Amics i amigues:
el 9 d’octubre, ara fa divuit dies, us trametria una carta que havia de ser la penúltima d’aquestes Noves cartes per a qui les vulgui llegir. De fet la següent, i darrera, ja estava força avançada i per a la seva redacció definitiva sols em calia que tenir a les mans els resultats oficials, els avalats per la Generalitat, del referèndum de l’1 d’octubre. I a partir d’ells i no de les simples, i sempre emotives, impressions personals, treure conclusions.
Un cop amb elles a la mà, i perdoneu l’aparent complaença personal, i veient que confirmaven alguns dels temors i previsions que ja he anat deixant caure al llarg de les darreres cartes, vaig començar la redacció definitiva de la que havia de ser la darrera d’elles. Pensava acabar-la el dissabte 14, dia del meu aniversari, i fer així un comiat rodó. I amb un cert toc d’humor tot dient que aquell dia deixava enrere la tercera joventut, bo i iniciant la segona infantesa… Però tot just aleshores vaig començar a trobar-me malament. Alguna cosa no rutllava dins meu, m’alentia el treball i em descol·locava. Finalment el dilluns vaig anar a urgències d’una mútua… i se’m van quedar. Vuit dies ingressat i com que treballo amb un “arcaic” ordinador de torre i no pas un portàtil, tot va quedar penjat.
De tornada a casa, encara una mica empiocat físicament, i havent passat tot el que havia passat amb el descarat cop d’estat del govern del PP i el no menys descarat suport dels seus aliats, Ciudadanos i PSOE, vaig lamentar la setmana perduda considerant que allò que tenia previst dir havia quedat desfasat. Que amb la declaració de guerra de Rajoy, havia perdut tot sentit. Per altra banda, però, desaparèixer d’aquella manera, fer-me fonedís en aquelles circumstàncies, no m’agradava gens. Podia semblar una fugida. Una deserció tot just en el moment en què el combat havia esdevingut oberta guerra entre forces ben desiguals. Diguem-ho clar. I així vaig arribar al dijous…
Aleshores, i com que aquestes cartes ni són una crònica d’actualitat ni tampoc una simple correspondència per més que tinguin forma de carta personal, sinó que en el fons el que intenten és ser un instrument, una eina personal, de reflexió a fi d’intentar poder entendre, jo el primer, algunes de les coses que estan passant. Entendre-les, esclar, no de cap manera miraculosa ni intiutiva, sinó que a partir d’una concepció, d’unes conviccions. Que mai no he amagat. Intentant, però, fer una anàlisi objectiva de cada fet concret… per més que al capdavall el resultat d’aquesta anàlisi no em plagui gens ni mica. Cosa que de vegades passa. Però és que soc del tot contrari d’aquell actuar en el qual davant qualsevol problema, cas o fet, es comença per tenir primer la resposta, i aleshores del que es tracta és de trobar la pregunta que se n’ajusti a ella. Això no vol dir que no m’equivoqui, sinó simplement que els meus errors són això, errors. Involuntaris. No induïts.
I és així com vaig arribar a ahir, dijous 26. I amb ell a tot el merder –ho sento, no he trobat cap altre mot que defineixi merder de manera més fina–, de la declaració-no declaració d’eleccions, la qual feia joc amb l’anterior declaració-no declaració d’independència. I també les mentides sobre mentides de ministres espanyols. L’estúpida farsa del debat al Senat amb la impúdica exhibició d’hipocresia de Sáenz de Santamaria sumant-se a la notícia de l’acció a un bar del Born –territori ja ocupat?– d’uns policies espanyols carregats de vet a saber quines substàncies, contra uns cambrers italians que parlaven italià entre ells… Tot plegat m’ha fet decidir a acabar d’enllestir la carta que ja tenia pràcticament acabada. La qual rebreu aviat.
I aleshores sí. Després de tantes vegades dient que ho anava a fer, acomiadar-me d’una punyetera vegada. Cosa que no vol dir instal·lar-me en aquell espai tan còmode del: ja us ho fareu! No. Davant certs triomfalismes, per una banda, i certes decepcions per altra, vull deixar clar que m’aparto tant de la primera d’aquestes actituds, com de la segona. No pas, passant a llepar-me les ferides en silenci, ni tampoc refugiant-me en una asèptica actitud neutral –en batalles com aquesta nostra, les neutralitats acaben per ser actives, perquè encara que no s’hi participi activament en elles, s’acaba per ajudar el bàndol partidari de l’immobilisme, que sempre és el més reaccionari–, sinó que partint d’una actitud clara. Estem immersos en una dura batalla. Gairebé una guerra. Definicions que no volen ser una més o menys brillant metàfora, sinó que un reconeixement de la realitat. Tant és així, que ja hi ha hagut els primers ferits, i els primers presoners. I pensem que no es pot descartar que ni uns ni altres siguin els darrers.
