5 de setembre de 2017
0 comentaris

84a carta. Reflexions finals, II

D

Amics i amigues:
aquesta segona part de les meves reflexions finals, enllaça no amb l’anterior carta sinó que amb la 82a. Aquest salt va estar causat perquè tot just tramesa aquella primera part, que aprofitant els dos atemptats a Catalunya va començar un nou capítol de la guerra bruta contra el sobiranisme en general i el referèndum en particular. I em vaig creure obligat a posposar aquesta continuació.
Ara bé, prescindint d’aquesta batalla, que encara ho serà més de virulenta, i ja veurem si no comencen a aparèixer provocacions disfressades de radicalismes molt radicals –i dic això perquè tant la Mercè com jo recordem algunes històries passades, i d’allò més oportunes, per carregar-se opcions ben molestes al poder–, ni ara ni en la següent no insistiré a denunciar accions i actuacions d’aquesta guerra, perquè la meva intenció no és tant seguir parlant de la realitat més immediata, en constant canvi i evolució, com del que penso que és una desoladora manca d’acció mobilitzadora, i també de perspectives, dels partits i organitzacions que impulsen la celebració del referèndum. Els qual presenten la seva celebració com l’acció de votar a la formació d’una República Catalana, però res més. Tot culmina el dia 1 d’octubre, sense obrir perspectives sobre què començarà, quina perspectiva s’obrirà a la ciutadania l’endemà, el dia 2, en el cas de victòria del ,
Ja sé que s’ha confegit la Llei de Transitorietat, la qual serà aprovada pel Parlament demà dia 5, i serà immediatament prohibida pel Constitucional. Dues accions estrictament burocràtiques les dues, un joc força semblant a aquell del gat i la rata, per més ja que la veritable aprovació, o refús, de la possible República Catalana serà el dia 1 d’octubre. I no pels polítics, sinó que pels ciutadans.
A banda d’això, he de dir que no n’estic gens d’acord amb aquesta llei. No pas per les motivacions que la refusen unionistes i magmàtics mancomunats, esclar, sinó perquè, i en això tenen la seva part de raó, la veritat és que és una mena de preconstitució encoberta. Una preconstitució que no sé si expressament o inconscient, fins i tot possiblement instintiva, ja estableix un marc, unes directrius que marquen el punt de partida, les línies mestres a seguir en un possible futur procés constituent. Unes línies ben integrades dins dels conceptes i concepcions socials i legals dominants, i que és considera que sóns les “legals”. Les que toca que segueixin sent l’espina dorsal de la nova república dins del món occidental i civilitzat que és el nostre. Camviem d’estat dominant, però no de societat dominant.

Algunes preguntes
I aquí m’acullo al mestratge de Marx, Karl per evitar confusions, quan diu que: “no són les lleis les que fan la societat, sinó la societat qui fa les lleis”, i que per tant, quan la societat canvia, les velles lleis també han de canviar. Aleshores, partint d’aquestes dues premisses ¿la possible República Catalana estarà immersa, serà una part més, del model econòmic i social dominant actual? També del laboral? Sols canviarà que el nom, o es pretén canviar alguna cosa més?
A partir d’aquestes preguntes, apareixen de noves com ¿calia fer aquesta Llei de Transitorietat abans de saber si hi haurà transició? Més encara, ¿aquells que l’han fet pensaven que si hi ha aquesta transició perquè s’ha votat majoritàriament que , podria ser que alguna cosa nova hi ha a la societat catalana? I què aquesta cosa nova ha de tenir veu i vot, personal i directe a l’hora que sigui redactada una futura Constitució, que ha der ser redactada de bell nou i amb idees i concepcions noves? No sé si m’explico.
Partint d’això, aquí comença la gran pregunta: ¿volem fer una societat catalana continuació del model actual, o bé creiem que una independència feta en una societat avançada, com és al capdavall la nostra, necessita, i val la pena intentar-ho, una Constitució que parteixi d’unes premisses radicalment diferents? Molt més avançades si més no, que les que ens envolten actualment? I dic això, deixant ben clar que tot el que segueix no intenta, en absolut, dir què és el que s’ha de fer –fer la meva pròpia Constitució, per a entendre’ns–, ja que prou feina tinc per saber jo el que he de fer jo, per a posar-me a donar directrius i marcar camins a altres.

