Castell de somnis de Francesc Aguilar

//*// En l'era de la plaga dels set mil milions d'humans //*//

16 de juliol de 2013
4 comentaris

De la República Catalana a les Repúbliques dels PPCC segons ERC

A continuació, uns apunts sobre la concepció de ERC del procés polític per assolir unes repúbliques independents, lliures i sobiranes dels Països Catalans a partir de la Ponència Política aprovada en la Conferència Nacional per la República Catalana els dies 6 i 7 de juliol de 2013.

La Resolució 5/X, de declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013 fou aprovada al Parlament de Catalunya amb 85 vots a favor, 41 en contra i 2 abstencions. Afirma que el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

Si apliquem el mateix principi democràtic al País Valencià i a Ses Illes, tindríem que:

El poble del País Valencià té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític sobirà

El poble de l´Illa de Mallorca té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític sobirà

El poble de l´Illa de Menorca té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític sobirà… i així successivament. (continua…)

 

Així ho reconeix la Ponència Política de la que parlem (veure annex més abaix o documents adjunts), quan diu: La democràcia i l’exercici del dret a decidir d’aquestes comunitats, cadascuna amb el seu propi ritme i procés, és, en definitiva, l’únic procediment que pot completar l’articulació política de la nació…a partir del respecte a la voluntat de cada territori. Per a una part substancial del sobiranisme català, els Països Catalans constitueixen la nació catalana sencera; però cada part de la nació ha de poder decidir lliurement quina transcendència actual i quina traducció política vol atorgar a aquest fet…la mena de col·laboració que es pugui establir i els lligams de futur hauran de dependre sempre de la lliure voluntat política de les parts.

Però només planteja dues opcions a l´exercici d’aquest dret: la refeta completa de la resta de la nació, bé sigui amb la incorporació dels altres territoris al nou Estat constituït, bé sigui via la federació posterior dels territoris sota dominació francesa o espanyola, prèvia constitució de noves Repúbliques.

Aquests enraonamens es tornen a repetir més endavant: les estructures d’Estat que s’hagin de crear tinguin present la possibilitat que qualsevol altre territori històric de la nació catalana pugui, en qualsevol moment, decidir de manera democràtica afegir-se a la futura República o crear-ne un altre i confederar-s’hi.

Es a dir: Per una banda s’accepta el principi democràtic per als diferents territoris dels Països Catalans, però per altra banda no es visualitza la possibilitat d’unes repúbliques absolutament independents. Sembla que si una vegada t’independitzes d’Espanya i no et confederes, federes o integres en Catalunya ja, però ja, això no va bé.

Aleshores jo pregunto:

Què no serien tant, o fins i tot més Països Catalans, si una vegada repúbliques independents continuen plenament lliures i que cadascuna faci els tractats internacionals amb la resta del món que li done la gana, incloent, clar està, els països de parla catalana veïns?

A continuació annex

EXTRACTES RELATIUS ALS PAÏSOS CATALANS DE LA PONÈNCIA POLÍTICA DE LA CONFERÈNCIA NACIONAL DE ERC PER LA REPÚBLICA CATALANA CELEBRADA EL 6 I 7 DE JULIOL DE 2013

Bloc 1. Introducció: el context de la transició nacional(p. 7)

Encara que la gent d’Esquerra Republicana entenem que la nació catalana completa inclou el conjunt dels Països Catalans, també pensem i defensem que cadascun dels seus territoris històrics constitueix un subjecte polític específic i ha de disposar de la plena capacitat d’exercir el dret a decidir el seu futur. D’altra banda, és específicament a Catalunya on el suport a la independència ha guanyat un espai central en el debat públic i ha estat vinculat estretament a les aspiracions de transformació social i de construcció d’un nou estat. Per això, el procés de canvi que s’hi ha encetat pot produir un veritable capgirament democràtic i, en conseqüència, pot afectar de manera decisiva les expectatives polítiques dels altres territoris. Sens dubte, l’eventual independència de Catalunya ampliaria les oportunitats i les capacitats per reforçar els lligams de caràcter econòmic, social, cultural i polític entre els diversos territoris. Avui, la transformació política que viu Catalunya ja suposa un estímul per als moviments d’emancipació del País Valencià, de les Illes, de la Franja i de la Catalunya del Nord. La democràcia i l’exercici del dret a decidir d’aquestes comunitats, cadascuna amb el seu propi ritme i procés, és, en definitiva, l’únic procediment que pot completar l’articulació política de la nació.

3.3 Impactes i incerteses de l’eventual independència de Catalunya (p.15)

Si bé és cert que el conjunt de la nació catalana ha empentat per aconseguir un Estat català en una part del territori, el nou Estat haurà d’empentar per aconseguir la refeta completa de la resta de la nació, bé sigui amb la incorporació dels altres territoris al nou Estat constituït, bé sigui via la federació posterior dels territoris sota dominació francesa o espanyola, prèvia constitució de noves Repúbliques.

 

Bloc 4. Els fonaments de la República catalana

          1. Els vincles primordials del país (p. 60)

La Catalunya cosmopolita, diversa, complexa i oberta del segle XXI es proposa l’aprofundiment dels seus vincles amb les altres terres de parla catalana, constatant les arrels històriques comunes; l’empelt humà, cultural i lingüístic; la tradició de lligams comercials, polítics i institucionals; les interrelacions, els afectes, els suports i les solidaritats. Catalunya s’ofereix a compartir un fons nacional que considera comú i que vol desenvolupar amb vocació cooperadora i sense pretensió d’exclusivitat, a partir del respecte a la voluntat de cada territori. Per a una part substancial del sobiranisme català, els Països Catalans constitueixen la nació catalana sencera; però cada part de la nació ha de poder decidir lliurement quina transcendència actual i quina traducció política vol atorgar a aquest fet. El passat ofereix un ventall d’oportunitats i possibilitats. Però la mena de col·laboració que es pugui establir i els lligams de futur hauran de dependre sempre de la lliure voluntat política de les parts.

