Castell de somnis de Francesc Aguilar
//*// En l'era de la plaga dels set mil milions d'humans //*//
Com a continuació de l’entrada anterior amb aquest títol, intentarem saber dels mecanismes per inculcar la fe religiosa en els individus que formen les societats creients en el món actual. Primer farem unes explicacions del paper i naturalesa de la fe o creença en Déu en les religions trobades a la Vikipèdia:
Creença en Déu
“Bàsicament, l’origen de la creença en Déu rau en l’experiència religiosa, és a dir, o bé en el sentiment profund que hi hauria una entitat que és la causa suprema de l’ésser i que ordena el món, o bé en el fet de viure una experiència mística (experiència viscuda) que revelaria la presència d’aquesta entitat. La creença també té les seves arrels en les experiències morals on es té una sensació de profunditat o d’absolut que hom anomena ‘Déu’: relacions amb els altres, el sentit de la bellesa, la recerca de la veritat, la consciència de la finitud o confrontació amb el sofriment i la mort.
Creure en Déu és doncs bàsicament una qüestió de fe, el que crea una certa tensió, probablement irreductible, entre la percepció teòrica de Déu per part dels diversos pensadors i la de la majoria de creients. ” ( de Viquipèdia, Existència de Déu).
Fe
“La fe és la creença (no fonamentada en la raó) o identificació en un déu, religió, realitat o ideal que es pren com a veritat existencial basada en l’experiència vital de les realitats no materials. També es pot considerar fe el convenciment que una cosa o fet és veritat, sense necessitat de comprovar-ho o experimentar-ho. Està associada a la voluntat de creure i a la confiança.
Alguns partidaris del racionalisme critiquen la fe justament perquè no precisa de proves externes i es considera autònoma de la raó. Altres, però, creuen que la fe és inherent a tots els processos del pensament, fins i tot els científics, ja que hi ha un moment on manca la certesa i cal confiar en el resultat per continuar avançant.
Des d’una perspectiva artística, Stephen Spender remarca a The Making of a Poem que la fe és una de les qualitats bàsiques en la construcció d’un poema. De fet ho és també en la construcció de qualsevol obra artística. Equival a l’autoestima amb què un autor aborda l’obra. Sent que la feina que fa esdevindrà una obra perfecta. No pot dubtar, com no pot fer-ho un trapezista en un salt mortal. De fet, l’autocrítica és cosa de després, quan l’obra s’ha acabat. ” (de Viquipèdia, Fe).
Formes d’inculcar la fe
D’entrada la fe és inculcada no només com a “raonament” intel·lectual. Normalment la pedagogia va acompanyada de rituals, costums diàries i vida quotidiana que reforça la fe en déu.
Una de les formes d’estudiar aquests processos de abraçar una fe i la permanència en la fe serà l’aproximació als estudis sobre les sectes religioses, que com a extrem de societat religiosa ens pot aportar elements aplicables per entendre qualsevol religió. Hi ha alguns estudis sobre aquestes organitzacions i la seva acció sobre l’individu a fi d’atrapar la seva ment i personalitat en la xarxa de la creença sectària.
“L’Assemblea Nacional de França, es va preocupar molt aviat de la situació de les sectes a França l’any 1992. La comissió d’investigacions presidida per Alain Gest i Jacques Guyard, va definir 10 criteris per caracteritzar a les sectes destructives o fenomen sectari:
- desestabilització mental
- caràcter desorbitat de les exigències financeres als seus adeptes
- ruptura induïda amb l’entorn o ambient d’origen
- atemptats contra la integritat física
- reclutament de mainada
- discurs antisocial
- disturbis d’ordre públic
- importància de querelles judicials contra els afectats o ex adeptes
- eventual desviament dels circuits econòmics tradicionals i temptatives d’enfrontament en els poders públics
L’any 2007 es varen publicar les últimes investigacions parlamentàries amb el expedient 3507 “La infantesa violada”. ” (Viquipèdia, Secta).
Tot això té ecos de catòlicisme i feixisme carpetobetònic de la COPE, Intereconomia, etc. i també d’abusos a menors, pedofília i pederàstia.
