Castell de somnis de Francesc Aguilar

//*// En l'era de la plaga dels set mil milions d'humans //*//

5 de novembre de 2011
0 comentaris

La catastrosfera

Existeix el món
simplificat, abstracte, ideal i platònic de les idees, de les
matemàtiques, de la geometria. Existeix, però, el món real,
complexísim, inabastable en extensió i en escala, del macrocosmos
al microcosmos. En ell existeixen moltes més regles i excepcions que
les que han pogut fixar els gramàtics en les seves llengües.

El món
discorre cap endavant (no entraren en les anomalies temporals, que
complicaria la cosa) en base a allò principal i a allò secundari,
tot compta. Per exemple, saben que mor més gent en les guerres per
fam o malalties ( que produeixen bitxos invisibles, virus i
bacteris, armes terrorífiques) que al camp de batalla ¿què és
important o estructural i què marginal o circumstancial?. Potser un poc d’higiene podria haver fet guanyar una guerra més que moltes estratègies…

La vida no és
immutable, d’entrada hi ha un procés de desenvolupament, creixement
i envelliment inherent als processos vitals. Però hi ha la tendència
a pensar que el planeta és un escenari fixe en el qual nosaltres ens
movem. Doncs bé, a l’univers, a la natura i a la biosfera hi ha
canvis continus i a més hi ha accidents, anomalies i catàstrofes
com molt bé saben les companyies de segurs.

Les
catàstrofes
geològiques, climàtiques, socials, econòmiques o
polítiques poden tenir elements previsibles o imprevisibles,
segons les conjectures, estadístiques i probabilitats. També hi ha
elements evitables o inevitables. Això em recorda Serrat que
en eixir d’una malaltia va dir que allò important no és el que et
passa sinó el que tu fas amb allò que et passa.

En
el camp de les catàstrofes naturals:

Per
exemple, el tsunami del Japó era previsible fins a cert punt. Inevitable indubtablement, però no els efectes (si per exemple els
murs de contenció haguessin estat més alts). A més, els accidents
de les centrals atòmiques de
Fukushima eren
absolutament evitables, des de la seva localització fins al sistema
de refrigeració depenent d’infraestructures elèctriques alienes, un
exemple d’incompetència humana inadmissible.

Per
exemple, els volcans de l’illa de Hierro, que fa temps que estan
avisant. Si passa alguna cosa a la població, serà responsabilitat
de les autoritats.

Per exemple,
les inundacions que tenim cada any. Si fas la urbanització en la
zona d’influència del riu, normal que la riuada se’l carregue.
Resulta a més que les riuades sempre els agafa desprevinguts,
s’embussen ponts i clavegueram. No podrien els ajuntaments a l’estiu?, cada any sense
esperar les previsions de l’oratge?, amb tant d’atur que n’hi ha?,
donar treball a la gent en la neteja de llits de rius i arquetes de
clavegueram?

En
el camp de les catàstrofes econòmiques:

L’actual
crisi resulta que té molt a veure amb la finitud del planeta que
xoca amb l’infinitud del creixement en el model econòmic vigent (“
Anyone
who believes exponential growth can go on forever in a finite world
is either a madman
or
an economist.”
Kenneth
Boulding, economist)

i la component antidemocràtica de l’explotació del planeta, com
explica molt bé Josep Cabanyol en aquest artícle.

Tota
aquesta crisi econòmica era perfectament comprensible, previsible i
evitable. Si els dirigents econòmics i polítics haguessin estat uns
altres, el món aniria en una altra direcció no necessàriament
catastròfica per a l’espècie humana i el planeta.

Per
a aquest canvi de classes dirigents cal una crisi de valors i una
transformació en les formes de vida de l’espècie humana. Cal una
revolució social global. Cal una crisi de veritat per evitar la
catàstrofe.

PD: En una altra entrada parlaré de la cat-astrosfera, l’star-sistem català que no en té res de catastròfic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!