Noves cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues
amb aquesta carta, dividida en dues parts per causa de les agressions terroristes de divendres passat, arribo al final d’un viatge que, amb algunes pauses, haurà durat vuitanta-dues jornades. Viatge que enllaça amb altre anterior format per les Cartes per a qui les vulgui llegir, que començades el 10 d’octubre del 2006 va tenir 212 lliuraments. Com sigui que, prèviament a l’esclat de la gran crisi que s’havia iniciat a Florida amb els subprime, ja vaig comentar en aquelles cartes la tempesta que se’ns venia a sobre, ja en parlaré a la propera del que comença a veure’s com una nova crisi causada pel nou mode de capitalisme especulatiu. I és que com aleshores, ja comencen a ser prou els economistes seriosos, no necessàriament d’esquerres, sinó que simplement seriosos i honestos, que de ja fa temps estan veient la ràpida evolució d’aquest mode d’economia no productiva, amb creixent preocupació.
Feta aquesta presentació, també he de dir que la darrera trentena d’aquesta tongada d’ara ha estat més aviat monotemàtica. No ben bé per culpa meva, sinó que de les circumstàncies. Les quals han dut a que estiguessin més centrades a repassar elements històrics de la nostra relació amb l’Espanya castellana –“ai, Castella castellana / no t’hagués conegut mai”, va escriure Víctor Balaguer–, que no pas en plantejar críticament la nostra pròpia situació. Els nostres propis errors. No els comesos al llarg dels segles, que han estat una pila –començant per Ramon Berenguer IV i seguint, aquests amb greus conseqüències, pel tan mitificat Jaume I– sinó que els que s’estan cometent ara mateix. Començant per la qüestió que considero fonamental. ¿Quina és, intentant mirar-lo objectivament, l’actuació de les forces polítiques que des del Parlament impulsen el Sí al referèndum? Entenent com a tals forces els quatre partits –cosa que sovint se’ns oblida– que integren Junts pel Sí, més la CUP.
Aquesta era, i és, la pregunta de la qual partia aquesta carta. Però quan ja estava enllestida s’han produït les dues accions terroristes que gairebé a tots ens ha agafat per sorpresa. I escric gairebé tothom, perquè per la seva rapidesa i efectivitat en la intervenció, cal dir i reconèixer que no pas als Mossos d’Esquadra. Els quals malgrat el sistemàtic boicot que sobre ells exerceix el govern espanyol, han tingut una reacció, i actuació, immediata que ha fet evident que no hi ha hagut gens d’improvisació, que tot estava previst al mil·límetre davant qualsevol contingència. Incloent la ràpida i eficient evacuació dels ferits. Junt amb la Guàrdia Urbana. De la qual ningú no se’n recorda, començant per la Colau, però que jo, per televisió, els vaig veure també allà.
Com que tant en aquesta tongada de cartes com en l’anterior he criticat, i a fons, diverses actuacions dels Mossos –tant sota la direcció de Felip Puig com de Joan Saura, que també Deu–n’hi-do!–, penso que ara cal reconèixer aquesta preparació i aquesta actuació. I també lamentar que des d’un mal entès esquerranisme, alguns no hagin estat capaços de reconèixer aquesta preparació i actuació. La qual al capdavall i en un moment de qualsevol catàstrofe sigui provocada o natural, va en favor de tots.
Naturalment, quan parlo d’esquerranisme no em refereixo al PSC, començant per aquesta mena d’ectoplasma mutant que en diuen Iceta, ni a aquest actual poti-poti que es Comuns, començant per Coscubiela i Franco Rabell, seguint per aquest camaleó que és Colau, que aquí parla dels Mossos i a les televisions espanyoles de “las fuerzas de seguridad del Estado“, i acabant amb tots els altres que també han estat ben calladets. Com si això hagués passat a Bangla Desh. Tot plegat, m’ha obligat a fer unes reflexions d’urgència.

