29 d'agost de 2017
0 comentaris

83a carta. Quatre històries de la punyetera realitat

Amigues i amics:
com és lògic, quan vaig plantejar-me aquestes dues darreres cartes, no esperava pas que la seva redacció estaria immersa dins de l’emoció col·lectiva causada pels atemptats soferts. Els quals, si bé està prou clar que enllacen, formen part, dels qui també han sofert Madrid, París, Niça, Brussel·les, Londres, Boston… i més enllà d’aquest món que en diem occidental, tantes altres ciutats i països d’arreu del món, han acabat sent barrejats amb absoluta misèria moral amb la situació política que es viu a Catalunya.
Ha estat la mateixa misèria moral, el mateix cinisme –encara que ara amb una nivell més baix, i deixant que siguin altres els qui es mullin el cul al seu servei–, amb els que l’aleshores govern del PP i els seus fidels servidors van intentar atribuir l’atemptat d’Atocha a ETA. I aquests altres han estat un ample sector de la premsa, incloent El Periódico i més subtilment La Vanguardia, i d’algunes televisions, les quals ha volgut barrejar alguns aspectes d’aquest atemptat: actuació dels Mossos, “marginació” de la Guàrdia Civil, senyeres, estelades i xiulets a la colla d’oportunistes que es van desplaçar des de Madrid –amb la intenció de rebre un bany de masses i el que van rebre va ser una dutxa d’allò més freda– la manifestació del dissabte…. amb la el cada cop més proper referèndum.
I parlant dels mitjans de comunicació, crida l’atenció que no sols periodistes la trajectòria dels quals els situa obertament en l’àmbit dels corrents més reaccionaris i retrògrads del nacionalisme espanyol, sinó que també altres que sense ser l’hòstia de progressistes, semblaven escapar-se del l’àmbit de la premsa cavernícola i tenir personalitat pròpia. El País n’és un bon exemple, i Jordi Évole a El Periódico, també.
A fi que pugueu entendre algunes aparents evoluciones, us explicaré una antiga història, gairebé que una paràbola, del món del periodisme. Diu aquesta paràbola que un dia, el director d’un diari va cridar el seu cap de redacció, home d’àmplia cultura, i li va dir: “Fes-me un editorial sobre l’existència de Déu”, i l’altre va respondre molt disciplinadament: “En favor o en contra?”. I no és exagerat. És aquest un bestiar força nombrós en el món del periodisme, i jo n’he conegut, i patit, algun d’aquesta mena a una redacció en la que vaig treballar molts anys.
Tot plegat m’obliga a posposar una setmana més la carta final prevista, ja que aquesta vol ser una reflexió més o menys serena, més o menys assenyada, sobre les circumstàncies econòmiques i socials –pròpies i internacionals– en les que estem immersos ara mateix. Circumstàncies i sobre les quals hi ha un preocupant silenci, una estranya absència, per part de les forces que cal considerar com les principals promotores, i políticament responsables, de que el dia 1 d’octubre se celebri un referèndum.

