Segons diverses teories i especulacions de l’astrofísica, l’edat de l’Univers oscil·la entre 12 i 15 milions d’anys i últimament a partir de les dades més acurades de les sondes espacials es fan càlculs al voltant dels 13.800 milions d’anys des del Big Bang.Com que he sentit algun especialista enmig de la seva dissertació comentar que l’Univers és jove, m’he quedat parat i no he tingut reflexos de preguntar: Jove en base a què? En base a l’Univers que tenim al costat, que aquest si que està vellet? O en base a què?A l’espera que una ànima caritativa done explicacions amb coneixement de causa faré les meves elucubracions, i allò que té més mérit, sense el recurs fàcil a la Sara Montiel que en pau descanse:L’univers era jove el primer segon després del Big Bang, farcit d’èpoques o eres àgils i desenfadades en molt poquet espai, però plenes d’energia i calor. No se perquè em fa pensar en l’ambient d’una família nombrosa en un piset de protecció oficial ple de canalla fent xivarri celebrant la nit de nadal.Fins i tot els primers minuts i si apurem fins als 377.000 anys podem dir que l’Univers era jove, quan uns suposats estudiants de química tindrien una taula periòdica molt senzilla per estudiar, hidrogen i heli i prou i podrien passar molt més temps al pati .
Les edats de l’Univers des del Big Bang
L’Univers ara, avui en dia, mort, allò que se’n diu mort no està, que encara té combustible per cremar molts milers de milions d’anys més. Però al meu parer si la joventut suposa època de canvis, no estem en un Univers molt canviant que diguem, més bé en una expansió accelerada rutinària. Com els vellets de l’imserso quan els porten en autobús a Andorra d’excursió.
En aquest Univers observable naixeran nous estels i col·lisionaran galàxies per formar de noves durant molts milions d’anys, com al meu avi encara l’hem d’afaitar perquè li creix la barba. Crec però que la paraula adient per a un Univers cada vegada més immens, buit i fred és decrèpit.
Bé, tot això és una valoració subjectiva, crec que la resposta correcta és que l’Univers és tan antic com extens, cada dia més extens i vell. PERÒ:
Postdata 19 de maig de 2014:
He enviat la pregunta a Mètode i aqui teniu la resposta:
Les darreres observacions de supernoves tipus Ia, que es fan servir per calcular les distàncies a les galàxies més llunyanes, indiquen que l’Univers té geometria plana. Aquest fet, que sembla no estar relacionat amb la pregunta, és molt important per respondre-la, perquè la geometria de l’Univers és la que ens diu de quina manera envellirà. Si l’Univers tinguera una densitat de matèria i energia per damunt d’un valor crític, seria tancat (com una esfera ho és en tres dimensions) i el seu destí seria l’anomenat Big Crunch, és a dir, el gran col·lapse. En poques paraules, tot acabaria tornant a caure sobre si mateix degut a l’atracció gravitatòria entre les seues parts. Ara bé, en el cas en què aquesta densitat fóra igual o menor que el valor crític, l’Univers tindria geometria oberta i s’expandiria indefinidament, com semblen indicar les observacions abans esmentades.
En aquest darrer cas, quina és la mort que espera l’Univers? L’anomenada «mort tèrmica» és una bona candidata. Quan les estreles deixen de fusionar nuclis al seu si i ja no se’n formen més i quan la matèria de les galàxies haja caigut sobre els forats negres supermassius que hi ha al centre de cada galàxia, aleshores l’única possibilitat d’intercanvi energètic serà l’emissió de la radiació de Hawking per part dels forats negres. Si un forat negre amb la massa de la galàxia que ja ha incorporat completament s’evapora, el temps que es calcula que necessitaria és de 10 elevat a la potència de 100, 10^(100), anys. Ara mateix, l’Univers té una edat estimada de 13.800 milions d’anys, açò és, al voltant de 10 elevat a la potència de 10, 10^(10), anys. En aquests termes, l’Univers és molt jove. A l’Univers encara podem preveure interaccions entre galàxies (com entre la nostra i la d’Andròmeda, per exemple), col·lisions, explosions, formació d’estreles, que canvien el paisatge a escales petites o grans, això sí, sempre dintre dels cúmuls, que són les estructures amb una escala en què poden passar coses en períodes de temps relativament curts comparats amb l’edat actual de l’Univers. Sí, l’Univers s’expandeix, però en regions delimitades la gravetat encara té molt a dir, i encara diu.
