FINESTRA FOTOGRÀFICA

4 de gener de 2026

Un dels últims dies de 2025, el trio format per dona, gos i un servidor, travessem en cotxe el riu Sénia, prop de la costa i en direcció sud. Dos grans rètols a la carretera indiquen que entrem a la “Comunitat Valenciana” i a la província de Castelló. De manera instàntania, el ferm de l’asfalt es fa més llis i de bon rodar, en haver deixat enrere la mateixa infraestructura de les acaballes del Montsià. L’objectiu del matí és anar a la zona comercial de grans superfícies que es veu que hi ha als afores de Vinaròs. No és que això precisament m’entusiasmi, però hi busquem un aparell de música en condicions. Fracassat de seguida l’intent, decidim anar a fer un volt pel centre d’una ciutat que coneixem només d’haver-hi estat un cop i de passada.

De primer, però, ens acostem arran de platja, on descobrim un passeig impressionant. Tot i el cel mig ennuvolat i la frescor humida —fa un dia més aviat gris—, ressalten els vermells de la decoració, fanals i baranes d’un disseny atrevit, però que combina bé amb els enormes bancs arrodonits de pedra, el dibuix de les rajoles del terra i amb les palmeres que s’arrengleren a banda i banda de l’ampla via. L’entorn em recorda una mica la Rambla de la meva Badalona, però sense el tren entre passeig i platja. A migdia, ni molta ni poca gent, ambient tranquil i distès d’un dia de vacances de Nadal.

Havent dinat aquí mateix, fem una passejada fins al port, on vaixells de càrrega comparteixen espai amb barques de pesca i esportives. I anem encara més enllà, perquè voldríem trobar un local amb terrassa elevada on fa uns anys (tornant de València) vam aturar-nos un vespre de pluja intensa per sopar, mentre a fora descarregava la tempesta, d’aquelles d’estiu amb llamps i trons. Finalment, passada una plaça de bous, l’identifiquem, a tocar de la platja dita del Clot; avui és tancat, si bé, ara ja sabem que es diu “La Guinda de Bang Bang”, un lloc senzill però encantador, amb bon menjar i bona música, molt recomanable, el qual va aparèixer en l’apunt de la Finestra que parlava per primer cop de Vinaròs, allà per l’any 2021: “Vinaròs, la sangria d’una nit d’estiu”

Des dels petits penya-segats del davant —on el gos, temerari ell, voldria abocar-s’hi—, es veuen petites cales plenes de pedres, i observem com un corb marí, instal·lat sobre una roca, mira d’assecar el plomatge negre, ben desplegat. I s’hi albira, sota un cel que comença a envermellir, tota la línia de la costa fins al turó inconfusible de Peníscola.

Complert l’objectiu de localitzar el nostre “xiringuito”, girem cua per endinsar-nos —ara sí— pels carrers desconeguts del centre. Hi descobrim —de fet, ja ho havíem advertit— una ciutat viva i dinàmica, que combina activitat amb aquella serenor característica dels indrets autèntics: el carrer de l’Arxipreste Bono, la plaça de Sant Antoni engalanada de Festes i la seva font custodiada per granotes, un espai pintoresc on la gent fa cua per comprar loteria o simplement s’atura a escoltar el xipolleig de l’aigua, per després completar la travessia d’Agustí Safont (tot plegat en un trajecte paral·lel, però més interior, al passeig d’anada); ens captiven igualment el bonic edifici del Mercat (obert també a la tarda) i l’estret i solitari carreró de Santa Rita, on una veïna treu el cap per veure qui passa.

Ja amb el cel del tot enfosquit, deixem Vinaròs a contracor, malgrat que amb l’ànim de tornar-hi (qui sap si també a La Guinda); total, la tenim tan sols a vint-i-pocs quilòmetres de casa.