3. Estructures d’Estat i polítiques a desenvolupar amb relació als Països Catalans (p. 61)

En el procés encetat al Principat, que ha de culminar amb la constitució d’un nou Estat català en el marc de la Unió Europea, ni les Illes Balears, ni el País Valencià, ni la Catalunya Nord, ni la Franja, com tampoc Andorra, en seran protagonistes, però hi han de ser presents. Ser presents en el procés significa deixar clares les bases de la futura relació entre la nació catalana lliure i la que continuarà sota jurisdicció espanyola o francesa (o andorrana). També cal pensar quin paper haurà de tenir el nou Estat català en la resta de territoris catalans i quins drets han de tenir els ciutadans d’adscripció nacional catalana que quedin fora de l’àmbit territorial del nou Estat. En aquest sentit, caldrà que durant les negociacions amb l’Estat espanyol i amb la resta d’agents internacionals quedin clars els vincles culturals, sentimentals, socials, geogràfics, històrics i econòmics entre els territoris històrics dels Països Catalans. I expressar la voluntat que aquests vincles esdevinguin polítics quan la resta de territoris coincideixin, democràticament, amb aquesta voluntat. Per això, també convé que persones i entitats representatives dels diversos territoris siguin presents en el procés de la transició nacional i que les estructures d’Estat que s’hagin de crear tinguin present la possibilitat que qualsevol altre territori històric de la nació catalana pugui, en qualsevol moment, decidir de manera democràtica afegir-se a la futura República o crear-ne un altre i confederar-s’hi. En aquest sentit, també caldrà fixar objectius que hi ajudin, com ara:

El reconeixement del dret dels habitants de la resta de territoris de la nació catalana d’identificar-se i ser acceptats i protegits com a catalans, com a espanyols o d’ambdues nacionalitats. Caldrà definir un marc especial de drets (ciutadania, atenció sanitària, accés a les universitats, condicions especials en transports i altres serveis).

Facilitar la presència de la resta de territoris històrics en les institucions de l’Estat lliure mitjançant les seves organitzacions, entitats o associacions.

L’establiment d’un ministeri o departament que s’ocupi específicament de les relacions amb els diversos territoris dels Països Catalans i impulsi polítiques i convenis amb institucions, entitats o empreses per promoure i desenvolupar el patrimoni compartit.

L’Estat català promourà la llengua catalana a tots els territoris que els és pròpia, com també promourà la llengua occitana a la Val d’Aran. Així, qualsevol atac a la llengua, en qualsevol lloc, ha de ser respost políticament i jurídicament, si escau, pels organismes pertinents.

La simbologia històrica i tradicional compartida per tots els territoris de la nació no pot ser d’ús exclusiu de la nova República. Tant el nou Estat com els seus mitjans i organismes públics difondran i divulgaran aquesta realitat comuna, mostrant les seves arrels i vicissituds amb exigència de rigor i respecte a la veritat històrica. Per això mateix caldrà impulsar l’articulació de l’espai comunicatiu català, format pels mitjans de comunicació de Catalunya i els mitjans de comunicació de la resta de territoris històrics dels Països Catalans.

Caldrà també negociar amb els estats espanyol, francès i andorrà i impulsar la creació d’òrgans comuns de relació transfronterera per facilitar els intercanvis culturals i la imprescindible cooperació i especialització en àmbits com ara el de les infraestructures (portuàries, viàries, ferroviàries i aeroportuàries).

A partir de la creació de les institucions del nou Estat català, s’impulsarà la creació d’alguna instància on puguin coincidir i estrènyer vincles càrrecs electes de tots els Països Catalans.

El nou Estat posarà a disposició dels creadors culturals i artístics de la resta de Països Catalans els seus organismes de projecció exterior.

El nou Estat promourà el reconeixement a totes les persones que han lluitat per la llibertat de la nostra nació, en qualsevol del seus territoris.

En funció del model que s’adopti, la futura Constitució catalana haurà d’incorporar la definició i el marc complet de la nació, tenint en compte especialment aspectes com ara el reconeixement de la condició nacional als ciutadans dels altres territoris que lliurement ho reclamin o la inclusió d’una clàusula de reunificació (com van fer al seu moment les constitucions de la República Federal Alemanya —art. 23— o de la República d’Irlanda de 1937 —art. 3.

Mapa de les repúbliques dels Països Catalans
Mapa de les repúbliques dels Països Catalans
  1. El punt “C) Llei de consultes populars no referendàries” [pàgina 29 del pdf], atenta -al meu parer- al dret ciutadà a decidir. Pel que veig, en aquest aspecte es segueix la doctrina del sr. Benach (quelcom de semblant a “que la gent digui el què tingui de dir, que nosaltres -els legisladors o els governants- farem allò que ens roti”).

    Si a la República Catalana (o als Països Catalans) hi manca una cosa tan senzilla com és el dret a decidir per part dels ciutadans (“la xusma”, que diria aquell), val més que demanem la nacionalitat de la Confederació Helvètica…

    Atentament

Respon a JRRiudoms Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!