L’eterna Espanya castellana
També cal dir que aquests dos atemptats han servit per, més enllà de l’actuació concreta del govern espanyol, per posar en primer pla coses que haurien de fer reflexionar a més d’un d’aquells que de bona fe, no parlo dels Iceta, Domènech, etcètera, esclar, sinó que d’aquells que plens de bona fe –per no dir eterns somiatruites– encara parlen de crear ponts de diàleg i d’unitat.
I dic això, partint del fet objectiu que és comprensible que tant el govern, els diversos partits espanyols i també bona part de la població espanyola, no siguin gens favorables no sols a que Catalunya s’independitzi, sinó a que es qüestioni la unitat. Hi ha, certament, interessos immediats ben poc presentables, però també una pregona concepció històrica –basada en una no menys pregona mentida– del que és Espanya. Per la qual cosa, que uns i altres facin grans proclames sobre l’essència quasi sacra de la unitat i alhora maniobres més o menys honestes per mantenir-la: advertiments als secessionistes sobre la gran tragèdia que comportaria la separació, grans promeses si triomfa el no, posem per cas, etcètera, entraria plenament dins d’una lògica que fins i tot podríem considerar democràtica. Intel·ligent si més no. Ben mirat, l’acció del govern britànic en el cas d’Escòcia, n’és un perfecte exemple d’honest cinisme.
Ara bé, en el cas nostre, esperar d’un govern espanyol, d’un govern d’Espanya, el que sigui, una actuació semblant, intel·ligent, no és possible. Com en la faula de la granota i l’escorpí, la veritable natura de la concepció castellana de què és Espanya i de qui ha de controlar la unitat, ho impedeix. I això queda definit amb una sola paraula, en un simple verb: “reducir”, sinònim de sotmetre, de dominar. I no m’estic inventat històries per justificar res, sinó que tant el comte duc d’Olivares el 1624 com Felip V el 1714 van coincidir en utilitzar-la. El primer diu el 1624 a Felip IV de Castella (III als territoris de l’antiga Corona d’Aragó, ja que el Felip I de Castella no va ser res en ells) que el que li cal a fi de ser veritable rei d’Espanya, és “reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla”. I el segon, escriurà 90 anys després a : “es mi deseo de reducir todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla”. Per més dades, vegeu les cartes 64 i 65a.
I a partir d’aleshores, Espanya és Castella i Castella és Espanya. I la llengua castellana és la llengua espanyola. I la unitat ja no és un fet polític, sinó que un fenomen tel·lúric, superior a la voluntat humana i definit per José Antonio Primo de Rivera després de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya i l’inici de discussió d’altres estatuts com “Una unidad de destino en lo universal”. I concretat en l’alçament militar de 1936 pel primer, i per tant principal element, del lema de la Cruzada. Aquell d’Una, grande y libre. Successor d’un anterior de les JONS i creat per Ledesma Ramosm, Una e indivisible. Una veritable obsessió com podem veure –que la podem trobar en segles anteriors–, que va voler imposar Franco a sang i foc, però que malgrat tot no ho va aconseguir.
Insisteixo en aquest element, perquè penso que ens equivocarem si la qüestió de l’obsessió de la unitat la reduïm a filies o fòbies de Rajoy, Aznar, Guerra, González, Díaz, etcètera. Ja que en aquest cas, efectivament es podria mantenir una discussió. Un debat. Però passa que aquesta unitat no basada en un equilibri, en una distribució, en alguna mena de federalisme, és impossible. I ho és perquè l’Espanya-Castella és l’única veritable Ja heu vist aquests dies l’emprenyamenta de molta gent de l’Espanya endins, perquè els polítics catalans parlaven en català primer que en castellà. I l’espontània resistència de molts diaris i emissores a posar o reproduir una frase tan senzilla i comprensible com es No tinc por!, en català i prou. O l’insistent Ripol de molts locutors. Tot el qual expressa de manera espontània que, paradoxalment, per molts espanyols el català no és una llengua espanyola. “Vamos a espanyolizar a los niños catalanes”, va cridar ufanós l’impresentable Wert, incrementant les hores de castellà esclar. Pensem per un moment en la que s’hauria muntat si hagués dit: “Anem a espanyolitzar els nens espanyols, i donarem nocions de català, gallec i basc a totes les escoles del país”. Però no. Això evidentment no és possible. Sobre aquesta qüestió, mireu la postdata.

