Castell de somnis de Francesc Aguilar

Aquests dies hem tingut (i avui diumenge 7 d’agost acaba) el Festival
musical a la platja de l’Arenal de Borriana. Aquesta infinitat de
festivals que poblen el territori són una manifestació més de la
crepuscultura estiuenca. Són a casa els fills i la colla d’amics
entre divuit i vint-i-cinc anys que han vingut a la guerra. El
crepuscle marca les hores de canvi de torn d’activitats, absolutament
complementari, entre els joves i els grans.

Els joves aterren les naus al mati quan jo vaig pel pa, es dutxen i
al llit tot el dia. Al vespre esmorzen o dinen ells i sope jo, es
preparen i enlairen les naus de nou a la guerra. Els xics ho viuen
còmodament, ja que molts altres festers passen tot el dia torrats
acampats allà mateix.

Jo estic durant el dia amb les meves cabòries a l’ordinador,
reinventant el món, pensant que tal i com estan les coses Catalunya
té dues alternatives, o fuig d’Espanya o els catalans fugiran de
Catalunya i que la independència de Catalunya vindrà de la mà d’un
relleu de lideratges polítics. O penso ¿on rau l’explotació sexual
en el cas del meu amic quan la seva estimada té un tren de vida
quatre vegades més alt que el seu i de la seva dona, etc.

Tornant al tema: Les hores en que hi ha una possible interacció
generacional, per tant, són les hores crepusculars de canvi
d’activitat. Quan parlo amb ells i per epatar puc dir que la
supervivència de la biosfera planetària serà possible per una
revolució global d’indignats ecologistes o puc parlar de forma menys
profètica sobre la fi de les nuclears al Japó.

Però els sento
parlar i veig que estan molt ocupats amb la seva guerra i realment
sóc molt bo com a música de fons. Ara trepitjo la realitat i sospito
que a més d’activista virtual sóc un controlador aeri i la meva
casa un aeroport.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!