Amigues i amics:
arribo al final d’aquestes cartes en un moment força excepcional. Un moment en què escrigui el que escrigui sobre l’actualitat més immediata, de ben segur que quan acabi no la carta sinó que el paràgraf, ja haurà succeït alguna cosa o fet nous que faran que hagi escrit el que hagi escrit, molt possiblement ja estarà desfasat. Excepte si escric una cosa que aparentment sembla exageradament optimista. Que estan nerviosos. I Molt. Més del que sembla. No em refereixo al govern català, un govern que objectivament i d’acord amb la legalitat espanyola està defenestrat, sinó que al govern espanyol i tota la troupe d’elements afins que li fan costat. Una troupe en la que hem pogut veure “juntos y revueltos”, Millo i Borrell, Garcia Albiol i Frutos. Gent aparentment diversa, que la política cria i els interessos econòmics uneix.
Tornant a allò del nerviosisme del govern espanyol. Fixem-nos com malgrat l’enorme diferència de poder, i de capacitat d’acció que té, sols sap que sortir amb el peu canviat davant les accions d’un simple “govern regional”. Que ara ja no és ni això. És així que si aquests dos darreres mesos hem tingut una clara mostra de la seva incapacitat de fer front de manera civilitzada, i intel·ligent, a una mobilització formada amb l’objectiu d’arribar a la convocatòria d’un referèndum. El qual, parlem clar, l’era possible guanyar al govern espanyol. Si més no, aconseguir alguna mena d’empat tècnic. Però al que ha estat incapaç d’enfrontar-se democràticament. De manera civilitzada. Ara s’han posar d’allò més nerviosos per una simple roda de premsa feta per Puigdemont a Brussel·les.
Amics i amigues:
aquest era l’inici, escrit ahir dimecres a la tarda, de la que havia de ser darrera carta meva d’aquesta tongada . Inici del qual no he tocat ni modificat res.
Però avui, quan ja estava escrivint la part final, s’ha confirmat allò que havia escrit al primer paràgraf. Abans d’acabar-la i fer la correcció final, la realitat, el mode d’actuació del govern espanyol a través de la seva institució repressiva, la Fiscalia, i la col·laboració jo diria que entusiasta de la jutgessa Lamela, han perpetrat una acció que cada vegada ens acosta més al mode de governar totalitari d’Erdogan, que sembla el guia espiritual de Rajoy, de la colla de ministres que l’envolten, i tot fa témer que també dels partits que li donen suport.
Això fa que la carta prevista, ja pràcticament acabada i que tenia, i té, elements força crítics sobre com s’ha portat el procés cap al referèndum, no encaixi amb aquest moment. Amb la situació creada avui mateix amb l’empresonament de consellers de la Generalitat. El qual enllaça amb el de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, alhora que expressa clarament que Espanya no és un estat de dret com proclama la seva Constitució. I com ja vaig explicar a la 26a Carta.
La continuïtat queda, per tant, per la setmana vinent si no és que hi ha alguna altra barbaritat. I és que penso que algunes de les reflexions que en ella faig són importants, si més no per a mi, però possiblement equívoques en un dia com avui.
Acabo dient que a banda de discrepàncies de programa i d’ideari, en aquests durs moments cal, és fonamental, imprescindible, davant d’un govern espanyol cada vegada més intolerant amb Catalunya, i també dels seus aliats aquí, que de cara a les eleccions del 21 de desembre cal formar un front ampli, i unit. No basat en erronis càlculs partidistes, ni en grans declaracions de principis. Un front que en aquests moments, certament difícils, ha de servir per expressar que a banda de moltes altres consideracions, a Catalunya les posicions reaccionàries neofeixistes i els totalitarismes de qualsevol mena no tenen espai davant d’aquells que aspiren, que aspirem, a un país i un futur basats en la democràcia i la llibertat.
Amicalment
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!