I ara, parlem de legalismes
Penso que cal ser conscient que l’1 d’octubre està a vint-i-set dies de la data d’aquesta carta, i no veig cap indicació, cap perspectiva, de quina acció començarà a posar-se dempeus el 2 d’octubre en el cas d’assolir-se l’èxit el dia 1. Pitjor encara, quan ahir dilluns aquesta carta estava ja pràcticament enllestida, vaig sentir per TV3 el decebedor, com sempre, sermonet de l’Oriol Junqueres, qui per començar va insistir una vegada i una altra en la legalitat internacional per damunt de l’espanyola com l’element bàsic de la justficació del referèndum. I també que la qüestió de la participació és irrellevant sempre que n’hi hagi més que No (!).
És bandejaven així els aspectes més concrets de la qüestió, ja que en ella hi ha dos elements d’acció en els que penso cal parar compte. Un, i ja ho he escrit diverses vegades, és que no hem d’esperar ni que la Unió Europea ni que l’ONU s’enfrontin amb el govern espanyol en defensa dels nostres drets… si no és que abans la ciutadania catalana s’ha mostrat contundentment en favor de la formació d’una República Catalana. L’altre, en la que el vicepresident de la Generalitat sembla no parar compte i torno a la qüestió burocràtica, és que la veritable i única legalitat no la pot donar cap llei o carta internacional per bonica i favorable que sigui la seva lletra i la seva música als nostres desitjos, sinó que l’ha de donar la ciutadania amb la seva participació. Massiva per una banda, i contundent per l’altre. És tot just el que ha passat pràcticament amb totes les independències que s’han produït a Europa al llarg del segle XX. Incloent tan pacífiques com les de Noruega o Islàndia.
Més encara. Es vulgui o no, se sigui conscient o no, una massiva desobediència a les decisions, ordres i accions del govern espanyol, comporta en si mateix crear una nova legalitat. I torno a les ja citades premisses de Marx. Que en el cas nostre fins i tot podria representar també trencar amb part del model social i econòmic nostres actuals. No parlo de revolució, que ningú no s’espanti, però tant la Mercè com jo partim de la base que si bé cal aprendre d’alguns errors nostres del passat a fi de no repetir-los, això no vol dir abjurar, apostatar ni renunciar a les raons que ens van dur fa anys a incorporar-nos, cadascú per la seva banda, a una lluita no simplement antifranquista i prou –com ara molts ara la presenten–, perquè també aspirava al canvi social. I Franco va morir, però la societat és la que és.
I perdoneu que m’hagi posat tan solemne, però és que penso, n’estic convençut, que en aquesta batalla és un greu error limitar-se a parlar dels greuges cap a Catalunya, històrics i actuals, de l’Espanya eterna. Tan eterna que alguns encara no han sortit de la caverna. Com també, i torno a l’entrevista de la Lídia Heredia a Junqueras, dir que en la qüestió econòmica el govern espanyol ho fa fatal –limitant-se al tema de les pensions, per cert–, i que nosaltres ho farem molt millor perquè són més llestos i més guapos. I quedar-se tan ample.
No és seriós. Ni tampoc gaire convincent quant a argument. Molt menys si parem compte que mai no n’he sentit parlar cap dels membres que amb veu i acció pública i organització social, i fins i tot de masses, encapçalen el moviment independentista: els tres partits més els independents de JxS i la CUP, al Parlament, i Òmnium i ANC en la societat civil. I és que mai no els sentit dir que aquest referèndum no se celebra sols que contra el govern espanyol com a gran adversari, sinó que intentarà anar més enllà.
I és que aquest procés no s’esta produint en un món abstracte. Tampoc dins del món mític que conforma el nostre imaginari col·lectiu. Molt menys en una Catalunya ideal. Sense contradiccions internes: laborals, socials i polítiques. Pròpies, autòctones unes, col·lectives de les societats occidentals altres. I és que se celebrarà, el celebrarem, en un món concret. Complex. Immers dins d’una gran crisi econòmica que mig es va solucionant amb mitges solucions. Amb improvisats pedaços. Comencem pel començament.