Una guerra en la que l’enemic –i torno a insistir que no parlo metafòricament–, està decidit a guanyar-la sigui com sigui No pas a partir d’unes raons més o menys discutibles, però raons. Ni tan sols a partir de l’evident superioritat de forces, utilitzada però amb seny i intel·ligència. No. Si no que partint de la imperiosa necessitat de derrotar l’altre. Derrotar Catalunya. Derrotar el conjunt de la societat catalana més enllà del simple independentisme, a fi de mantenir el per a ell imprescindible estat de sistemàtica espoliació econòmica. I a més fer-ho de la manera més humiliant possible a fi que serveixi d’escarment de cara a altres possibles reivindicacions autonòmiques.
I en aquest punt és més que possible que Rajoy, en el que sempre he vist un accentuat complex d’inferioritat disfressat d’aparent supèrbia –les seves falses rodes de premsa són un bon exemple de la por que té davant allò que no pot controlar, per més que siguin periodistes ben domesticats–, no sols no ha tingut mai intenció de dialogar sobre una sortida a la crisi creada a Catalunya, i que està esdevenint una crisi d’Espanya, sinó que necessita, ell i també Sáenz de Santamaria, d’una victòria absoluta que li doni autoritat primer davant dels sectors més ultres d’aquest conglomerat que és el PP. I també davant sobre un ascendent Ciudadanos i un ja descaradament dretanitzat PSOE. Dos oportunistes amics de conveniència, que somien poder acabar assaltant el poder.
I és que al voltant del “cas català” i el “cas 155”, s’estan jugant força més coses de les que sembla. I aquí tenim tres gens velades amenaces llançades per banda de capitostos “regionals” del PP. Amenaces d’aplicar també aquest fins ara incògnit en el seu veritable abast article a Euskadi –malgrat la llagotera supeditació del PNB a qualsevol govern espanyol–, a Navarra, amb un fort moviment nacionalista sobiranista, i el que ja és més absurd, a Castella-la Manxa, govern PSOE-Podemos. És així com a partir del cas nostre, es vol anar més enllà d’una simple recentralització, sinó que es tracta de l’eliminació del mateix estat de les autonomies. Deixant-lo reduït a un conjunt de superdiputacions, sotmeses a un estat cada cop més autoritari. I s’està disposat a fer-ho no sols per la via d’accions més o menys paralegals, sinó que utilitzant mètodes que es poden definir com de “barra lliure”. Com ja han denunciat advocats, catedràtics de dret constitucional i altres penalistes. I en això, parlem clarament, Rajoy i els seus companys de viatge compten amb el beneplàcit, per no dir la benedicció, de la Unió Europea.
En aquest punt cal puntualitzar que la Unió Europea no és Europa, cosa que repeteix massa gent. Europa és un concepte geogràfic, cultural i històric molt divers, mentre que la Unió Europea és una concentració d’Estats-nació basada en el mercat que no pas en els tres elements abans mencionats. Suïssa, Andorra, Noruega o Islàndia, posem per cas, no són Unió Europea, però sí que són Europa. I possiblement són més europeus que alguns components de la UE. Començant per Espanya.
I per acabar avui. He parlat de guerra, i podria ser –ara ja m’ho crec tot– que el govern espanyol declarés l’estat d’excepció, que permet moltes coses. I és indiscutible que en aquest possible enfrontament som els més dèbils… Com ho és que a banda de l’entusiasme que hi posem, les nostres eines comparades amb les del govern espanyol i aliats, són el són. Ara bé, no es vegi en el que acabo d’escriure cap claudicació. Ben al contrari. Per si no ho sabeu, a moltes escoles militars s’explicava, possiblement que se segueixi explicant, un interessant aforisme. Aquell que diu que les guerrilles mai no guanyen cap guerra, el que passa que de vegades els seus enemics la perden. Molt especialment quan la guerrilla –el dèbil, o menys fort–, es capaç de saber quins són els seus propis elements forts alhora que també sap entendre o detectar les debilitats i errors de l’altre. No sé si m’explico.
I prou per avui, amigues i amics. Rebeu un cordial salut i fins a la propera. Però abans permeteu-me una postdata amb un record de fa 41 anys.
Francesc Font
PD. Com ja sabeu, el bombers de Barcelona s’han enfrontat a la policia espanyola. No és la primera vegada. Al febrer de 1976, no recordo la data exacta, funcionaris i empleats de l’Ajuntament de Barcelona estaven en vaga. Un vespre molts es van posicionar a la plaça, davant de la façana, amb les seves pancartes reivindicatives. A l’altra banda de la plaça hi havia els grisos, amb cascos i metralletes. Però davant dels vaguistes, protegint-los, hi havia dos o tres vehicles-bomba, amb els motors en marxa, a tota pressió i bombers amb les mànegues apuntant contra els policies… que van acabar marxant. I és que aquesta guerra no és de fa quatre dies. No.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!