampoc recordo que hagin estant presents, aportant solidaritat i suport a vagues i mobilitzacions com les ja mencionades. En aquest punt, la meva impressió i la de la Mercè, és que malgrat l’origen de molts d’ells, i que de vegades fins i tot exhibeixen, el món obrer, el món dels pencaires, no és el seu. I és que de totes les seves aportacions socials, sols recordem allò de la denúncia de les compreses femenines en favor de la copa menstrual com a eina d’alliberament de la dona. I allò altre d’expropiar la catedral de Barcelona a fi de fer d’ella una mena d’escola de disciplines artístiques. El que ells entenen per art, evidentment, que és altra qüestió. Això, tot just dins d’aquests vint mesos que s’haurien d’haver dedicat a sensibilitzar determinats barris i sectors sobre les raons i necessitat de participar en el referèndum. I de votar Sí. Esclar. Per cert, la lluita de les kelli reuneix tres condicions molt airejades pels cupaire. Són dones, són treballadores (doble explotació), i a més aquesta doble explotació les fan hotels. Que guanyen milions gràcies a l’execrable turisme…
I prou, amigues i amics, amb aquesta llarga i no sé si una mica embolicada carta, arribo al final de la meva correspondència amb vosaltres. No és que plegui dient allò de “ja s’ho faran”, no és el meu tarannà, sinó que simplement havent deixat enrere la tercera joventut i entrat en la segona infantesa, em dedicaré a altres coses.
Així que Una forta abraçada a tots els qui hagin tingut la paciència de seguir-me setmana a setmana al llarg de noranta-tres lliuraments i també als qui de manera esporàdica hagin entrar alguna vegada en aquest bloc. Abraçada meva i de la Mercè qui sovint, i fent de Pep Consciències (Pepito Grillo en espanyol), ha aconseguit més d’una vegades que refés, corretgis o eliminés alguna cosa que quedava més aviat confosa. Quan no era una trista cagada.
Amicalment, com sempre
Francesc Font
PD. Malgrat tot el que he dit, si el 21 de desembre hi ha un gran triomf de les candidatures independentistes, el dia 22 la Mercè i jo ens menjarem aquesta carta amb patates, i a més ho celebrarem brindant amb una copa de vi de Costers del Segre. El nostre favorit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!