2 d'octubre de 2017
0 comentaris

2 d’octubre de 2017. Crònica d’ahir

Cartes per a qui les vulgui llegir

                                           El mejor destino de las urnas es romperlas. José Antonio Primo de Rivera.
                                           Els governs passen, però la policia roman, Joseph Fouché

Amigues i amics:
com veieu, aquesta carta no té número d’ordre. No és pas un despiste, ni cap error. Ahir, com ja havia anunciat, havia d’anar la segona part de la 87a carta, que és crítica respecte de la manca de capacitat o voluntat de posar damunt de la taula alguns dels greus problemes que cal abordar si s’arriba a constituir una República Catalana.
No parlo ni de fer grans promeses ni tampoc de fer volar coloms, cosa sempre fàcil. Especialment quan no es té poder. Molt menys de cap mena de preconstitució ni res de semblant. Si no que assenyalant un conjunt de problemes i carències, existents i ben coneguts, que en aquest moment pateixen amples capes de la societat catalana. Molts dels quals són conseqüència del model social, econòmic, i també de relacions i lleis laborals, generats pel mode capitalista dominant en aquest moment també pel brutal espoli i dilapidació de diners públics, més l’excessiu sotmetiment a diversos poders aliens, començant per la UE i seguint amb l’Ibex 35.
Aquesta segona part estava ja feta el dissabte, però la Mercè –que quan cal, sap ser crítica–, em va fer veure que allò que estava fent, publicat el dia abans del referèndum podria crear confusió. Podria semblar una d’aquelles crítiques barates que fan alguns d’aquests grupets residuals que no entenen res. Ni el que està passant, ni en quina societat estem. I davant d’una qüestió com la nostra, encara parlen de xocs de burgesies i coses semblants fent una invitació a quedar-se a casa, ja que la possible república catalana no seria prou revolucionària ni prou de classe. Vaig entendre que tenia raó i vaig ajornar el lliurament, per l’endemà, ahir, pensant penjar-lo quan els col·legis electorals ja haguessin tancat.
Però havent vist l’actuació de les dues policies espanyoles, evident que aquella segona part no és que fos sobrera, però que era millor diferir-la uns pocs dies. Las dues policies espanyoles, animades, ves a saber si esperonada, per aquell: “a por ellos oé“, no sols han anat més enllà de les simples putadetes tecnològiques i mil possibles entrebancs –un 10 a la logística que va permetre que la policia trobés milions de paperetes i sobres, sí… però ni les de debò, ni tampoc les urnes!–, o actes tan antidemocràtics i fins i tot de caràcter totalitari, com va el robatori d’urnes i carregades de paperetes, sinó que hi ha hagut amples mostres de pura i simple brutalitat tant sobre gent jove com sobre gent gran. I també casos que han superat la simple brutalitat, per anar fins a l’odi i la crueltat. Com el d’aquesta noia del col·legi Pau Claris de Barcelona que estava intentant protegir gent gran, i a la que han llançat escales avall, li han trencat tres dits d’una mà, un a un, recreant-se en l’acció, i a més també els pantalons o faldilla pel que es va veure per televisió, i fet tocaments lascius. Cas aquest darrer que sembla que no és únic.
Accions, iguals o semblants, que s’hi donaven massa sovint en sessions de tortura de la policia de la dictadura. Ja ho va dir ben clar el cínic Fouché, i penso que sobren comentaris.

No ha estat el nostre cas
Cal dir que nosaltres, la Mercè i jo, hem tingut la sort d’anar a un col·legi, al barri de la Marina del Port, sense problemes a banda dels informàtics. Amb una bona barreja que és pròpia d’aquest barri. Gent ja gran i gent també molt jove. Menestrals, petita classe mitjana, estudiants i treballadors en actiu o jubilats. També barreja, que no vol dir confusió, de llengües. Tots, dins de la diversitat, ens sentíem ser part d’una mateixa acció.
Algunes hores a la porta, disposats a defensar-la –no ha calgut–, fent una i mil xerradetes i comentaris. I hem pogut comprovar que més d’un no estava allà per cap motiu nacionalment emocional. Ni tan sols radicalment polític. Sinó que per indignació: “ante lo que nos estan haciendo!”, ha dit una dona ja gran dues, o tres vegades. O sigui, a més del seu pensament, que no sé quin era, estava allà també per dignitat de ciutadana catalana. Així de senzill. I aquesta indignació de ben segur que s’haurà incrementat quan hagi vist el que han fet els covards defensors de la legalitat vigent. Atacant gent pacífica que sols anava armada que d’una papereta. Un humil i fràgil tros de paper que, dipositat dins d’una també fràgil urna, està comprovat que segueix fent molta por a massa gent amb poder. I als seus servidors.

És així com han aconseguit que a hores d’ara, el resultat del referèndum, el nombre concret de vots i de votants, ja no tingui gens d’importància. Ni cap sentit. Per una banda, perquè molta gent no ha pogut votar. Per altra, perquè han segrestat urnes i paperetes –un sacrilegi pels demòcrates, tant de dreta com d’esquerra, europeus. I finalment, per la violència de la caterva policial. I és que són tan cretins, que un referèndum que era il·legal, i així podia ser vist, i interessava que fos, als dirigents dels més importants estats-nació de la Unió Europea, ha acabat per ser legítim.
Tot plegat, ha fet que trameti aquest carta d’urgència avui, dilluns –el diumenge vaig arribara massa tard i massa cansat–, i deixi aquella segona part per a d’aquí uns dies. Concretament pel divendres vinent.

