Castell de somnis de Francesc Aguilar
//*// En l'era de la plaga dels set mil milions d'humans //*//
Les dèries del professor de ciències de la natura.
Quant feia el batxillerat tenia una professora de francès casada amb el de ciències (els van pillar un dia en els lavabos fent cosetes i els van obligar a casar-se, el poble era molt tradicional) i que tenien molts xiquets. Hi havia un de menut amb les orelles com plats que li diem “le petit elephant”, en comptes d’”enfant”, llicències poètiques.
En fi, el fet és que també teníem classe amb el pare, que a voltes se l’anava el cap i explicava les coses que de veritat li preocupaven en comptes de la lliçó sobre els artròpodes.
Un dia li va donar per parlar de la trampa del sexe: la metamorfosis de la dona-amant en dona-mare. La veritat és que no estàvem preparats per a questes elucubracions en aquella etapa de les nostres vides en que teníem una idea de l’amor molt romàntica, si més no, jo.
Ens parlava de l’Etologia humana, del comportament de les persones per la supervivència de l’individu com el treball per l’alimentació i el comportament de les persones per la supervivència de l’espècie, que comporta una crida a la espècie de forma cega i indiscriminada: el compromís amb el diabòlic i delirant projecte de donar continuïtat amb escreix a la humanitat.
Ens deia que la superpoblació humana de la Terra va acompanya en nombrosíssimes ocasions de la transformació sobtada de la dona-amant, companya de l’home en la dona-mare dels seus cadells, i que una vegada assolit l’objectiu reproductiu la dona perd absolutament l’interès per les relacions sexuals per centrar tota la seva atenció en el niu protector per a la seva descendència, en el qual l’home té el seu paper també. Considerava doncs, el profe, que el sexe era una trampa de la natura per als mascles.
Suposo que havia de ser molt ruc el nostre profe per haver caigut tantes vegades en la trampa. O almenys això pensava jo el diumenge quan assegut al mur del parc llepant un polo el veia sortir de missa d’onze amb la manada de proboscidis i la profe de francès.
Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies per aquesta crònica. Deixim, però, afegir un comentari; amb el benentes que en cap cas no vol esmenar cap plana al seu escrit:
El “projecte de donar continuïtat amb escreix a la humanitat” no tindría de ser cap “compromís delirant” i, encara menys, “diabòlic”.
Al llibre de Gènesi (1:28) trobem escrit: “I Déu [a l’home i a la dona] els beneí i els digué: ‘Creixeu i reproduïu-vos; ompliu la terra i sotmeteu-la […]'”. Més tard, el diable s’ha encarregat de contaminar aquest manament, convertint a la humanitat en uns sers despotes i opressors de la Creació, quan tindriem de ser uns agraïts majordoms del jardí de l’Edèn (Gènesi 2:15).
Atentament
M’agrada la seva confrontació bíblica de la forma en que la humanitat enfoca el seu estar sobre el planeta, JR. Suposo que el professor duia una gran contradicció entre el pessimisme racional i la conducta guiada pel instint.
Salutacions.