i 87a carta. Reflexions finals VI (2a part)

Amigues i amics:
seguint amb aquesta llarga carta-comiat. Ara ja hem entrat en una fase decisiva de la nostra batalla –no de tots ni de tothom, siguem conscients, però sí que d’una més que important majoria–, sobre una ruptura amb l’Espanya creada per Castella.
I cal dir-ho així. En cartes anteriors ja he recollit el que va escriure el comte-duc d’Olivares a Felip IV, el 1625, i després Felip V als Decrets de Nova Planta. I cal dir-ho en plural, perquè va fer dos, un contra Aragó i València i altre contra Catalunya i Mallorca. Coincidint tots dos, Olivares i Borbó, el castellà i el francès, no en crear un nou model d’estat modernitzant l’existent, cosa que era plausible i fins i tot necesari, sinó que, significativament, en voler “reducir estos reinos –els de l’antiga Corona d’Aragó– a las leyes i costumbres de Castilla”. Molts anys més tard, ja en ple segle XX, Ortega y Gasset escriuria allò de “Castilla que hizo España y la deshizo”. I encara més tard, ara no fa ni quatre dies, el ministre d’educació José Ignacio Wert diria que calia: “españolizar los niños catalanes”, incrementant les hores de classe en espanyol, o sigui, en castellà. i per tant reduint les en català, llengua que ell va assumir que no era espanyola.
Penso que amb aquesta mentalitat de segles, és del tot evident la impossibilitat, quasi que metafísica, de cap mena de federalisme més o menys amb capacitat de funcionament equilibrat i respectuós dels uns, els qui històricament han estat, no tingut sinó que estat, el poder, i els altres, que no pretenen governar ni a Burgos, ni a Badajoz, ni a Zamora, però sí a Tarragona i a la Seu d’Urgell. O sigui, que el funcionament equilibrat que és un estat veritablement federal, no diguem ja confederal, fos respectat per aquest monstre polític i autoritari que de manera genèrica anomenem Madrid, no és possible. I és una bona prova d’aquesta impossibilitat conceptual, que en ell hi hagi gent que passa per intel·ligent que diuen, fins i tot creient-s’ho, que l’Estat de les Autonomies ja és un Estat federal.

Tornant a l’actualitat
Altra bona prova, és l’oberta declaració de guerra de Felip de Borbó –i que ningú s’escandalitzi pel seu silenci de l’actuació de les seves forces d’ordre i repressió, en una guerra les baixes de l’enemic no sols no hi compten, sinó que formen part de la victòria–, declaració que expressa ben clarament que el govern Rajoy no sols no està per diàlegs, sinó que ha volgut cremar la darrere nau que li quedava amb possibilitat d’operar. Que Felip de Borbó ho hagi fet per l’obligació que té pel seu descansat i ben remunerat càrrec, o que ho hagi fet a gust, tant se val. Ho ha fet i prou. I interessant és que aquesta gèlida i aparentment distanciada declaració reial, enllaça i són part, com ho són les dues cares de la mateixa moneda, amb les mentides de Millo, de Sanz de Santamaria i de Rajoy, les inconcebibles barbaritats vomitades per Rafael Hernando, etcètera.
També és indicatiu de com està el pati, que hagi fet aquesta intervenció després d’una nova jornada de la ciutadania al carrer. Demostrant que malgrat tot el que havia passat feia tres dies, no tenia por a aquells que quaranta anys abans usaven les mateixes tècniques de dissoldre manifestacions que els seus successors han usat ara. O al revés. Una jornada, la del dimarts dia 3, convocada, quasi que autoconvocada, en sols que vint-i-quatre hores que es va estendre arreu de Catalunya. Un veritable èxit de la ciutadania. I també una gran lliçó sobre aquella antiga esquerra –que gent com la Mercè i jo ja era titllada de pactista i de revisionista fa bastant més de quaranta anys–, que avui no és que estigui domesticada, sinó que forma part del sistema. I també una bona lliçó pels dos sindicats majoritaris, Comissions i UGT, els quals per muntar una vaga necessiten mesos i mesos, i que ara, no sabent com sortir-se per la tangent sense que se’ls hi veies el llautó, es van embolicar en un debat lingüístic-semàntic sobre què és vaga i què és aturada, i així estalviar-se d’haver de cridar a sortir al carrer. Cosa que sí que van fer els minoritaris com la CGT, la CNT i algun altre més.
Arribat a aquest punt, cal fer una pregunta. Davant aquella crida a sortir al carrer, no pas per la victòria en vots, sinó que com jornada de protesta contra la brutalitat policial i d’afirmació de la voluntat de continuar, ¿on eren els Coscubiela, els Franco Rabell i tots aquells membres dels dits comuns, molts tristos supervivents del naufragi d’IC, que tant es defineixen com d’esquerres. Que al Parlament tant gallegen i teoritzen sobre legalitats… amb gran aplaudiment de la dreta més reaccionària?
I ja que parlo de Comissions i de Coscubiela, vull recordar que aquest va ser un perfecte continuador de l’acció de domesticar el sindicat a fi de fer-les gens molestes a les grans empreses i patronals. I també vull recordar Franco Rabell, antic militant del PORE –el qual proclamava el dret a l’autodeterminació–, després president de la Federació d’Associacions de Veïns. En el seu cas, cal dir-ho, com que hi va arribar quan ja havien estat desmuntades pel PSUC i PSC amb l’excusa que ara ja no hi havia dictadura, i el que valien eren les institucions democràtiques –sense veïns emprenyadors?– fent-les esdevenir en les actuals organitzadores de festes majors o de carrer, Franco Rabell sols va ser que un fidel continuador de la desaparició d’aquell moviment veïnal tan emprenyador. Primer pel franquisme, després per la democràcia dins d’un ordre.