Reflexions d’urgència
Dic per començar que no tinc clar que l’adjectiu gihadista –el qual redueix fets com aquests bàsicament a l’estricte marc de la religió i els allunyen de realitats socials, presents a les societats occidentals, que no sé si és que no agraden i per tant s’amaguen, o simplement ni es coneixen ni s’entenen–, sigui el més adient. La cosa és més de fons, penso, i podeu estar ben segurs que darrere de certes proclames divines, hi ha qüestions ben humanes.
Com passava al món cristià, quan debatent-se coses tan abstruses esotèriques com si la Verge Maria era verge o no, o sobre si en el moment de la consagració es produïa la transsubstanciació del vi i el pa, per estrany que es pugui semblar ara, al llarg de dos segles es van produir a Europa un seguit de guerres i de matances entre les dues dos grans sectes cristianes d’aleshores, la catòlica i la luterana. Amb episodis tan brutals com l’extermini de tota la població de Magdeburg, cap a 20.000 habitants, o les matances d’hugonots a França conegudes com a Nit de Sant Bartomeu, però que van durar cap a dos mesos arreu de França. I més recentment, aquí mateix, no fa pas massa temps a una banda s’afussellava persones perquè no anaven a missa –els sense Déu, els deien–, alhora que a l’altra banda també s’afusellava, per anar-hi. Aquests eren dits missaires.
Faig esment d’això, hi trobaria molts més exemples, perquè per estrany que es pugui semblar ara, insisteixo, en determinades qüestions i moments, la religió pot ser un element, un detonant, però darrere hi ha d’altres qüestions que tenen un origen social, incloent determinades frustracions, i per tant també una excusa.
Ara bé, a banda d’una reflexió més amplia, ja que l’abast del problema fa temps que ha esdevingut universal –i és un greu error pensar que ens estan atacant a nosaltres perquè som massa tolerants, o massa perfectes. A banda d’això, i situant-nos en la nostra realitat política més immediata, hem pogut comprovar ben cruament el miserable cinisme, la profunda misèria moral del govern espanyol. I atenció, el govern espanyol, com tots els governs del món, no és una abstracció abstracta –i la reiteració no és un error de redacció–, sinó que està format per persones concretes que defensen interessos concrets. I ara, amb un oportunisme menyspreable, els mateixos que han negat el pa i la sal als Mossos d’Esquadra, que s’han pixat damunt de la seva capacitat d’acció, que han impedit la renovació del cos, que els tenen marginats de les connexions internacionals sobre terrorisme, han vingut cuitacorrents a fer-se la foto i fins i tot penjar-se la medalla. I per això cal parlar de misèria moral per motius polítics. Com s’ha demostrat en tota la seva actuació posterior, incloent el míting del ministre Zoido avui mateix.

Tornem al divendres. Un cop aquí, “els de Madrid” no van fer res més que una reunió secreta, que és la seva especialitat, mentre que els altres, els de la policia “regional”, i també la municipal, insisteixo, estaven pencant de debò. Fet el paripé, se’n van tornar a Madrid, a fi de sortir a les teles de veritat  apuntant-se tots els mèrits. Amagant l’acció de la policia catalana, ja que segons Rajoy i resta de confrares tot ho han fet: “las fuerzas de seguridad del Estado”. I cridant, de pas i amb no menys miserable oportunisme, a “la unidad de todos los espanyoles”. Més que lamentable, alhora que molt propi d’ells i amb el bisbe Omella fent-lis d’útil corifeu. Sobre això, vegeu la postdata.
I la cosa encara és pitjor si parem compte que el ministre Zoido, no sé si per causa de la seva pròpia inutilitat o per amagar no sé sap què, va voler donar “per tancat el cas” quan, com han demostrat els Mossos, encara hi havia molts aspectes a investigar i molts fils dels que anar tibant. Entre ells connexions internacionals que ara comencen a saber-se. Connexions i que pel que sembla a la Unitat Antiterrorista Espanyola no en tenien ni idea… i seguirien sense tenir-la de no ser perquè la policia catalana no va fer gens de cas del senyor Zoido.
