Francesc s’avorreix, per passar l’estona pensa en el sentit de la vida però també li cansa, veu per la finestra la casa dels Monguiló creua el carrer de terra i saluda la veïna, li demana permís per entrar al seus corrals, allà es podrà distraure estones amb les boges gallines, veient-les amb la seva estranya forma de caminar o volar esvalotades d’un cantó a l’altre del corral.
Ha vingut el munyidor i Francesc pot veure munyir la immensa vaca, encara que li fa por. Amb les gallines té més confiança i córrer darrere d’elles per fer-les volar és divertit. Es pregunta si les gallines saben que ho són. I la vaca, sap que és una vaca? Perdut en els seus pensaments es va fent de nit i de sobte ho troba tot silenciós i buit.
Ha desaparegut la gent, s’apropa al portal i està tancat. Com s’han anat tots i m’han deixat tot sol? Com, s’han pogut oblidar de mi? Crida i no contesta ningú, intenta obrir la porta i no hi ha manera torna a cridar i plora. Mai s’ha trobat en aquesta situació. Plora desconsolat temps interminables fins el cansament. Cal canviar d’estratègia…
Es para davant la porta que roman quieta. Sent el silenci i la foscor va guanyat el lloc. Se n’adona que si no vol passar allà la nit ha de resoldre el problema tot sol. Ho troba, dona a l’interruptor i encén el llum. Repassa amb la vista la part de dalt, per on obren i tanquen. Veu amb claredat el mecanisme d’apertura. Com arribar allà ? Igual que a casa, pujat a una cadira. Francesc busca pels voltants i en troba una, la situa al lloc no sense esforç i puja a dalt. El forrellat es resisteix però finalment s’obre.
Am tota l’excitació del món surt i corre a casa cridant. Puja les escales i entra en casa. La mare està tranquil·la, sembla que no ho ha trobat a faltar. Ell, emocionat encara, entre sanglots li conta tot allò que ha passat.
Mai havia sentit l’amenaça de privació de llibertat en una situació estranya i per primera vegada en la vida havia posat a prova totes les seves capacitats per lluitar i vèncer tot sol sense l’ajuda dels adults.