Seguim amb la punyetera realitat
Seguim, però no.de manera pessimista, que no va amb el meu caràcter, sinó que partint de les premisses bàsiques del materialisme històric, i del dialèctic. El primer ens diu que el moment històric actual nostre, qualsevol plantejament social i polític que s’estigui descabdellant al nostre voltant, i amb nosaltres dins d’ell vulguem-ho o no, per sorprenent que sigui, no va néixer abans-d’ahir a la tarda, ni acabarà demà passat al matí. No. És part d’un procés que ve de lluny, de vegades fins i tot de segles, i seguirà sigui quin sigui, positiu o negatiu, el resultat immediat.
El materialisme dialèctic és més complex de sintetitzar de manera tan simple, però en aquest cas nostre d’ara podria ser que cal no confondre la idea que ens fem de quina és la realitat nostra, que fins i tot estem vivint, amb la realitat objectiva, material d’aquest moment actual. La qual sol ser força més complexa.
No sé si he estat capaç d’explicar-me, però aquestes dues premisses duen, si més no em duen a mi, a dues conseqüències. La primera és que al llarg de més d’un any i mig, des que Puigdemont va llançar allò de “referèndum o referèndum”, començant així la campanya que ha dut a l’1 d’octubre, s’ha parlat molt per banda dels partits, organitzacions i entitats decididament impulsores de proclamar la República Catalana, sí, però gens de com hauria de ser, de quins trets haurien de caracteritzar aquesta república. No en el sentit absolut i legalista del terme, sinó quant alguns elements del seu caràcter.
Sobre això, deia a la primera part d’aquesta carta, que al llarg d’aquests divuit mesos, que si bé n’he pogut sentir per part dels impulsors tota mena de retrets i queixes contra les accions del govern espanyol i dels partits defensors de la unitat espanyola a ultrança, i també visions optimistes un cop deslliurats del jou espanyol, no n’he sentit dir res dels problemes i contradiccions socials, reals, que d’una manera o altra tenim a Catalunya ara mateix. I que van seguir existint el dia 2 d’octubre. L’endemà d’aquella quasi que heroica acció d’una part de la població d’anar a votar. I també l’endemà de proclamar la DUI, si és que es proclama.
Problemes, contradiccions, qüestions que si de debò l’objectiu és avançar fins a assolir la independència, penso que calia plantejar ja fa temps. Perquè estan aquí, davant nostre. Hi ha una dita russa que sovint utilitzava Lenin –ja he explicat més d’una vegada que cadascú té els seus clàssics–, que diu que els problemes no resolts per més que els vulguis ignorar estan allà, davant nostre. I no es mouen. Són obtusos. Tot just una de les causes del final de tot allò que ell va impulsar, va ser entestar-se els seus successors en no voler veure els problemes reals que estaven allà, al davant d’ells. Que van voler ignorar, i que van acabar devorant aquell somni col·lectiu que havia estat en els seus inicis la Revolució Soviètica.

Deixant de banda, però, somnis que ja pertanyen a un passat irrecuperable, tornem a casa i permeteu-me fer un petit repàs de problemes, alguns més que grossos, que estan damunt la taula. Que ningú no es faci il·lusions, però. Ni que tampoc s’espanti. No faré com el Santiago Vidal, per la qual cosa no presentaré projectes imaginatius ni receptes màgiques per resoldre’ls. Ni tinc els coneixements, ni tampoc la imaginació que pel que sembla va tenir ell, però sí que tinc els coneixements històrics i l’experiència personal suficient per saber que massa sovint les dues coses, projectes imaginatius i receptes màgiques han estat posats en marxa al marge de la realitat existent. Obtenint-se així aquell resultat del cirurgià que diu als familiars d’un operat: “L’operació ha estat un èxit. Dissortadament, el pacient s’ha mort”. I en el món d’alguns experiments polítics i econòmics, i també d’algunes revolucions, això no és pas un simple acudit. És una profunda anàlisi.
És per això que em limitaré a fer un seguit de blocs amb unes petites reflexions que parteixen d’un fet que és objectiu. Catalunya, sigui autonomia, avui, o sigui república, demà, no està situada en un espai abstracte ni ideal, sinó que dins d’un món i espai concrets. Els quals van més enllà de les seves fronteres territorials. Espai que diem genèricament Europa, o més àmpliament món occidental. A banda d’això, també està immersa i formant part d’un mode econòmic concret, dit genèricament capitalisme, el qual genera un mode concret i dominant d’organització i de concepcions socials. I a més, en el seu interior, per més que sigui un fet que per alguns sembla superat, hi ha més o menys larvades classes i contradiccions de classe.
Quedi clar, que en el que segueix, tant en aquesta com en la tercera i darrera part d’aquesta carta no intento fer cap anàlisi de les coses que parlaré, simplement intentaré ser crític de massa silencis per part del moviment sobiranista. Tant dels integrants d’organitzacions amb concepcions econòmiques de tall liberal –PDCAT i afins–, com dels qui situar en concepcions de tall socialdemòcrata passat per la rentadora –ERC–, com també, també, els anticapitalistes que semblen incapaços d’assabentar-se que malgrat tot, hi ha assalariats, obrers, treballadors, pencaires, en lluita pels seus drets. Parlo evidentment de la, o les, CUP.
Sols intento que fer referència a algunes qüestions que són obtuses, que estan aquí, davant nostre. Que estan afectant no a tothom, ho accepto, sinó que sols que a una part de la ciutadania. Tot just, i espero que s’accepti, la més nombrosa, la més dèbil socialment. I la que amb el seu treball, sigui el que sigui i si és que el té, és tot just aquella que fa que tot rutlli. Element que massa sovint sembla que se’ns oblida i que anirà a la propera part. Quan parli concretament de Catalunya.

