FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

6 d'abril de 2022
0 comentaris

Usurbil

6 d’abril de 2022

Mitjans de setembre; 2021. En ruta de Saragossa a Donostia. Als matins ja refresca una mica, però, quan hem parat a Olite per estirar les cames i per conèixer aquest poble navarrès fortificat, entraven en escena uns núvols grisos i una ventada que han fet baixar el termòmetre de cop sis o set graus. Seguim a migdia, sense pressa, rumb en direcció a Euskadi, això sí, deambulant abans unes hores pel nucli històric de Pamplona.

Total, que arribem a la rodalia de Donostia ja de nit: la destinació, un petit hotel al poble d’Usurbil, on el rastre de pluja recent és ben notori. La roba d’abrigar i el paraigua formarà ja part del nostre vestuari els pròxims dies. Un cop deixat el poc equipatge a l’habitació, sortim a fer un volt com a primera presa de contacte (també —o principalment— per poder menjar quelcom). Tot i ser entre setmana, la plaça del centre està ben animada. Dins del frontó s’acaba de desmuntar l’escenari d’un acte polític en memòria de la guerra del 36. I a tocar de la instal·lació, grups de veïns xerren a peu dret, mentre d’altres, entaulats, es concentren en les tapes, els vins o la cervesa. Les veus reboten i ressonen per arreu, per les façanes i balconades, per l’empedrat del terra; i acaba d’unir-se al so ambiental, ara justament, el rellotge de l’església, que ens toca les deu en punt.

Mentrestant, un altre grup —aquest més reduït— situat al bell mig de la plaça, sembla aliè a tot el que allà hi passa. Ubicats nosaltres a una distància prudencial (no voldríem molestar) veien com un parell d’homes corpulents, convenientment enfaixats, fan exercicis de respiració. La curiositat ens fa restar-hi atents i de seguida té premi: tractaran de bellugar un gran bloc de pedra; un paral·lelepípede de formigó d’uns 50×50 cm i de ben bé un metre de llarg, situat sobre unes guies metàl·liques encastades a terra. Així, veiem com un dels homes es tiba la faixa, es lliga l’extrem d’una corda a la cintura i engalta l’altre extrem a un ganxo disposat a la pedra. Agafa aire a fons, el reté als pulmons, col·loca el cos en posició d’estirar i, finalment, belluga la pedra (de tara 750 kg, segons hem pogut comprovar després al gravat superficial del bloc) un o dos pams, si fa no fa; just a continuació, expulsió sobtada i total de l’aire, relaxació muscular, i a esperar el seu següent torn, que —després que faci el mateix l’altre esportista— li arribarà uns deu minuts més tard.

Com heu pogut comprovar, la nostra visita al País Basc va començar com calia!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.