FINESTRA FOTOGRÀFICA
Benvinguts al bloc personal d'en Francesc Cabiró (un espai actiu des de 2007). El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i ajudar a expressar una idea o transmetre algun missatge.
Vic (4) – Merengues
21 de juny, 2020
Fa uns mesos, crec que pels volts de Nadal, tot passejant pel centre de Vic, l’aparador d’una pastisseria em va atraure la mirada. I la imatge d’unes exuberants merengues van transportar-me de manera automàtica i fulminant cap als meus set i vuit anys. De la mà de l’àvia ens aturàvem davant del mateix tipus de dolços a la banda alta del carrer del Mar de Badalona, i al cap de pocs minuts sortíem de la botiga amb una unitat cadascú al palmell de mà, que probablement durava dues cantonades. Aquells de Can Ventura, eren però més allargats que els de la troballa d’Osona, i sobre la massa treballada de la clara d’ou reposaven unes finíssimes tires de xocolata ensucrada que remataven la decoració ondulada del pastís. El meu pare n’era també un bon afeccionat i sovint a casa li agradava fer remenar amb rapidesa la forquilla per muntar unes clares, que després quedaven també immediatament neutralitzades.
Fa molts anys que no he tastat merenga, i en aquesta última ocasió a Vic, no sé per què, tampoc no ho vaig fer (caldrà posar-hi remei un dia). Però la memòria del paladar conté milions de gigues i és feta a prova de qualsevol entrebanc, així que alhora que escric aquest apunt i inserir la seva fotografia de capçalera, he pogut gaudir amb el pensament un altre cop de les textures, de l’aroma i del dolç sabor, gairebé celestial, d’aquesta menja.
Imatge: Aparador del Forn de Sant Miquel (Vic).
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Es curiós com el cervell pot fer recordar vivències per un impuls visual. Qui no ha olorat alguna vegada aromes segurament produït per impuls elèctric del cervell. Que poc coneixem d’aquest òrgan tan important. El record més llunyà, sense l’aroma són uns gelats amb l’envàs de l’ànec Donald, jo tindria sis o set anys, si no menys…
És una meravella que una foto et pugui portar aquests records tant emotius i literaris alhora. Gràcies un cop més per compartir aquestes troballes. Una abraçada.
Comparto el comentario de Josep. Y añadiría que no solo por impulsos visuales, si no que estos también pueden ser de otro tipo.
Ayer, sin ir más lejos, mi hermana Isabel estaba comentando en un grupo de Whatss que tenemos todos los primos hermanos de la familia, una receta casera de nuestra abuela, traspasada a nuestra madre también (aunque a ella no le queda tan buena), sobre espinacas cocinadas con harina.
Ni que decir tiene que el paladar comenzó a salibar al tiempo que leía sus comentarios.
Francesc, la próxima vez que vayas a Vic, cuenta con nosotros. Pongo el coche y pago los “merengues”. A mi también me encantan desde que era un crío.
Felicidades una vez más por tus artículos.
Josep i José Antonio, podriem organitzar, si un dia us vé de gust, la “Romeria de la Merenga”. Mentrestant, he fet una volta per la Viquipèdia per anar fent boca:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Merenga