FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

23 d'agost de 2021
0 comentaris

Xagxun (2)…, a propòsit de “L’últim emperador”

23 d’agost de 2021

“L’últim emperador”, la fabulosa pel·lícula de Bernardo Bertolucci que abans-d’ahir van passar per televisió, em va tenir —les dues hores i mitja de durada— clavat a la cadira de casa (canal Betevé, sense cap mena d’interrupció publicitària, ni per fer tan sols el tall reglamentari de la mitja part de la cinta): Una magistral recreació de l’agitada vida de Pu Yi, en un film atapeït d’escenes memorables.

Sempre m’han atret la història i la cultura xineses, sobretot des que em va tocar ser-hi (durant l’estiu de 1995) per motius de feina. Precisament, a la Manxúria on dècades enrere Pu Yi, ja desterrat de la Ciutat Prohibida, s’havia prestat  a col·laborar amb el Japó per erigir-se un altre cop en emperador per formar Mantxukuo, un pretès nou estat independent de la Xina, però que a la pràctica era controlat pels ocupants nipons.

Xangxun és una de les grans ciutats de la regió, instaurada com capital durant el període d’existència de Mantxukuo, en un petit palauet de la qual Pu Yi va establir-hi la seva residència. A la pel·lícula de Bertolucci els episodis de la dominació japonesa de Manxúria retraten amb tota la cruesa la impotència d’aquell emperador “titella” per imposar les seves aspiracions autonomistes, així com el seu posterior declivi i empresonament per part del nou règim comunista.

El film dóna una visió molt acurada de l’evolució, tant del personatge com de la societat xinesa en la primera meitat del segle XX, de com uns costums ancestrals es confronten amb una mentalitat totalment oposada. Els privilegis de l’elit dominant contra la precarietat del poble. Un poble que, després d’aconseguir acabar amb el sistema dinàstic, encimbellarà altres líders propis que, al seu torn, reprimiran els dissidents… La perspectiva dels fets, setanta anys després del triomf de Mao, demostra el caràcter cíclic de la història, feta sempre a base de revolucions i contrarevolucions, d’una lluita constant pel poder, la dominació i els intents, sovint inútils, de no deixar-se dominar.

Pu Yi, ja gran, i al cap de deu anys de reclusió, acaba essent “reeducat” pel règim comunista, però dins del seu cor conserva la dignitat de saber-se qui va ser, com així ho reflecteix l’última escena del film, quan revisita a Beijing —ja com a simple turista— l’enorme “fortalesa-temple” (de fet, la seva primera presó daurada) que l’havia gairebé divinitzat de ben petit. Amb el rostre il·lusionat, s’acosta al tron on seia per ficar-hi la mà al darrere, i acaba traient —plena de pols, però intacta— aquella capseta de grills que li servia de joguina.

L’any 1987, quan va estrenar-se “L’últim emperador”, el món no era tan petit com sembla ser-ho ara; viatjar a l’orient significava tota una aventura, els costums del lloc contrastaven de ple amb els propis d’origen i qualsevol detall meravellava. Ara en canvi, el “made in China” és omnipresent arreu, estem al cas de la geopolítica, assistim quasi en directe a les expedicions a Mart del gegant asiàtic. La globalització ens fa a tots molts més iguals (un gran avenç, segons es miri): practiquem aquí, al sud d’Europa, la taula de taitxí, tenim interioritzada la seqüència dels seus harmònics moviments, comprem roba importada i, alhora, veiem ja amb normalitat a ciutadans xinesos regentant els nostres bars de sempre, cuinant truita de patates o, amb la família al complet, prenent el sol a les platges mediterrànies. Tot resulta més proper i equilibrat, però això no treu, que no puguem sentir-nos igualment transportats a una civilització diferent i emocionar-nos quan per la tele ens regalen una d’aquestes meravelles del cinema.

Fotografia, agost de 1995: Nens jugant, un capvespre de diumenge, en un parc de Xangxun sota la vigilància i protecció de Mao.

PD.  Un mes llarg a Xangxun   Aquest és, per si us ve de gust entrar-hi, l’apunt sobre la meva petita aventura xinesa.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.