5 d’octubre, 2019
La visió d’aquesta casa a tocar d’un descampat, em va transportar per un moment a vagues imatges d’infantesa que no he pogut acabar de concretar, o potser senzillament a una impressió remota d’autenticitat. No, no era del tot solitària, però la seva blanca façana, il·luminada per la groguenca posta de Sol, la feia destacar clarament entre la resta de construccions més modernes i uniformes, allà orientada cap al l’Noroest, i amb posat majestuós, com el soldat valent que ha gosat de fer un pas endavant. Penso en qui hi deu viure, què poden sentir els seus habitants quan contemplen a trenc d’alba les muntanyes del seu horitzó proper: La Serralada de Marina, amb Òrrius i Burriac com a punts més destacats. Sola, immutable al pas del temps, atrau certament la mirada encuriosida i evoca d’alguna manera un passat que, malgrat la nitidesa de la imatge, sembla fer-se borrós i fonedís.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!