El cas de l’imam
És així com aquesta tragèdia ha servit per posar al descobert el veritable caràcter, un caràcter històric respecte de Catalunya. Tant del govern espanyol com de bona part, i soc generós, de les forces polítiques espanyoles. Sentir el proppassat dijous a Margarita Robles, cap del grup del PSOE al Parlament espanyol que ha estat força anys de jutgessa a Barcelona, cantar hipòcritament la que ja és la cançó de l’enfadós, la dels grans mèrits de “las fuerzas de seguridad del Estado”, que no han fotut un brot, sense citar per res els Mossos, que són els qui han pencat i resolt el problema, n’és un bon exemple. I encara més veure les barbaritats que ha arribat a escriure no La razón, sinò que El país.
Pitjor encara ha estat assabentar-se que el govern espanyol sabia qui era l’imam Es Satty –fins i tot se l’havia controlat com possible membre del moviment islamista Ansar El Islam!–, el qual darrerament residia legalment a Ripoll. Fins i tot estava donat d’alta a la Seguretat Social! I també veure que les instàncies policials, judicials o els que sigui han estat callat bo i sabent –no poden ser tan ignorants!– que amb el seu silenci s’estava posant en perill vides de ciutadans catalans. Tots. Votants de la CUP i votants del PP. Emigrats des d’Andalusia o Extremadura o barcelonins de tota la vida… I també de visitants ocasionals. Com al final ha passat. Algú demanarà perdó?
És veritat que els qui van organitzar l’acció terrorista, de manera més que potinera sortosament, són els responsables, els culpables d’aquesta acció i de les seves conseqüències, però els qui van callar, els qui van amagar que aquell imam havia tingut vinculacions al món terrorista i van callar. També. I encara pitjor, han intentat llançar sobre la policia catalana l’acusació d’incompetència, i sobre el govern de la Generalitat la d’estar més pendent de posar urnes que de vigilar jihadistes. Però el ministeri de l’Interior espanyol, després del que es va saber amb les converses entre Fernández Díaz-de Alonso, està més que desacreditat a escala europea. No pas espanyola, esclar. I aquí tenim la indiferència amb que a Espanya s’ha acollit el documental Las cloacas del Estado. Les cadenes de televisió espanyoles no l’han volgut trametre, però a més la cadena Gol, l’única que ho ha fet, ha tingut una audiència no minsa sinó que pràcticament inexistent. Pel que sembla no és aquest un tema que interessi als espanyols.
Ara bé, dit tot això, serà més que lamentable que un cop passat el moment emocional, i també una certa teatralitat catàrtica de la manifestació, des del govern de la Generalitat no es demanin públicament comptes i explicacions. I s’expliqui clarament i obertament com n’estaven de justificats i els crits i els xiulets a aquells que amb tota petulància de ben segur que pensaven que anirien presidint el primer rengle i encara els llançarien flors. I també que després que el cos de Mossos d’Esquadra ha deixat amb el cul a l’aire les policies espanyoles, segueixi tenint vetada pel govern espanyol la seva entrada a l’Europol basant-se un enfilall de mentides, ja que en aquest organisme policial europeu, junt amb les policies nacionals dels països de la UE, hi ha també el Cos Forestal italià, les policies dels setze lands alemanys, el cos de guardacostes de Grècia i Suècia, un llarg etcètera. Incloent l’Ertzaintza…
I prou per avui, amics i amigues, i fins a la setmana vinent.
Francesc Font
PD. Com dissortadament el coneixement de la nostra història és més aviat minsa –la meva experiència davant de gent alguns universitaris va ser més aviat decebedora–, vet aquí dos interessants exemples de com al segle XIX es veia el desvetllament d’una Catalunya feia segle i mig oprimida i silenciada. Son trets d’Industrials i polítics, el llibre de Jaume Vicens Vives i Montserrat Llorens tan bescantat per Jordi Amat
Any 1867. Com que d’un temps ençà es presentaven a la censura un nombre cada cop més gran d’obres dramàtiques: “escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de fomentar forzosamente el espíritu autóctono (…) destruyendo el medio más eficaz para que se generalice la lenguna nacional”, com era el teatre, a partir d’ara i per Reial Decret, no es permetrà presentar a la censura “obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España”. La sortida, a Catalunya, és escriure obres on aparegui un personatge que parla en castellà. Normalment un personatge fatu i ridícul fins i tot en les obres dramàtiques.
Any 1868. La Revolució d’aquest any es gesta i s’inicia a Barcelona. I representa la irrupció, per primer cop en la història, d’un gran nombre de catalans en el govern (el seu president, dos ministres, 32 governadors civils, etcètera. Això fa que El eco de España, es demani: “¿A donde iremos a parar?” i que altre diari dit senzillament El eco denunciï: “la renovación artificial del provincialismo”, el qual es manifestava en “la preponderancia que en el gobierno, en todo el vasto imperio de la administración pública, y por último en la futura Constituyente (…) va tomando el elemento provincial, que en 1640, 1705 y 1842 nos trajo la guerra civil larga y sangrienta”. Molt més virulenta fou la reacció de La política: “Casi todos los ministros son catalanes. Casi todos los géneros que merced a una protección funesta para las demás provincias usa el pueblo son catalanes. Y esto, mientras Cataluña da la señal de federalismo, mientras quiere privar a Madrid de su capitalidad, mientras crece y prospera a costa de España entera”.
Us sonen aquestes cançons? I curiós això del “vasto imperio de la administración pública”, oi? Propietat de qui?

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!