Amics i amigues:
ja tenim els resultats oficials del referèndum. Resultats que per una banda responen a allò que ja vaig escriure a una carta anterior: la brutal intervenció de la policia ha aconseguit que el resultat en termes de nombre de votants hagi passat a ser una qüestió secundària, alhora que per altra serà bo que fem una lectura seriosa de cara al futur. Dues qüestions que em serviran per acabar, finalment! tota aquesta tongada de cartes. Ara, però, i seguint amb el que havia començat a l’anterior, permeteu-me uns apunts sobre l’economia espanyola.
I, ¿què ens importa l’economia espanyola a nosaltres?, dirà més d’un d’aquells qui mentalment ja està en una altra esfera. Més elevada, esclar. Doncs, sí, ens importa. I ens importa perquè ara per ara estem dins d’ella, som part d’ella. Uns, una minoria, se’n benificien de la seva irracionalitat. De la seva absurda inoperància, fins i tot des d’una perspectiva capitalista seriosa. I altres, una majoria, en són víctimes en menys o més grau. Molts ara mateix en un grau molt agut. Entre aquests, molts dels qui el diumenge es va manifestar a Barcelona enarborant banderes espanyoles i demanant la presó de Puigdemont. Una d’aquelles contradiccions que no fan avançar la història. Més aviat retrocedir. Però que existeix
Feta aquesta introducció, segueixo amb les meves reflexions
Economia espanyola
Per començar, val la pena parlar una mica del deute públic espanyol. Que no és el deute “d’ells”, sinó que és un deute nostre, el nostre deute. El crea el govern, tots els govern, sense demanar permís a ningú –per això també se’n diu deute sobirà, però no és ell qui el paga. I no el paga perquè els governs no creen diner, cosa que de vegades se’ns oblida, quan no desconeixem, perquè tant tots els deutes que contrau com totes les seves despeses i inversions des de les imprescindibles i justes –com poden ser els sous dels metges i els ensenyants–, fins a les més inútils, com són aquests AVE que circulen pràcticament sense passatgers, ho paguem nosaltres. Els ciutadans. Com també, també, hem pagat el ball de milions d’euros que s’han invertit en salvar bancs i banquers, i el milions i milions d’euros que s’han fet volàtils en mil i una corrupcions. Petites, grosses i gegantines.
Tot això, amigues i amics, s’ha pagat i es paga amb els nostres impostos, directes i indirectes. I també a través de la pèrdua d’elements de qualitat, i fins i tot bàsics dels serveis del que es diu, o es deia, Estat de benestar. O sigui, l’economia espanyola, no és un ens abstracte i aliè al ciutadà, per la qual cosa el deute públic no és “un problema del govern”, com massa gent pensa i creu, sinó que és “el nostre problema”.
Una informació esbiaixada
Doncs bé. Cap a finals d’agost, Hisenda va dir que el deute públic espanyol s’havia situat en el 103% del PIB –era sols que el 36% cap a l’any 2008–, la qual cosa vol dir que en aquest moment es deu un 3% més que la suma de l’import de tot el que es produeix a Espanya durant un any. Un deute evidentment impossible de reduir a termes assumibles. Però a més, es tracta d’una mentida més del duo Montoro-De Guindos, perquè el càlcul que es presenta és l’import del deute net, però no el dels interessos que genera any rere any aquest deute. Interessos que a més, constitucionalment s’han de pagar amb prioritat a qualsevol altra mena de despeses. Incloses les més essencials de l’Estat del benestar.
Vist així, el càlcul d’aquest deute real, capital a tornar més interessos, podria ser de cap el 147% del PIB. Però a més, i torno a la carta anterior sobre economia internacional, recordava Togores en una entrevista a Vilaweb, que l’informe anual del Marc Regulador per a Bancs, de Basilea, presenta que l’endeutament públic continua sent un problema general. Els sacrificis dolorosos que han fet alguns països –i ja sabem qui és qui els pateix i els paga– no han servit per a res. I la possibilitat d’una nova fallida generalitzada plana per damunt nostre. O sigui, que amb el mode d’economia de cortijo que domina a Espanya, res no hi ha garantit en un futur francament immediat.
