Amics i amigues:
malgrat les meves intencions de fer unes reflexions finals de sols que tres lliuraments, la cosa s’ha anat allargassant setmana rere setmana fins a arribar a les portes del nostre propi dia D –que ja veurem si, tal com van les coses, aquest dia D també tindrà una hora H–, sense haver pogut arribar a la qüestió que penso és fonamental. I esclar, plegar avui, a vuit dies del 2 d’octubre, seria una mena de deserció. Fins i tot una covardia. Pel mateix, de moment segueixo.
Dit això, fixeu-vos que si bé el referèndum és el diumenge, parlo del dilluns. Ho faig perquè penso, n’estic convençut, que sigui quin sigui el resultat, la veritable qüestió, la veritable aventura, comença l’endemà. Quan en un sentit o altre, segons sigui el resultat, caldrà afrontar d’una manera diferent de com s’ha fet fins ara –o serà millor dir com no s’ha fet fins ara–, la punyetera realitat social i econòmica de Catalunya. Punyetera realitat en part conseqüència d’estar lligada al desastre que és l’espanyola. En part conseqüència dels greus problemes que té en aquesta fase nostra del capitalisme l’economia la UE. I també, també, per deficiències, errors i dèficits propis. I faig remarca d’aquest tercer aspecte perquè no és bo sinó que més aviat un greu error, cercar excuses en tercers, encara que siguin certes i indiscutibles, i així estalviar-nos la sempre desagradable acció de saber quina part de participació tenim nosaltres en aquelles coses que no rutllen com caldria.
Sobre aquestes qüestions ja he dit un parell o tres de vegades que miraria d’abordar-les, sense arribar a fer-ho arrossegat per les circumstàncies. Ara, si no és que n’hi ha un veritable daltabaix, ho deixo per la propera carta. Que serà aquesta mateixa setmana, ja que de fet està pràcticament escrita.
Un salt qualitatiu
I ara anem per uns fets que podrien assenyalar, penso, un moment crucial d’aquesta batalla. I és que es miri com es miri, el que va succeir el dimecres 20 de setembre a Barcelona, i les seves immediates repercussions arreu de Catalunya, significa un salt qualitatiu. Tant per l’actuació del govern espanyol, com per la reacció i resposta a aquesta acció.
Per una banda, l’acció del govern espanyol enviant les seves policies a escorcollar seus oficials, de partit i domicilis particulars i fins i tot fent detencions, va ser un error de càlcul que pot acabar per ser políticament molt greu. És el seu problema, però. Mentre que per l’altra, la reacció i resposta de la gent, de la ciutadania, va ser un salt endavant perquè, i que ningú no vingui amb històries, no va ser ni organitzada ni dirigida per ningú. Ni membres del govern català, ni dirigents de cap partit ni entitat no van convocar aquelles dues grans concentracions. Van ser espontànies.
De fet, van ser policies espanyols els qui per un estúpid error de càlcul i de prepotència de qui els dirigeix, les qui van desfermar la reacció quan uns ciutadans normals i corrents que a aquella hora del matí anaven tranquil·lament cap a les seves coses, de sobte van topar amb ells adonant-se que estaven fent un operatiu força sospitós. I va ser aquesta ciutadania normal i corrent, qui espontàniament va decidir defensar la seu d’un partit, la CUP, minoritari a la societat, i una conselleria, la d’Economia, de la qual difícilment podem pensar que està en l’imaginari col·lectiu patriòtic dels ciutadans normals i corrents.
No. No hi va haver cap convocatòria oficial. En un primer moment, va ser simplement la reacció espontània, i sensibilitzada, d’uns pocs centenars que passaven per allà. I que s’hi quedaven com a forma de protesta davant allò que estava passant davant d’ells. Després van ser molts milers els ciutadans qui davant d’una acció policial que de manera instintiva es va entendre que era contra el referèndum, es van anar concentrant al voltant dels dos punts que eren atacats. I ara sí que hi va haver convocatòria, però no feta per cap autoritat ni institució, sinó que els qui van convocar aquelles dues multituds van ser per una banda els mòbils dels qui ja hi eren, i per altra les imatges que transmetien TV3 i 3/24. I Catalunya Ràdio, esclar. Així de senzill.