Dit això, que és evident, també lamento l’actitud del nostre govern. Sí, també. Perquè quan tenia al seu davant el ministre de l’Interior, la vicepresidenta i el president del govern espanyol, Puigdemont hauria hagut de recordar que la Junta de Seguretat de Catalunya ha trigat nou anys a fer una reunió, i això encara després de tres mesos de dubte i de mala manera. Que els Mossos d’Esquadra, que ara sabem tenen un fort prestigi més enllà, prestigi que ha crescut davant d’aquesta seva actuació, han estat sistemàticament marginats del Centre d’Intel·ligència Contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (Citco) per la qual cosa estan desconnectats d’Europol. Que es va prohibir que es renovi la plantilla…
Com també, excepte els incombustibles Cotarelo i Susa del Toro –una forta abraçada a tots dos–, ha estat força miserable l’actuació del conjunt de mitjans de comunicació espanyols, començant per molts periodistes. Sobre això, vegeu la postdata.
I fet aquestes reflexions d’urgència anem cap a la primera part d’una carta que ja estava pràcticament enllestida.

Primer objectiu a aconseguir
El dia 1 d’octubre es posaran les urnes –parteixo de la base que serà així, i també de què no m’importa gens ni mica que siguin de simple cartró, perquè en qualsevol mena de votació oberta a tothom i democràtica, com és el cas d’aquest referèndum, l’important no és el continent, l’urna, sinó que el contingut, les paperetes que dipositen els ciutadans–, però veig, torno a dir, no penso sinó que veig, que en aquest ara ja ben curt període de temps que resta, el conjunt de forces polítiques amb representació parlamentària: els quatre partits que formen Junts pel Sí, als quals caldria afegir alguns independents –el silenci de Germà Bel, posem per cas, és d’allò més eloqüent–, més la CUP, segueixen mantenint un estrany absentisme. Una estranya manca d’acció per més que d’aquí a quatre dies hi ha un referèndum. No pas rutinari,ocasional, sinó que transcendental sigui quin sigui el resultat.
Comencem pel començament. En números rodons, el cos electoral català està format per cinc milions i mig d’electors, la qual cosa vol dir que el 60%, que jo diria que és el nombre mínim ideal de participació, és també en números rodons de tres milions tres-cents mil votants. Ja sé que això del seixanta per cent és un nombre discutible, però sense entrar en debats sobre la Comissió de Venècia, que és simplement consultiva, ja vaig escriure a una anterior carta que digui el que digui el govern espanyol, celebrat el referèndum la seva legalitat o il·legalitat la marcarà primer de res el nombre de participants, de ciutadania implicada en l’acció. I després, evidentment, els resultats.
Ara bé, com que, a fi d’entendre’ns, no estem ni al Canadà ni al Regne Unit i no comptem amb el consentiment, encara que sigui de mala gana, del govern espanyol, un resultat favorable però amb una baixa participació, per majoritari que sigui el Sí no ens fem il·lusions, no soluciona el problema. Com tampoc el solucionarà una simple majoria del Sí, per més que sigui dins d’una àmplia participació. Fa un temps, Puigdemont va dir que la meitat més un ja és majoria. Democràticament i comptablement és un fet indiscutible, però no sempre políticament. Molt menys en les nostres circumstàncies, perquè el conjunt de la societat catalana és el que és, cosa que no es pot ignorar, i s’ha de partir d’aquesta realitat.

Efectivament, no serà altra 9N
I aquí cridaria l’atenció sobre el tan exhibit nombre de votants, i de Si favorables, al famós 9N. Allà es podia votar a partir dels 16 anys. O sigui, el teòric cos electoral era més ample, i també més procliu a la idea de la independència. Ara no serà possible. I també cal parar comte que fos el que fos el resultat, l’endemà d’aquell 9N res no canviaria en les vides dels qui van posar el doble Sí, com tampoc dels qui posaven No a tot. Ara, però, es tracta tot just de què força coses canviïn. I radicalment. Per la qual cosa no acabo d’entendre –o sí?– que encara no s’hagin posat damunt de la taula els problemes col·lectius dels ciutadans. No els d’aquest o aquell sector, no els d’aquesta o aquella forma de pensament, sinó que els veritables problemes col·lectius de la majoria dels ciutadans. Que vol dir la majoria de la societat catalana. Problemes que són molts i greus i que ja abordaré en la segona part d’aquesta carta.
Posar-los damunt de la taula no pas per oferir solucions màgiques, oportunistes i demagògiques –ara el mot populista ha resultat ser molt útil per empobrir el llenguatge polític, i de pas emmascarar evidents manipulacions–, sinó que les qüestions reals que cal abordar si no volem que una futura República Catalana sigui una mena de continuació, encara que millorada, de l’actual Monarquia Espanyola. I també tot just dient i reconeixent que encara que no es tingui solució per a tots els problemes –que dir això sí que seria demagògic– almenys es demostra que se sap, i es reconeix públicament que hi a problemes, que existeixen. I que necessiten solucions.
És a dir, no redactant una preConstitució entre quatre amigatxos, com va fer Santiago Vidal –demostrant que un jutge també pot fer accions francament absurdes i desassenyades–, o la CUP, que l’octubre de l’any passat va convocar al Parc de la Ciutadella una intensa sessió d’estudis, debats i anàlisis preconstitucionals, també entre amics i coneguts. En aquest cas amb noms internacionals que pel que sembla tenien un ample i pregon coneixement de les coses que afecten el conjunt de la societat catalana… per més que dels resultats o conclusions no es té coneixement públic de cap d’elles. Si és que n’hi va haver. Esclar.
Doncs bé. Permeteu-me dir que no són cosetes així, aïllades, individualistes, el que cal fer si el que es vol és per una banda engrescar no als ja convençuts sinó que a la majoria de la societat. Cosa que és imprescindible per tirar endavant aquesta aventura en la qual estem ficats. I dic aventura en el sentit positiu, i també agosarat, del terme. Perquè és una agosarada aventura pretendre fer una independència territorial en l’actual àmbit de l’Europa Occidental. Amb l’oposició frontal d’un govern que no té cap escrúpol en jugar brut com prou que ha demostrat i segueix demostrant-lo, però que al capdavall és un govern reconegut com el d’Espanya per les Nacions Unides i la Unió Europea –la qual cosa fa que els exemples d’Eslovàquia, que més aviat va ser expulsada per Txèquia, Quebec o Escòcia, per dir dos processos d’autodeterminació recents i pacífics, no ens serveixen–, sigui complicat. Per la qual cosa es necessita d’una assistència massiva, i d’una mica més que la simple meitat més un dels vots.
I per acabar d’adobar-ho, aquesta aventura se celebrarà en un moment en que el conjunt de l’economia mundial –la del món que compta en aquestes qüestions, esclar– està caminant per uns perillosos vorals de cingleres i estimballs sense baranes on agafar-se. Però d’això ja en parlarem a la segona part d’aquesta carta.
Amicalment, com sempre
Francesc Font
PD. A la misèria moral dels polítics amb poder ja mencionada, cal afegir la d’un bon gruix de mitjans de comunicació presentant informacions esbiaixades, barrejant aquest atemptat amb el procés d’autodeterminació, i aquí cal tornar al bisbe Omella i al seu patriòtic míting estil Rouco Varela, en buen español, esclar. Acte davant del qual cal fer-se una pregunta: ¿quin sentit té una cerimònia religiosa catòlica, no oberta i en un lloc laic, sinó que ben catòlica, quan de ben segur que hi ha víctimes que eren cristianes sí, però no catòliques, altres agnòstiques, altres no creien en la glòria d’un Cel i altres vet a saber quina altra creença tenien?
S’ha tractat d’un acte estrictament polític, utilitzant la fama turística de la Sagrada Família. Res més. I una nova pregunta: ¿què feien allà els membres del govern català?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!