Sobre manipulació mental i sectes es poden trobar llibres i llocs webs, però compte, pot ser que alguns d’aquests llibres o webs siguen d’organitzacions religioses, o catòliques o fins i tot de sectes de reconegut prestigi que denuncien les altres.
Aquesta en castellà sobre el Opus és interessant, no només parla de la organització sinó sobre el fenomen de les sectes en general.
Un altre dia parlarem de la diferencia entre fe i mala fe. Salut i independència, companys.
PD. Adjunte document sobre sectes destructives properes:
Sectes religioses destructives a Mollet de Valles. Santi Vilanova
Respon a FrancescAguilar Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’expedient parlamentari francès sobre les sectes ha esdevingut un document del més sectari que hi ha, en la seva intencionalitat per fer inexistent la llibertat de religió i cultes a tot Europa.
Què és una “secta”? Aqui no hi pot haver una resposta neutral, objectiva. Cadascu tira per on li surt la vena. Jo sóc del parer que no existeixen sectes, sino que el què hi ha són persones sectàries. I de pèrsones sectaries en podem trobar a qualsevol grup humà (no cal que siguin en grups religiosos, en grups humans dels anomenats científics, esceptics o lliurepensadors també en podem trobar). Si hi han associacions o organitzacions delictives, s’han de combatre amb les armes de la legislació, mai tirar de prejuicis.
A l’Estat espnayol, no fa pas gaires anys, un grup que es feia dir antisectari (molt vinculat amb certs grups catòlics romans) es dedicava a segrestar a nois i noies que tenien alguna participació amb Hare Krishna o els Niños de Dios. En aquest grup (Pro-juventud) hi constava el psicòleg i escriptor Pepe Rodriguez. En va fer una gran propaganda d’aquest grup pretessament “antisectari” [sic], quan en realitat era una autèntica caçera de bruixes enfront a les persones que no volien saber res del catolicisme romà i es feien amics o seguidors d’altres creences. Ara, des de fans uns quants anys, en Pepe Rodriguez fa una particular penitència.
Des del meu punt vista -subjectiu, com qualsevol altre punt de vista- l’Opus Dei no és cap secta, i els testimonis de Jehovà tampoc. Si bé la meva opinió sobre l’Opus Dei pot ser negativa, els testimonis de Jehovà em cauen molt bé: van patir molt per la seva objecció de consciència i la seua neutralitat política (un testimoniatge valent front els totalitarismes de tota mena).
Salutacions d’un -per a molta gent- membre d’una secta…
Atentament
Crec que sobre les sectes, JRRiudoms, avui en dia després de tants estudis realitzats, pot haver criteris d’avaluació. Una altra cosa és que a l’hora d’avaluar persones diferents puguen fer diferents valoracions. Les sectes són organitzacions que poden ser inspeccionades i avaluades, com també les persones que les formen. Sobre els Testimonis de Jehovà n’hi ha molts estudis. T’adjunte a l’entrada principal document que en parla d’ells a la pàgina 11/20.
No crec que sigua vostè un sectari.
Salutacions cordials.
Al document res es diu de l’Església catòlica romana. Aquesta organització, a més de tenir comportaments criminals, ha volgut tenir més autoritat que el Déu en que diuen creure (han modificat els Manaments per a ús propi, a més de voler introduïr -sota una màcula pretessament cristiana- doctrines paganes.
Pel que fa a l’explicació del testimonis de Jehovà, veient la font en què es basa aquest document (l’organització Pro-Juventud) ja se sap per on desbarre… Ni un comentari sobre el seu pacifisme i la seva neutralitat en tot allò que consideren “mundà”. Pot ser que si no foren per ells, encara tindriem el servei militar obligatori. Doctrinalment, no en sóc seguidor, però tinc gent amiga que ho és i no la considero sectària, ni a aquestes persones ni a l’organització a la qual petanyen.
Atentament, i salutacions d’una persona que no es consdiera sectària però que per a moltes organitzacions i persones pertanyo a una organització sectària (cosa, per altra banda, que no em treu ni un minut de son).
Comparteixo opinió sobre la Església catòlica romana.