Castell de somnis de Francesc Aguilar

En la mort i el comiat de l’artista salvaré el desconeixement de la persona celebrant la seva obra: Les seves geometries? la congelació del moviment? la figuració estilitzada? o el retrat caricaturesc?, la vocació urbana, la bellesa del seu art?,  m’agrada molta i molt de la seva obra però tampoc la teoria i la història de l’art és el meu fort i no tinc ganes de relliscar.

Com va dir Severo Sarduy, l’escriptura és entre d’altres, l’art de la digressió. Parlem doncs de la mort, de la seva, de la teva o de la meva. Però de la mort com a fet definitiu i absolut: no de la mort amb fills que perllonguen el miracle de la vida, o l’obra que queda i que fixa en la memòria humana el record, o la mort associada amb l’altra vida o reencarnació ja siga en la terra o en el més enllà que qual tribunal constitucional o indult governamental a posteriori vol anul·lar la seva, la teva o la meva mort…

 No, no no.

Parlem de la mort sense devaluacions, la mort total i plena en la seva crua i simple evidència, la mort total acceptada.

He assumit que la mort és tancar el parèntesi de la vida pròpia autoconscient, el reencontre fonamental amb la matèria elemental, la matèria que domina l’univers, la matèria estable, la matèria no viva. No sé quin ritus funerari és millor, la incineració en que tornem directament a ser matèria inert o l’enterrament en que passem una temporada com aliment de la biosfera.

Des del punt de vista ecològic, incinerar 7 mil milions d’éssers humans és un consum d’energia inacceptable, a més a més de la càrrega tòxica per la contaminació atmosfèrica que suposa. En canvi, donar el cos per la ciència i l’enterrament suposen un reciclatge important.