Castell de somnis de Francesc Aguilar

Les ciutats durant mil·lennis han estat encerclades per muralles, era molt clar quina era la natura salvatge i els camps al voltant de la ciutat que l’alimentaven per una banda i la creació artificial més grandiosa de l’ésser humà, la negació de la naturalesa indòmita, la ciutat dins les muralles escenari de relacions humanes intenses.

Un nou paradigma espacial s’instaura amb l’evolució de les ciències i tècniques militars, la eliminació de les muralles al segle XIX i la concepció de les ciutats oberts. L’habitant de la ciutat industrial vol fruir del camp domesticat dins el seu paisatge urbà, els antics boscos de caça del sobirà seran d’ús públic i crea nous parcs tots ells dins la gran ciutat.

Possiblement el llenguatge és urbano-cèntric. Pensem  per exemple que més enllà de les condicions físiques i ambientals, el ciutadà urbà (valgui la redundància) és el que viu a la Catalunya oberta en relació constant amb totes les novetats polítiques, socials i culturals. La ciutat és la Catalunya exterior i la Catalunya visible.

El llenguatge ens dóna uns paràmetres espacial més relacionats amb les persones que l’habiten que amb la geografia. Així diem la «Catalunya interior» (o anant més enllà), la «Catalunya profunda» de les persones que viuen en zones poc denses, a prop de camp obert allunyats de la ciutat, possiblement conservant les arrels de la llengua, tradicions i cultura. Mai direm això de la gent que viu tancada dins la ciutat que camina per carrers foscos als que no arriba el sol, envoltats d’edificis alts o per túnels de metro.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!