La situació econòmic del nostre entorn
Per començar, el món, la societat que en diem capitalista –que és en la que col·lectivament ens trobem immersos–, malgrat el que pugui semblar a alguns arrossega greus problemes. Mal solucionats quan esclaten en bona part per causa, paradoxalment, del seu indiscutible triomf sobre un enemic: el món que es deia socialista. Del que –i torno a Marx i al seu col·lega Engels– cal dir que no era allò que deia que era, ni tan sols allò que pensava que era. Cosa que, dic de pas, ens amagàvem els qui d’una manera o altra hi estàvem embolicats. I dic això perquè és molt còmode, però no massa honest, culpar de tot al capitalisme rampant i embolicar-nos nosaltres en un més que tronat mantell de puresa.
Ara sabem tots, i han d’assumir alguns, que liquidat, autoliquidat, el suposat perill comunista i amb els seus partits d’Occident reinventant-se una vegada i una altra fins a esdevenir veritables ectoplasmes, el capitalisme –que ja havia fet un gran salt endavant amb Thatcher i Reagan–, es va trobar legitimat i amb les mans lliures per actuar sense cap mena de traves. En bona part a causa d’aquesta convicció, tot just vint anys després de la gran ensulsiada del socialisme real va saltar la sorpresa. El 15 de setembre de 2009 la mítica Lehman Brothers feia fallida amb un passiu de 613.000 milions de dòlars. El més gran de la història de l’economia.
De fet la crisi es covava als EUA de feia anys. Més o menys s’havia iniciat a Florida cap als anys noranta del segle anterior amb una esbojarrada política de crèdits hipotecaris, bàsicament a la construcció, concedit tant a empreses com particulars que no oferien cap garantia, però que per això mateix acceptaven uns interessos usuraris. Us sona la cançó? Va ser així com va crear-se una dinàmica que es va anar estenent pels EUA, creant-se un mercat financer basat en actius porqueria, les famoses subprimes, de les que tot apunta que encara hi ha força al passiu de més d’una entitat financera… de les que encara no ha petat.
Un bon gruix d’aquestes subprimes van passar a Europa i junt amb maniobres diguem que autòctones, van col·laborar a que petessin alguns entitats financeres. Entre les grans, o sigui sense comptar els petits, va estar el 2008 el The Royal Bank of Scotland, que li va costar al Tresor del Govern Britànic 138.220 milions de lliures, o el francobelga Dexia, alhora que van quedar molt tocats la suïssa USB i la francesa Banque National de Paris. Per altra banda es van enfonsar totalment els sistemes bancaris irlandès i grec –les economies dels quals van haver de ser intervingudes per la UE junt amb la de Portugal– i també l’islandès ja fora de la UE.
Val la pena recordar això, perquè moltes de les qüestions que van dur a aquella catàstrofe econòmica mundial, segueixen vigents. La 12a carta, febrer de l’any passat, es titulava El Titànic alemany amenaça fer aigües. Aquest Titànic era, i és, el en aquell moment poderós Deutsche Bank, el qual va haver de ser rescatat amb diners públics no fa gaires mesos davant del perill de fallida. La causa, les seves immenses inversions especulatives en matèries primeres, els preus de les quals es van ensorrar com alguns recordareu, sumades als molts crèdits que havien esdevingut incobrables per la fallida d’un bon gruix de bancs, alguns espanyols i catalans, més bons d’Estat fuls com els grecs que ells mateixos havien atiat… Un veritable caos.
A la carta següent parlava d’un altre banc, del Monte dei Paschi italià –el més antic del món–, també salvat de la fallida fa un parell de o tres de mesos junt amb d’altres també italians més petits a costa de l’Estat italià. I ara es diu sotto voce que la banca italiana és la malalta d’Europa. Per més que no se sap massa quina és la veritable situació del sistema econòmic europeu, el qual arrossega un dèficit per inversions fallides, crèdits concedits tant a particulars com a estats que tots els economistes seriosos consideren com incobrables –una mena de gegantí subprime–, que va salvant-se, o capejant el temporal, gràcies a la força irregular actuació del Banc Central Europeu.
Aquest ha estat lliurant als bancs europeus i a un cost pràcticament de saldo, cap a 80.000 milions d’euros mensuals, ara reduït a 60.000 milions. Milions que són utilitzats per una banda per lliurar al BCE els actius porqueria que tenen guardats, i que per tant seran irrecuperables pel BCE, i també comprar deute públic d’uns estats que estan pràcticament en fallida. No sols l’espanyol. La qüestió és que si el BCE podrà seguir fent eternament aquesta política econòmica i el seu director, Mario Draghi ja ja anunciat que l’economia europea s’ha enfortit prou i que per tant se seguirà reduint la seva aportació. Els senyals econòmics, però, no diuen el mateix.
He fet aquesta part, perquè penso que és un greu error no plantejar obertament en quin context internacional es desenvoluparà aquest procés nostre en el camí cap a la independència. Silenci que en certa manera ho trobo lògica tant en el PEDCAT com en l’ERC, les concepcions socials, polítiques i econòmiques dels quals d’una manera o l’altra són part del problema, però que la CUP estigui tan calladeta en aquest àmbit i que sols es dediqui que a cercar titulars buits de contingut, ja és molt més preocupant. Perquè aleshores els altres, la gent del carrer, les víctimes catalanes, que les hi ha i moltes, del model aconòmic i laboral del govern espanyol, no tenim ni tan sols una veu crítica dins l’àmbit del procès.
Respecte de la situació social, política i econòmica espanyola –que evidentment és la més immediata a nosaltres– ja en parlaré en la propera i darrera carta.
Rebeu ara un cordial salut i anuncio que miraré de trametre la propera carta cap el diumenge perquè no vull veure’m influït pels resultats del dia 11. Amicalment
Francesc Font

PD. Com podeu veure, aquest “tinglado” que fa mesos vaig batejar com magma, ja està força consolidat i es proposa fer una Diada alternativa. Sí, amigues i amics, la cosa es complica.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!