I una tercera qüestió. Amb la crisi mundial del 2007-2008, les Borses, totes elles, es van ensorrar. Si mireu a internet l’evolució de quatre borses, tres d’importants: Dow Jones, Frankfurt i Londres, i la quarta Ibex 35, veureu que totes elles van arribar a perdre més del 50% dels seus punts, però lentament van anar recuperant-se, i ara les tres primeres estan per damunt del valor que havien tingut dies abans de l’ensorrada. Mentre que l’Ibex 35, que estava aleshores per damunt dels 16.000 punts, mai no ha pogut arribar superar els 12.500 punts. I ara, “per culpa dels catalans”, esclar, ha caigut fins als 10.300. I és que l’espanyola ja era una economia obertament malalta abans que esclatés “el problema catalán”.
Perquè dic això que sembla molt allunyat de les nostres qüestions més immediates? Doncs perquè en aquests setze darrers mesos, cap dels components del bloc sobiranista, cap d’ells, no ha estat capaç, o ni tan sols s’ho ha plantejat, de fer una campanya explicativa sobre la veritable situació de l’economia espanyola. No de prometre ni oferir, com deia a l’anterior part d’aquesta 87a carta, cap solució màgica –que això sí que seria populisme– un cop havent arribat, no simplement proclamat, sinó que havent arribat, a formar una República Catalana, sinó que plantejat obertament quins problemes, quins greus errors, s’han comès i s’han consolidat no simplement per incompetència, sinó perquè formen i són part del que cal dir Estat espanyol. De la forma i estructura que dominen i controlen unes classes dominants, de les que també formen part unes èlits catalanes disposades a fugir sols que vegin aparèixer un núvol.
I naturalment, un cop posat el problemes reals i objectius de la gent, dels ciutadans damunt de la taula, obrir els espais que calgui per a que els que ara mateix encara cal qualificar com “els de sota”, hi puguin participar en obrir nous camins cap a nous horitzons.
A qui roba Espanya?
Però hi a més. Quan és diu allò d’Espanya ens roba –afirmació certa, però mal formulada–, caldria definir “qui és Espanya”, i encara més qui és “a qui roben”. Posaré uns exemples, uns prou coneguts, l’últim gens.
Totes les grans obres de construcció que s’han fet al llarg de més de vint anys, han tingut sistemàticament un sobrecost addicional, sovint de més del doble del que s’havia presentat a la licitació. La raó és la conseqüència d’unes ofertes absolutament falses, molt per sota del cost que ja se sabia que acabaria tenint. Això ha tingut dues conseqüències. Una la consolidació d’un mercat de monopoli, i l’altre d’espoli de diners públics, perquè el cost final, amb un alegre repartiment de grans propines i més que cars regals, ha acabat per ser molt superior al que hauria estat d’haver-se fet d’acord amb una anàlisi correcta de costos previsibles. No és cap secret que d’aquí ha sortit els milions de Bárcenas i Granados a Suïssa, els xalets particulars, les grans festes, etcètera.
Una bona mostra la tenim és quèe quan es va construir la línia de l’AVE Madrid-Barcelona, els constructors primer van trobar prop de Saragossa un terreny ple de dolines, i després a Bellvitge altre que no tenia prou consistència i es formaven esquerdes. I van haver-se de fer reforços addicionals, i costosos. Pel que sembla, els constructors no havien perdut el temps, ni invertit diners, en utilitzar prèviament els serveix d’un equip de geòlegs. Però al ministeri d’Hisenda va augmentar el deute públic.
Ara bé. El més sagnant, i escandalós han estat dos casos en el que el govern espanyol ha hagut de pagar, ell, errors de dues constructores, quan no es tractaven d’obres per ell licitades. O sigui, obra pública pròpia. El primer va ser el cas de Castor, on s’ha hagut d’indemnitzar a ACS, amb 1.700 milions d’euros per haver fet fallida una construcció que l’era pròpia, però que havia estat declarada d’interès nacional, i per tant avalada per l’estat. Ara aquests milions estan sent pagats pels consumidors de gas.
L’altre, gens conegut per la majoria, ha estat el cas de Sacyr, qui en el concurs de les obres d’ampliació del Canal de Panamà va presentar una oferta bastant per sota de la presentada per un grup constructor nord-americà– guanyant l’adjudicació. Va ser una oferta a l’espanyola, la qual pel que sembla no va comptar amb què els sistemes rocosos són durs a l’hora d’obrir-se pas en ells, i que els aiguamolls són massa tous per construir sobre ells i cal consolidar-los.
Pel que sembla tampoc no van preocupar-se en llogar els serveis de cap equip de geòlegs, de manera que quan van arribar a aquests terrenys, Sacyr va presentar noves despeses per problemes no previstos. El govern panameny i la companyia del canal van dir que l’oferta era l’oferta, i el contracte era el contracte. Final de la història, com que el govern espanyol havia signat ser garant de Sacyr, ha hagut de pagar més de 3.000 milions d’euros… a Sacyr! a fi d’evitar els seu descrèdit internacional i de poder acabar d’acabar l’obra. Per cert, el qui van signar com a garants de les dues obres, van ser governs socialistes. El problema no és sol el PP.
Ara bé, amics i amigues, els qui de debò han pagat aquesta i moltes altres barbaritats que s’hi han produït arreu d’Espanya al llarg i llarg dels anys, no han estat les grans empreses espanyoles, començant per les financeres. Tampoc les catalanes vinculades al govern. Sinó que la gent que viu dels seus salaris, que no pot amagar la seva nòmina. si en té. La gent per la que l’IVA és molt més gravòs per a la seva economia que no ho és per aquells que tenen ingressos alts, i a més acaben cotitzant menys que ells perquè hi ha massa forats a la xarxa dels impostos.
I torno a la pregunta. Perquè al llarg de més de setze mesos, no s’ha fet campanya sobre aquestes qüestions? No en nuclis reduïts i cercles més o menys elitistes, sinó que tot just allà on són els qui veritablement són robats, no per Espanya com un ens abstracte –i amb un eslògan a més ofensiu per a molta gent que agradi o no se sent espanyola sense per això ser feixista, ni tan sols socialment reaccionària–, sinó que per unes classes dominants, posseïdores, que han construït un model d’estat, de control de l’estat i de les seva legislació, en el qual Catalunya, vista també no com un ens abstracte sinó com un conjunt de persones, d’homes i dones de mil formes de pensament diferents, són col·lectivament perjudicades dia rere dia.
I aquí poso un altre exemple. Els de les nostres carreteres insuficients, i deficients, comparades amb les d’Espanya i les seves autovies gratuïtes. Els dels nostres trens, i no sols els de rodalies, absolutament deficients i amb constants avaries, el de la línia Barcelona-Pugcerdà o las de Barcelona-Lleida a través de Manresa… i un llarg etcètera.
I prou per avui, amics i amigues, que d’aqui a dos o tres dies, i al marge del que passi al Parlament demà, dimarts 10 d’octubre, parlaré de nosaltres. De Catalunya. Amicalment, com sempre.
Francesc Font
PD. I ara una història familiar. Mon pare, que havia estat un dels primers mecànics de màquines d’escriure que es va establir a Barcelona, per una relació comercial amb un metge, el doctor Cararach, cunyat d’en Dencàs, va passar a tenir un contracte de servei amb el Govern Civil de Barcelona, primer, i amb la Generalitat després. Tenia per tant entrada oberta en totes dues institucions, ja que havia d’anar un cop al mes a fer neteja de les màquines d’escriure, més les reparacions, etcètera. I sempre em va explicar una història del famós 6 d’Octubre. Aquell en el que els Mossos d’Esquadra van anar a tancar fàbriques, ja que la CNT es va negar a secundar la vaga general decretada pel govern de la Generalitat (!).
Aquell dia, quan Companys va acabar el seu famós discurs, tramés per ràdio, deia el meu pare que en cops d’aquella afirmació de “Ara ja no direu que sóc prou català”, que ara corre, el que va dir, es va sentir per la ràdio i, segons el meu pare, li van confirmar després a la Generalitat, va ser: “I ara què?”. I la història confirma que no hi havia cap alternativa a la lògica reacció espanyola. Espero que ara sí que hi hagi una alternativa. Allò que es coneix com a Pla B.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!