El creixement de l’economia especulativa
Ja m’he referit diverses vegades a la situació, força inestable malgrat el que pugui semblar, del mode econòmic que ha esdevingut hegemònic arreu del planeta. La derrota de l’enemic, llegeixis un comunisme que ja era més un miratge que una realitat, va alliberar de les seves pors el mode econòmic i de producció capitalista. Formant-se uns poders al marge de cap control més o menys democràtic. Que han avançat, i molt, en el seu control sobre els governs i inclús els estats i formant un model en el qual han anat retrocedint, i segueix fent-ho, molts elements d’aquell estat del benestar que s’havia anat formant, ara ho sabem, no tant per una actitud moral, i també intel·ligent, estil Keynes, sinó que simplement a fi de combatre el perill de la ideologia comunista. I com ja se sap, mort el gos s’ha acabat la ràbia.
És així com s’ha desfermat un capitalisme salvatge que malgrat el que alguns pensen, no és el del segle XIX, sinó que el de post crisi del XXI. En aquell s’acumulava capital a fi d’enriquir-se individualment, sí, però també per poder construir més i més empreses. Era al capdavall una economia productiva que invertia no amb l’objectiu d’obtenir, sigui com sigui, un guany sucós i immediat i desaparèixer al més mínim avis de què el filó podia començar a no ser rendible a la recerca d’una nova oportunitat, sinó que la inversió es feia partint de la base que en un primer període el guany seria petit perquè calia amortitzar la inversió, i ja passaria a ser gros un cop feta l’amortització. A més, allò que es construïa quedava. De vegades durant generacions. Era patrimoni
Però ara el que s’està desenvolupant és una descarada economia especulativa, basada en unes lleis fetes ad hoc. Basada en la inversió-risc, en el guany immediat i en la retirada de capital cap altres camps o països sense deixar res darrere seu sinó que terra cremada. Cosa que ja preocupa, i molt, economistes tan poc sospitosos d’esquerranisme com, per parlar dels de casa, Anton Costas, qui ha escrit que s’està assassinant el capitalisme, Joan Togores i alguns més… I lloada per altres, com Sala i Martín i tots de la seva corda ultraliberal.
En aquest punt del capitalisme especulatiu, està passant que la Unió Europea –ja vaig comentar la constant creació de diner del Banc Central Europeu, i també als EUA–, s’han posat en marxa unes polítiques d’expansió monetària de milers de milions d’euros, o dòlars, lliurats als bancs a fi de comprar bons, però passa que l’economia productiva dels paisos on arriba aquest manà, no creix. Sembla una contradicció, però no ho és. La raó rau en el fet que una bona part de la producció industrial la tenen concentrada en països de sou misèrrim i condicions de treball brutals. Mireu el país de procedència d’una gran part dels productes que comprem. I també perquè abona, i d’aquí la preocupació d’alguns economistes no ultraliberals, un gegantí creixement de l’economia especulativa. Una mena de gegantí subprime del qual, com va passar amb aquelles hipoteques escombraria que van crear el neologisme, en el fons s’ignora quin és el seu veritable abast.
Però d’això ja parlaré en fer-ho de Catalunya, que serà d’aquí a dos tres dies, perquè és aquest un problema que està afectant milers de famílies, a Barcelona bàsicament, sense que ningú sembli donar-li importància. Si més no, no recordo que des del sobiranisme, i mirant cap a una futura República Catalana, s’hagi parlat d’aquestes qüestions al llarg dels darrers quinze o setze mesos.
I prou (si no és que massa) per avui. Cordialment, com sempre
Francesc Font

PD. El Polònia d’aquesta setmana, es mereix un deu. I el final d’aquelles persones, aquells ciutadans i ciutadanes representant pobles i ciutats, ens ha emocionat a mi i a la Mercè. De debò.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *