Castell de somnis de Francesc Aguilar

Als sopars a la fresca en totes les seves variants, es manifesta la
crepuscultura estiuenca: Soparets frugals o tiberis excessius, siguin
més íntims al pati de casa o al terrat, o motiu d’aplegament veïnal
al carrer, amb amics al parc o la platja, joventut o famílies amb
canalla, etc.

Xerrades i menjars que al el nostre cervell es barregen de forma tal
que noticies transcendents d’àmbit mundial com guerres, crisis
econòmica o desastres ecològics, interessants temes culturals i
esportius, de la vida vida quotidiana, de comunitat de veïns, de treball o pur xafardeig són deconstruïts i
relativitzats davant l’expectativa de l’immediat tast d’això que
tant t’agrada o el neguit de l’incerta ingesta d’aquella especialitat
tan prometedora que albirem a l’altra costat de la taula o que ens
passa per davant.

La cervesa, la sangria o el seu germà pobre el “negre d’estiu”
(tinto de verano) fan la seva feina i al final no sabem si la xerrada
és l’excusa per seguir menjant i bevent o a l’inrevés. La
desinhibició proporcionada pels licors ens permeten entrar en la
zona de l’acudit o facècia picant, mirar amb cara d’astorat la
fantàstica pitrera de la veïna o núvia de l’amic, quant no amb
total negligència toquem el cul a l’amiga estrangera de la dona, que
tant pot passar inadvertit com acabar en un mal rotllo. Mil diferents
històries menudes que tots podem recordar d’algun sopar com aquests
que quotidianament poblen el nostres paisatges estiuencs.

Res a veure amb allò que estan passant milions de persones al món.
Aquí tenim crisi. Allà és una tragèdia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!