De la Crònica de Ramon Muntaner
Aprofitant, però, que aquesta carta d’avui és més que breu d’acord amb el que és normal en mi, i a més veient com veig de vegades unes certes tendències en el sector sobiranista a escombrar cap a casa, més que no a posar damunt la taula, argumentades, contradiccions de veritable abast polític –contradiccions que caldrà que estiguin presents, i es desenvolupin amb tota radicalitat que calgui un cop establerta i consolidada la República Catalana, però que penso que cal mesurar en aquest moment concret– permeteu-me que em remunti a set segles enrere.
Cap als segles XIII i XIV, Catalunya va esdevenir una potència mediterrània. I el Casal de Barcelona, els descendents directe de Jaume I, una mena de tribu que te la trobaves arreu. Fixeu-vos. Cap al 1330, Alfons IV era comte de Barcelona, rei d’Aragó, de València, de Sardenya i de Còrsega. Sanç I, cosí d’Alfons, era rei de Mallorca, comte de Cerdanya, del Rosselló i senyor de Montpeller. I Frederic II, fill de Pere el Gran, era rei de Sicília. Déu n’hi-do!
Perr la seva banda, Ramon Muntaner (1265-1336) al llarg de la seva vida, ben aventurera, va tenir contacte molt personal amb diversos reis de la dinastia, o tribu, del Casal de Barcelona. Adés a un, adés a altre, va servir activament com funcionari reial, com diplomàtic i com militar al llarg i ample de tot el Mediterrani, al comte de Barcelona i rei d’Aragó, al de Mallorca i al de Sicília. Tots ells descendents de Jaume I. Tots ells, també, fent de vegades accions polítiques i aliances amb tercers en perjudici d’algun dels altres dos. Cosa que no agradava gens ni mica a Muntaner, ja que ell es posava al servei d’aquest o aquell no “canviant de bàndol”, sinó que veient-los part d’una unitat superior que ell, a la seva Crònica, anomena “reialmes catalans”. Si us plau, no veieu els regnes o formes polítiques medievals pensant en termes de nació o estat-nació moderns. Les fidelitats eren personals. A una nissaga, a una estirp. No tant a un territori. Però Muntaner, home de gran cultura i que ha viatjat amunt avall, estigui al servei de qui estigui es defineix com a català.
Com és sabut, el 1303, i estant al servei de Frederic de Sicília, Roger de Flor, que també estava al seu servei, convida Muntaner a participar en les companyies almogàvers, amb les que ja havia lluitat en la conquesta de Sicília. Assassinat Roger, acabarà sent un dels cabdills principals dels almogàvers supervivents. Temps després, encara participarà activament, sovint formant part de les companyies almogàvers, en diverses aventures bèl·liques i polítiques catalanes del seu temps. Déu-n’hi-do quina vida la de Muntaner!
Entre el 1325 i el 1328 escriurà la seva famosa crònica, Crònica. Que no és l’obra d’un erudit, d’un historiador que consulta dades i pergamins o que transcriu allò que li ha estat explicat, sinó que la d’algú que descriu allò que no sols ha vist, sinó que a més ha participat activament en els fets que narra. I a Crònica Muntaner es fa la següent reflexió. Escrita en el bell catalanesc del segle XIV, i que fa temps que volia reproduir. Vet aquí una traducció al català actual per més que a continuació hi trobareu la versió original.

L’exempli de la mata jonc
Diu aquest exempli que una mata de jonc té aquella força que fa que si tota ella es lligada amb una corda, ben fort, si es vol arrencar tota ella ni deu homes, ni encara més, la podrien arrencar. Però si es deslliga la corda, fins un nen de vuit anys arrencara totes les tiges una a una. I això ho diu pensant en els tres reis de la dinastia catalana, que si van junts, seran molt forts i seran sempre sobirans davant dels seus enemics, però si no… I qui ho vulgui entendre, que ho entengui.

I aquí va la versió original, íntegra, escrita en bell catalanesc del segle XIV
“Exempli de la Mata de Jonc d’en Ramon Muntaner, escrit a la seva Alqueria de Xirivella (L’Horta) , bellíssima paràbola i profecia d’unitat entre els tres reialmes catalans front a les maquinacions dels gonelles futurs, bufons dels enemics de tota Catalunya. E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics”.  I qui ho vulgui entendre, que ho entengui.
Deixeu-m’ho aquí, amics i amigues. I fins a divendres vinent, en el que s’acabarà, si d’aquí aleshores no hi ha un daltabaix d’allò més gran, que tot és possible. Cordialment
Francesc Font

PD. Carta a alguns diaris davant unes afirmacions del ministre d’Exteriors espanyol.

Senyor Dastis, ministre espanyol d’Exteriors. Efectivament, una foto pot ser trucada, però centenars, fins i tot milers de filmacions des d’amb càmeres professionals fins a mòbils, i on es veu la brutal acció de les policies, no. I centenars de lesionats i ferits atesos pels serveis d’urgència. Tampoc. Hi ha coses que es millor no voler amagar-les.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!