FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

18 d'agost de 2021
0 comentaris

Vinaròs: “La sangria d’una nit d’estiu”

18 d’agost de 2021

Recordo encara el seu aroma intens i salvatge, el color roig brillant, el fort sabor afruitat, l’escuma que formava el líquid en donar voltes, remenant-se dins la gerra, i les gotes condensades a l’exterior del vidre… El dia havia estat més que calorós, la xafogor intentava penetrar en cadascun dels porus de la pell; Tot fugint d’una infame habitació llogada a Torrent, a la rodalia de València (sistema “Airbnb”), volíem fer escala per descansar com calia, i així vam anar a petar a Vinaròs. Ja cap al tard, el sol havia donat pas a núvols grisos, presagi de tempesta; la calidesa del dia s’havia convertit en pocs minuts en pluja reparadora, refrescant… Ara ja només quedava trobar un lloc per sopar.

Des del portal d’una vella casa, a tocar de platja, els estrets i empinats graons ens conduïren a una terrassa mig coberta i enllumenada de colors. Decoració bohèmia, amples sofàs i petites taules de fusta…, una espècie de taverna a l’aire lliure, ambient glamurós. Demanen tapes i sangria, la qual arriba molt abans que el menjar: una enorme gerra que, per a dues persones, sembla una barbaritat, però mentre esperem l’arribada dels calamarsets i les croquetes (no recordo els altres plats), el nivell de la gerra comença ja a baixar.

La gent de les altres taules sembla igualment gaudir de la vetllada. No és per a menys…,  cambrers amables, menjar casolà, música dels setanta i vistes nocturnes al poble i a la cala del costat… Mentrestant, la pluja i el vent de fora van guanyant intensitat; i com que no hi ha massa diferència entre a fora a dins (tot és obert, sense cortines ni porticons), l’aigua inclinada es va infiltrant i xopa els coixins que actuen de seient. Cal canviar de taula, però la vista és la mateixa. Malgrat els llamps i els trons, les balades i els ritmes de reggae s’imposen igualment, i l’ambient —que ja sembla tropical— facilita encara més que la beguda disminueixi. Glop a glop, gotet a gotet, el líquid preuat baixa per la gola remullant les menges delicioses…, fins que —de mica en mica— tot, absolutament tot, va quedant a zero.

No sóc conscient de quantes hores vam ser dins del local, i en prou feines de la tornada a l’hotel. Només sé que (a part que ja no plovia) el món sencer semblava bellugar-se sota els meus peus, i que un cos femení (el de la meva dona, no malpenseu!) intentava fer-me de crossa. Suposo que la dormida d’aquella nit devia resultar antològica, tot i que l’endemà el regust als llavis de taronja i llimona, barrejats amb el licor de vi (i amb algun altre ingredient secret que, de propina, la sangria havia de portar), adulteraven l’olor del cafè amb llet de l’esmorzar.

Tot i l’ensopegada, vam cobrir al matí, sense problemes, els dos-cents kilòmetres que quedaven fins a casa, això sí, jo amb una mena de “run-run” a l’estómac que encara em va durar dos o tres dies.

 

PD. Des d’aleshores, no sé si per prevenció, de sangria no n’he tornat a beure. Però d’aquesta historieta, aquest agost ja en fa quatre d’anys, així que potser va essent hora de tastar-la un altre cop!

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.