FINESTRA FOTOGRÀFICA

28 de maig de 2023

«Aneu a votar, que a les municipals ens juguem molt!», ens diuen els partits mentre dura la campanya. Tenen, gairebé tot l’any, ben greixada la maquinària, atents a l’oportunisme d’un titular, per tal que no se’ls escapi el vot que pugui fer perillar el futur de les seves estructures.

Anàvem a votar, fa quaranta-cinc anys, amb la il·lusió que era la primera vegada; tot i que no per joves, sinó perquè ens acabàvem de despertar d’un son profund. Tant n’era de profund que la majoria de nosaltres ni tan sols sabíem que aquella llarga etapa de pau s’anomenava dictadura.

«Aneu a votar i voteu-me a mi, que, si no, no tindreu infraestructures». Avui en dia proliferen les promeses en campanya (si no, directament xantatges). Són gratuïtes i compten sobretot amb la desmemòria de la gent, prou que ho saben els poderosos.

Aleshores, informar-se sobre política i escoltar els polítics era un exercici saludable i sobretot revelador, didàctic. Una matèria que durant dècades havia quedat arraconada, però que sorgia amb força; despertava l’interès que es mereixia. Podíem pressentir i  gairebé  palpar, que amb l’acte de votar decidíem el nostre futur.

«No us perdeu el debat final dels candidats». Tota una competició per les quotes de pantalla, el mercadeig de la informació, només per acabar mostrant (tret d’alguna honrosa excepció) l’encarcarament de discursos, d’actituds i de propostes, el diàleg de sords o, directament l’insult i la mentida descarada.

A Badalona va guanyar el PSUC, aquella primera convocatòria. I, en tan sols quatre anys, un tal Màrius Díaz va convertir-se en el primer alcalde constructor de democràcia, amb un tarannà del tot dialogant i una actitud resolutiva, que van fer més que evident la grisor de l’anterior etapa franquista. Ahir, precisament el “dia de reflexió”, l’estimat alcalde va morir; com si volgués convidar-nos, en una mena de testament, a reflexionar sobre cap on està derivant avui en dia la política.

«Voteu! Ja està tot preparat per a la jornada de votacions». Sí, el “Gobierno de España” ens anuncia que ja ho té tot a punt: locals, meses, urnes, cabines, paperetes… Que aquesta vegada ens deixa votar lliurement, que ningú no pegarà ningú. En aquest país, d’ençà de 2017, l’acte de votar lliure es fa del tot estrany. Ja no és el mateix. Ara votes, no perquè en tens dret, ni perquè els teus predecessors van lluitar per aconseguir-ho, sinó perquè et deixen.

Però, malgrat tot, la il·lusió no s’ha de prendre. Potser hi ha encara temps de reconduir la tendència autodestructiva d’aquesta democràcia que tenim; la que fa quaranta-cinc anys vam veure renéixer jove i viva, plena de força, però que amb el pas dels anys s’ha anat demostrant dèbil i imperfecta.