I per més que alguns encara s’hi neguin a entendre-ho, el que de debò ha passat aquest dimecres 20 de setembre –i d’aquí la seva importància– és que desenes de milers de ciutadans, no sols a Barcelona sinó que arreu de Catalunya, es van autocomvocar a fi d’expressar la seva protesta i la seva indignació.
Més encara. Com molt bé va dir la Mireia Boya a Badalona, algunes coses d’aquesta reacció ciutadana no responen a la lògica dels qui no veuen més enllà del seu nas. Perquè es va donar, digué ella i signo jo, la paradoxa d’haver-hi anticapitalistes volent defensar la conselleria d’Economia i conservadors defensant la seu de la CUP. Cosa que pot ser paradoxal, però no pas contradictòria, ja que confirma allò que Lenin va dir a Luxemburg ara ha fet cent anys. Que les qüestions nacionals no són de classe sinó que democràtiques.
Més exemples
I vull acabar això del salt qualitatiu amb tres exemples més d’accions espontànies en tres diferents àmbits.
1er. Estibadors del port de Barcelona, que ja s’havien negat a portar subministres als guàrdies civils instal·lats al port de Barcelona, posen de nit les sirenes a fi que aquests no puguin dormir.
2on. Aquell mateix dimecres, al Liceu, bona part dels assistents a Viaggio a Reims, de Rossini, des de la platea fins al cinquè pis –el meu fa, ai, massa anys!–, canten Els segadors dempeus i criden “Votarem!”.
3er. Ahir diumenge, a Montserrat, el monjo que feia la missa conventual en la seva homilia ha parlat de llibertat d’expressió, de drets ciutadans i va acabar dient: “no a la repressió, sí a la llibertat”, arrencant un nodrit i fort aplaudiment dels assistents. Cosa que penso és ben poc normal al final de les homilies.
Cito aquests tres casos perquè penso que permeten entendre una mica que el que està succeint a Catalunya depassa l’àmbit específicament independentista, de classe o simplement emocional.
Entre els estibadors, classe treballadora, de ben segur que hi ha més d’un que és aficionat a l’òpera. Si més no, al meu barri sí que hi ha un. I de ben segur també que per més que possiblement abunden els ateus o els escèptics, també hi haurà catòlics que van a missa cada diumenge. Al Liceu, als pisos quart i cinquè, això sí que ho sé, abunda la gent que són classe treballadora o assalariada en el sentit actual del terme. I als altres tres pisos i a platea, abunda gent més o menys ben situada per més que sense exagerar –ja he escrit altres vegades que és més car un partit a Can Barça o els grans festivals al Sant Jordi, que el Liceu–. I també hi ha en ell una barreja d’ateus, escèptics i creients. I a la missa de Montserrat tots, a banda d’algun turista despistat, eren creients sens dubte, i de situació social i econòmica molt diversa. Doncs bé. Malgrat les diferències socials o culturals que hi pugui haver, que n’hi ha, tots tres grups han estat d’acord amb una mateixa qüestió. Sense haver estat abduïts per cap força estranya.
Vull dir amb això que aquests tres casos, que els podríem multiplicar per cinquanta, cent o mil, arreu de Catalunya, expressen ben clarament que ni estibadors, ni liceistes, ni assistents a la missa de Montserrat –tres grups aparentment força dispars–, obeeixen ordres ni consignes de ningú. Com tampoc els qui també criden Volem votar! i canten Els segadors a desenes i centenars de places públiques i davant d’ajuntaments tan ambigus com el de Barcelona o tan descaradament contraris com el de Lleida o Cornellà.
I prou per avui, amics i amigues, que a la propera carta ja miraré de parlar dels errors que penso que estem cometent nosaltres. Que també, també. Amicalment
Francesc Font
PD. Algú pot creure seriosament que a hores d’ara Puigdemont, encara que s’ho proposés, pot aturar res?
Que el govern espanyol hagi cercat la benedicció de Trumb, i la senyora Cospedal estigui molt satisfeta d’haver-la obtingut, també és un clar exemple de desconcert, penso.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!