El pare s’anava de casa uns dies a Barcelona . La mare ho va notificar al Cesc i el va consolar dient que els tres també estarien molt bé sense el pare, anirien d’excursió al camp i prendrien un refresc al bar . Al cap d’un parell d’hores la germaneta Sol volia una cosa i no trobava la mare per tota la casa, ni el pare ni la mare. Davant l’eventualitat, el Cesc va recórrer totes les estàncies i va confirmar el fet: Estaven tots dos solets!
-La mare m’ha dit fa una estona que el pare s’anava a Barcelona uns dies però sembla que al final s’han anat tots dos.
A Sol li van venir ganes de plorar ´Què farem ara?´ Preguntà. El Cesc tenia ja tres anys i es va convertir en el cap de la casa. Va pujar a la cadira i va mirar per la finestra al carrer per pensar amb més claredat. Aleshores va veure abaix davant al carrer el toll enfangat que tant li encisava, però al qual la mare li prohibia accedir. Va pensar que havia que distraure la Sol per evitar que patira per la situació i que en les crisis es troben les oportunitats.
Tots dos van baixar al toll i van gaudir d’allò més. De sobte el Cesc veu apropar-se la mare pel carrer… ‘Això és la fí del paradís…!’ pensà. La mare crida els fills: ‘Què esteu fent aquí? Quina empastifada! Heu vist com esteu de bruts?’ Mentre pugen a la casa el Cesc explica que pensava que s’havia anat amb el pare.
-Només li he acompanyat a l’estació. Com pensàveu apanyar-vos per viure tot solets? jugant amb el fang?
La mare pensà que les respostes a les situacions de les ments infantils són incomprensibles, al temps que posava al foc una olla d’aigua calenta per banyar la canalla.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!